Gallines i altres coses insignificants

 El marrec de ca la Nàsia, el dels ulls blaus, s'ha quedat sol a casa. La mare, capficada amb el divorci, ha agafat de bona l'excusa, que a l'escola hi ha una passa i la mestra no vol que hi vagin. Cansat de perseguir gallines tot el matí, el nen intenta recordar si el pare les matava quan eren massa velles per pondre ous o feia com la mare i les venia. Si vingués algun dia potser podria preguntar-li-ho. Qui sap on deu parar, pensa mentre dóna una coça al tancat. Les aus, emporuguides, s'amaguen darrere un gos brut, ajagut a l'ombra. Als ulls blaus s'encén una espurna i el nen, amb un gest ràpid, n'atrapa una. Se la mira com si la veiés per primer cop i li gira el cap per veure-li els ulls. Són negres i indiferents.

Seria molt fàcil matar-la. Podria fer-ho.

La decisió separa l'abans del després. La gallina se n'allunya, esvalotada, i el gos mira sense entendre per què el petit amo corre com esperitat carrer amunt. Ningú no li ha explicat que arriba un dia que els nens es fan grans i no hi ha marxa enrere.

La petita Alice

Quan l'Alice era molt petita, vivia amb la mare i dos germans més en l'última casa del poble, al costat del bosc. La poca gent que els anava a veure, quasi sempre venedors, carters o nois que buscaven feina, acostumava a estranyar-se que la mare no hagi tornat a la ciutat després de quedar-se vídua i ho feia accentuant el costat del bosc, com si aquell fos l'autèntic perill. No sé pas com no tens por aquí, al costat del bosc, tota sola amb les criatures. La mare es limitava a aixecar les espatlles i fer aquell somriure seu tan trist, que ella imaginava alegre. No passa res, estem contents aquí, amb tots aquests ocells, contestava a vegades.

I la veritat és que n'hi havia un munt, d'ocells, tants que l'Alice no podia recordar-ne els noms. En coneixia la majoria però sempre la sorprenia algun de nou. Li agradava pensar que els ocells eren amics de països llunyans que li explicaven contes en els seus respectius idiomes i ella s'esforçava a entendre'ls. A vegades fins i tot jurava que havia copsat algunes idees, per la manera com movien les ales o per les expressions de les seves cares. La mare la renyava quan la sentia i, si hi havia algú més, explicava que la nena tenia dificultats per expressar el que de veritat volia dir.

Aquell matí, amb una mica de febre, havia rebut el permís per quedar-se a casa. Al llit, li va dir la mare, abans d'anar-se'n. Al sofà, va decidir la nena. Mirant el cel i els ocells que el travessaven. No es va espantar quan va sentir el cop al vidre: la finestra, gran i neta, havia provocat altres accidents, però normalment els ocells despistats pel reflex del cel aconseguien reprendre el vol de seguida, només una mica estabornits. Aquest però va caure a terra i allà es va quedar. L'Alice va esperar un parell de minuts i després va sortir i se'l va quedar mirant una estona llarga. Era d'una espècie que no coneixia i això la feia sentir incòmoda: de mida mitjana, negre i amb les puntes de les ales grogues. El bec també el tenia negre, així que no podia ser una merla. Estava de costat, de cara a la nena. Sota les parpelles tenia unes membranes translúcides que es mig tancaven i s'obrien com empeses per un arc. L'Alice no havia vist mai ningú que lluités literalment per no tancar els ulls. Es va asseure al costat d'un banc que hi havia sota la finestra, després de pujar-hi l'ocell. En agafar-lo, la va sorprendre el poc que pesava i la calor que en desprenia. Durant un temps no va fer res, a part d'obrir i tancar aquella mena de parpelles estranyes. Després, tot de cop, va aixecar el coll i va batre les ales amb força. L'Alice es va alegrar d'haver estat al seu costat en els moments difícils de la recuperació i va pensar que explicaria a la mare que els ocells també es desmaien. Però, al cap d'uns segons, el cap li va caure de costat i les ales es van plegar a poc a poc. L'espera, els plors i els precs no van servir per a res. Amb els ulls mig oberts, l'ocell ja no la mirava, ni es va tornar a moure. Al final, l'Alice va recordar la mare molt enfadada i dient que els morts s'han d'enterrar el més aviat possible. Es va eixugar les llàgrimes i va portar el petit cadàver, encara lleuger i calent, al jardí, on va fer un forat tan fondo com va poder, el va col·locar amb molt de compte a dins i el va tapar de cop, amb molta terra, tancant els ulls amb força en el moment de fer-ho.

En tornar a dins de casa, va passar pel costat del banc i va veure una petita taca, allà on hi havia hagut el cap de l'ocell. La mare s'enfadarà quan vegi la taca, va pensar. Però li era igual. Estava massa cansada per netejar-ho. Es va quedar ajaguda al costat, tancant i obrint els ulls, fins que la mare la va arrossegar al llit, agafada pels dos braços i cridant-li fort.

Aquell dia va ploure molt. El banc de sota la finestra va quedar ben xop.

La sireneta

El noi duia unes ulleres de sol llampants i la Mar hauria jurat que hi veia reflectides fileres de cames llarguíssimes i ombres de noies que passejaven per la platja biquinis minúsculs i formes voluptuosament desinhibides. Ella no podia passar de l'escull en forma de cor fragmentat que barrava el pas a les cadires de rodes. Feia tants anys de l'accident que quasi havia oblidat el tacte de la sorra sota els peus descalços, però aquest estiu, xafogós i traïdor, ho havia trasbalsat tot. Els records lluitaven per sortir de la gàbia polsosa de l'oblit i tornar a ser sentiments.

Abans d'acabar l'agost, la Mar, incansable, desesperada i enamorada, havia aconseguit unes cames ortopèdiques d'últim model que, fins i tot, duien incorporades unes sabates vermelles de taló. Els somnis, a vegades, agafen formes del tot incoherents amb el sentit comú. Suada i feliç, conquerint el dolor pam a pam i aferrant-se fermament a la imatge d'un altre futur, va arribar davant del noi amb les ulleres llampants. L'esforç havia ofegat les paraules i ella, tremolosa, s'esperà.

El noi no es va moure i les ulleres continuaven reflectint vides alienes. Al costat, el bastó blanc resumia eternes històries d'amors i cegueses.

L'ull de l'huracà

 Entre el cotxe fúnebre, parat davant de l'església, i el fèretre, dissimulat sota l'arrogant corona de roses, queda menys d'un metre. Ara que els portadors han superat la prova dels tres esglaons, polits per tantes passes i penes que durant segles van transitar els camins de Déu, les parelles que el segueixen, amb cares llargues i agnòstiques, respiren alleugerides. Ja en queda poc. Aviat hauran complert i se'n podran tornar a les rutines de cada dia.

Ningú veu venir la foscor gairebé instantània, que els cau a sobre com una llosa antediluviana. Ningú endevina tampoc el cop de vent, tan fort que fa volar barrets, esvera faldilles de senyores rondinaires i s'emporta amunt -tan amunt que no hi ha temps per atrapar-la- la corona. En un moment, el silenci i la canícula exploten, l'horitzó desapareix i tot es confon. El cel s'obre i allibera un aiguat que esborra de la faç de la terra pobles, esglésies, cotxes, taüts i records.

Al bell mig de l'huracà, allà on totes les remors callen, confortablement assegut sobre la seva pròpia corona, en Marcel, el difunt, somriu, mentre encén un havà i deixa caure unes cendres perfumades i expiatòries sobre l'efígie del món.

La dona invisible

   Al principi l'Eva era una dona com qualsevol altra. Cada matí es dutxava, es pentinava, es maquillava, vigilant de dissimular taques i arrugues, es vestia amb roba adequada a cada ocasió i sortia de casa caminant recta i enèrgica. Un dia però, es va adonar que ningú no li parlava, ni donava cap senyal d'interès per a res que tingui a veure amb ella. No estava segura que la veien. L'Eva era una dona valenta i honesta: va haver d'admetre que necessitava una confirmació. S'ho va rumiar i l'endemà es va dutxar i pentinar com sempre, es va maquillar de manera discreta i es va vestir amb pijama. Va sortir de casa, caminant recta i enèrgica, esperant que algú la pari i li pregunti què li passa. Però no va passar res. La gent li passava pel costat sense cap mirada.

L'endemà no es va dutxar, ni es va pentinar, ni es va maquillar i va decidir que el xandall vell d'estar per casa faria joc amb les bosses de sota els ulls. Va sortir de casa, ja no tan recta, ni tan enèrgica, sinó més aviat encongida i suada, però tampoc ningú s'hi va fixar. Si algú mirava en la seva direcció ho feia com a través d'un vidre.

Al final, desesperada, es va rapar el cap, es va posar un pantalons vells d'home i va sortir al carrer amb el tors nu. Aquell dia l'Eva es va tornar de cop visible: el seu home li va dir “hola, guapa”, els fills li van engegar un sonor“que t'has tornat boja”, els veïns la van saludar des de darrere les cortines i els transeünts es van apartar per deixar-la passar. Fins i tot hi va sentir algun xiulet.

Contenta d'haver aconseguit la confirmació de la seva existència, l'Eva va tornar a casa, es va treure els pits, els va embolicar amb paper de bombolles, va fer venir un missatger i els hi va donar perquè els portés al notari juntament amb un sobre on havia ficat el seu testament: com a únic llegat, els pits quedarien en custodia del museu municipal fins a la majoria d'edat dels seus fills.

Després, ja reconfortada, es va tancar a l'habitació i no en va sortir mai més.

Escales

 Avui té moltíssima pressa. L'Anna no ha dit res però ell sap del cert que fa estona que esquiva mobles dins del seu pis minúscul, en una carrera nerviosa que pretén endreçar coses ja endreçades. Malgrat les corredisses, no perd de vista el telèfon. És el primer Sant Jordi des de l'accident i no té clar què hauria de fer, si trucar-li o esperar que ho faci ell. Qui sap si encara té ganes de sortir, pensa.

Però en Pau sí que en té, de ganes. I de continuar com abans, la seva relació, la seva vida, tot. Bé, com abans, serà difícil, és evident. I es mira enfurismat els dos petits esglaons de l'entrada de l'edifici, que no deuen fer més de quinze centímetres cadascun, i en els quals no s'havia fixat mai fins ara, però que prou que li fan la punyeta. L'hauria d'haver avisat, ja ho sap, però llavors, quina sorpresa seria? Fa massa poc que depèn de la maleïda cadira de rodes per saber com superar obstacles, per haver-hi sorgit aquell instint nou que li farà oblidar que abans tenia cames, si és tal com diuen. Encara no s'hi ha adaptat, encara odia la cadira i tot el que li va passar.

Mentrestant, l'Anna s'impacienta i decideix actuar. Per començar, agafa el mòbil i s'alegra de comprovar que la tremolor de les mans s'apaivaga. Si espera massa, en Pau es pensarà que no vol celebrar Sant Jordi. I segurament ara mateix ell es deu trencar el cap pensant com celebrar-lo. Mai més serà com abans. Sense planificar res, a la mateixa hora, es trobaven a mig camí de les rambles i ell li estirava el braç quan es quedava penjada en una parada de llibres, i l'abraçava, i li feia un petó de veritat, i tots dos reien com bojos, amb la gent passant pel costat, sense veure'ls.

No demanarà pas ajuda, no pot trucar-li i dir-li vine a salvar-me perquè t'he volgut portar la rosa a casa però no sóc capaç d'arribar al portal. No ho farà pas, això. I tanca els ulls i estreny els punys i la seva ànima es transforma en una rampa que busca un lloc estable en aquest univers injust, i de cop sí, troba on agafar-se, és el record de la mà de l'Anna, que batega dins de la seva, i en Pau respira, i tot es torna fàcil i tot és possible. Els dos esglaons han canviat de pendent, ara són quasi plans. En Pau hi passa sense problemes. Però el viatge no acaba aquí: darrere els primers esglaons visibles n'hi ha uns quants més, que fan por al principi, però que després llisquen i encaixen, com escates d'un animal fantàstic que es va despertant. En segueixen uns altres, que sembla que pugen però, quan s'hi acosta, veu que, de fet, baixen, i de més a prop encara, són perfectament plans. Esglaons que pugen, baixen, ballen, onegen, a càmera lenta, sense soroll, i que s'aplanen instantàniament en tocar-los. Desitjos fragmentats que modelen una realitat harmoniosa.

Obre els ulls i ja hi ha arribat. La boca de l'Anna és fresca i dolça, igual que la rosa que en Pau amaga sota la camisa.

L'Ovella Negra

L'última filla del rei va néixer amb una mutació que, des de bon començament, va causar estupor: tenia la pell negra. Tan negra que gairebé feia mal a la vista. Li van posar Negreta, en un desesperat intent d'originalitat, van enviar-la a escoles llunyanes i van obligar-la a vestir-se de blanc. Malgrat o, potser, gràcies a tot això, la Negreta va esdevenir una ànima sensible, educada i rebel. De tornada a casa, es va encarar a les imposicions tradicionals i va compartir els nous coneixements amb la gent pobra i ignorant. El pare no va tenir més remei. El poder trontollava i calia actuar amb mà ferma.

Ningú no sospitava que, al cap de tres dies d'haver-la sacrificat, la Negreta ressuscitaria. Passat l'ensurt i amb el beneplàcit dels pastors, guardians de la llei, el rei va trobar que encara podia aprofitar-se'n. Va substituir la Negreta per una de les filles blanques i va fer saber a tothom la bona nova: l'Albeta ha ressuscitat i el ramat blanc és l'escollit.

Per sort, la Negreta va viure eternament, perquè van haver de passar molts anys abans que el secret de l'autèntica resurrecció es revelés i les ovelles la reconeguessin com la Salvadora.

Televisions i altres petites dificultats

 Tot va començar un dissabte al vespre, al No paris. En Joan odiava el nom del bar però el malestar no s'havia manifestat mai abans d'aquell dia, el de la gran final. No va ser a temps d'esquivar les cadires de plàstic que grinyolaven sota homes amb diferents models de panxa, afonia i bigotis d'escuma de cervesa. L'espai havia perdut la tercera dimensió, esclafat per una guillotina en forma de pantalla gegant penjada sobre els seus caps, i la fugida resultava difícil. Va vomitar al mig de la sala, ronyosa per naturalesa, fet que va provocar que tothom es replegués una mica cap a la paret i que deixés de parlar-hi per sempre més.

Al cap d'uns dies els va tocar als fills, mentre es bombardejaven tranquil·lament amb crispetes i miraven Modern family. Davant de l'empastifada del mig del menjador i del papa palplantat com un estaquirot, els nens van començar a cridar i no van callar fins que la mare els va prometre que l'endemà se'ls emportaria a cals avis i que s'hi podrien quedar fins que el papa deixés de fer-se el màrtir i de maltractar-los (coses, no per incompatibles, menys possibles).

L'últim cop va ser a la nit en què la seva dona –aprofitant que ell ja no sortia amb amics i que els nens no volien tornar a casa– va posar el lluç al forn, el rosé a la nevera, espelmes perfumades a la taula i Pretty woman al DVD. En Joan no oblidarà mai el cop de porta seguit d'una forta dringadissa de cristall venecià procedent del pis de sota, després que la dona el veiés vomitar sobre les espelmes.

En només una setmana d'al·lèrgia als programes televisius normals i corrents, havia aconseguit quedar-se sense amics, sense fills i sense dona. Sol al mig del pis erm i callat, en Joan es va empassar la saliva, va agafar aire i va llençar el televisor de cinquanta polzades per la finestra. Ignorant els crits de dolor que pujaven des del carrer, va anar a buscar una llibreta i un bolígraf i, amb un inefable sentiment de llibertat, va escriure: Tot va començar un dissabte al vespre.

El dia que en Jordi es va trobar amb el drac

 Just davant del gimnàs hi ha un semàfor que triga trenta segons a posar-se verd. Avui no cal indignar-me perquè, en el cotxe del costat, una veu rebel se m'avança.

― La mare que els va...

― Tranquil, no t'estressis.

― Au, no comencis tu ara...

―...

― No hi arribaré mai!

― No ve pas d'aquí, home. Total, per quatre peses que fas... Escolta, de veritat que vols anar-hi? Quines ganes de...

― Però, què dius? No entens res, tu. Res de res.

Ara la veu sembla massa estrident. De l'home a qui pertany, només en distingeixo uns cabells grisos despentinats. La dona es gira cap enfora i em deixa contemplar-la: les llàgrimes amaren dos iris inoblidables i sento ganes de matar el malparit que la fa plorar.

Semàfor verd. Uns metres més enllà, aparco. L'àngel dels iris inoblidables està baixant del cotxe. Al seient, una rosa vermella. Sant Jordi, és clar. Obre la porta del conductor i treu la cadira de rodes. Retarda el distanciament, deixant que ell li amanyagui la cara, amb mans solcades per venes gruixudes. Em quedo enrere, sense poder apartar la mirada dels monyons que substitueixen les cames de l'home amb la veu rebel.

 

Remor

 Feia dos anys que s'enfrontava al corrent imparable de la malaltia. Com els salmons, més o menys. Hi havia dies que aconseguia ancorar-se a una roca, dies que les aigües se l'emportaven i dies inexistents. Mai hi havia hagut un sol dia en què se'n pogués oblidar. Al principi, havent-se aprimat tan sobtadament, la gent s'hi fixava: Estàs bé, noi? Caram, què dius ara? Tu pots, ja te'n sortiràs, deien, orgullosos del seu convenciment, emparat per una salut estable. Quan la quimioteràpia li va canviar l'aspecte encara més, els veïns i els coneguts van començar a evitar-lo. La vida és massa curta per deprimir-nos, es justificaven, a esquena d'ell, amb cares compungides. A les sobretaules dels diumenges hi havia tema nou: No sé, pobret, ja se li veia alguna cosa. I ara, què dius, si menjava molt sa i anava a córrer tres cops per setmana. Doncs ja ho veus, tan sa tampoc... En trobar-se'l per casualitat, els joves dissimulaven i els vells s'esplaiaven en consells indiferents.

A poc a poc, la malaltia anava guanyant, la dona esquivava la mirada si havia de seure davant d'ell, els metges li donaven copets a l'esquena en lloc de parlar de tractaments, els fills passaven més temps fora de casa, la sogra estava desbordada per afers inajornables i els amics no l'anaven a veure per no cansar-lo. Quan parlaven entre ells, es consolaven l'un a l'altre, cada cop més tranquils i distanciats: Què saps d'en Manel? Res de nou, senyal que tot deu anar bé. I tant, amb aquests tractaments nous, ja deu estar curat. Fa gaire que no el veus? Un parell de setmanes, o tres, potser. No vull pas empipar, ja ho saps... Si necessités alguna cosa, ens ho diria...

Però en Manel no deia res: cada matí hi pensava, però mai no ho feia. Què guanyaria de retreure'ls el silenci? Més desolació ? Més pietat? Espatllar el fràgil present dels que encara tenien un futur?

A la sortida del tanatori, el seu millor amic va esbroncar la seva dona: Però, per l'amor de Déu, com ha passat, així, de cop?

Llàtzer

En Llàtzer podia haver estat un home feliç. Era llest, alt i posseïdor d'un petit somriure, entre escèptic i confiat, que obria moltes portes. Havia estudiat a la millor universitat, havia trobat feina de seguida i s'havia comprat un loft cèntric i un descapotable discret. Havia provat sensacions noves i s'havia enamorat un parell de vegades. No mirava factures, no anava al metge i no sortia amb dones que volien tenir fills. Podia haver estat molt feliç.

Un dia, en despertar-se tot sol en el seu llit immens, va entendre que no podia continuar mentint-se: mesurar el temps en objectius assolits en lloc de segons no l'havia fet feliç. Tot el contrari.

No va trigar gens a acomiadar-se de la feina, vendre el descapotable i el loft i buscar el pont més proper. Enfilat sobre la barana, sobre un fons de gratacels inútils, va fer l'últim esforç: es va arrencar el Rolex i el va llençar al riu. Darrere seu, la gent s'afanyava d'esma, sense girar el cap. 

L'endemà, amb un somriure d'orella a orella, en Llàtzer entrava al país on el temps no existeix perquè ningú té prou diners per malgastar en rellotges.

Revolucions

 L'avi s'havia fet pesat amb el seu “Quan vinguin els americans...”. Només li contestava el pare, mastegant paraules: I què es pensa que faran? El mateix que els d'ara. Primer, la revolució. Després ens mataran de gana.

Odiava el pare quan parlava així. M'amagava sota les estovalles de la taula del menjador i m'estava allà, quiet, llegint Asimov fins que la mare m'obligava a anar a dormir. El pare havia nascut el mateix dia que el President i havien fet junts la revolució. A poc a poc van envellir. Tots dos. I van deixar de creure en somnis. Un va acabar fent de funcionari escèptic. L'altre, de dictador.

Aquella nit, en acabar-me la llesca de pa amb traces de margarina i molta sal, el nostre sopar de cada dia, i en veure els ulls buits de la mare, cansada de no saber què ens donaria l'endemà per menjar, vaig anar a dormir aviat i vaig somiar que la calefacció funcionava i la nevera estava plena. A punt de mossegar una cuixa de pollastre, unes urpes metàl·liques em van esqueixar el somni. La mare sanglotava mentre m'abraçava, la casa ens queia a sobre i algú repetia: Han arribat. Visca la revolució.

 

Edats

-Saps que estic enfadada amb tu?

-Sí.

-I?

-I què?

-Com és que estàs content?

-Perquè és l'única manera de sortir del cercle -li contesta, mirant-la directament als ulls.

Ella calla però deixa de fer girar la tassa de cafè, ja fred.

-Mira. Els núvols.

N'hi ha set en el mateix angle de visió i tots set tenen forma de naus extraterrestres. O, com a mínim, el que ells dos identifiquen com a naus extraterrestres, imatgeria treta de tantes pel·lícules vistes en solitari. L'home assenteix amb gravetat. Encara que per separat, havien vist les mateixes.

-Aquesta nit no he pogut dormir. El mateix malson. El mar que surt del seu motlle i res no el pot parar. Ja ho saps.

-Sí.

El sol agafa forces i els núvols es dilueixen en la transparència matinera. Cap dels dos no pot recordar els malsons de l'altre per la senzilla raó que aquests són més vells que la seva relació, però això no és impediment per saber quan han de unir mans i silencis.

***

Li costa aixecar-se, fins i tot fent servir el bastó. Li costa encara més abandonar la platja. És l'últim lloc on ella el va mirar a la cara, amb aquell esguard tendre i impacient que demanava contínues confirmacions. Si no sabés que el temps és un invent humà i les existències acaben encaixant en puzzles perfectes, no trobaria forces per continuar estimant-la. Segurament tampoc podria fer cada vespre el trajecte entre la solitud i el somni.

***

El nen, amb la camiseta suada i els mitjons caiguts, s'asseu a la pedra plana que corona el cim. A sota els seus peus, lluny, l'aigua és transparent i viva. Els dits palpen cegament la terra, buscant còdols. Mentrestant no deixa de mirar fixament les esquenes dels peixos fabulosos, que brillen en el fons del mirall marí. En troba un i l'estreny fort, fins que els dits li fan mal. Està a punt de tirar-lo quan sent el crit a sobre el seu cap. Un parell de gavines li pesquen la mirada i la hi porten cap als núvols.

A l'altre costat del mar, una nena amb dues trenes esquifides, està estirada a la sorra, amb les mans sota el cap i els ulls tancats. Els obre de sobte quan sent un aleteig que trenca la monotonia de les onades. Al cel hi ha set núvols. Molt estranys. Tenen forma de naus extraterrestres.

El dia de l'Emma

 La probabilitat que un dolor en el braç esquerre estigui causat per un infart és més alta que la probabilitat que una cigonya mori electrocutada, però més baixa que la probabilitat que una dona aconsegueixi la variant tangible del que ella anomena el seu somni. L'Emma ha llegit moltes estadístiques, fiables dins dels límits vigents, i no té cap motiu per dubtar-ne.

Així que continua pintant-se les ungles dels peus amb aquell color negre brillant que li sembla que fa per un dia festiu, resseguint-les una per una amb parsimònia i deixant el braç esquerre quiet al costat, no perquè tingués cap neguit, sinó només per no haver de sentir el formigueig que li puja del colze a l'espatlla i que l'empipa una mica, no gaire. Segurament una postura incòmoda, mantinguda durant massa temps, mentre fitava les cigonyes que travessaven els núvols matiners de davant de casa seva. No hi ha cap motiu per preocupar-se'n. I, així com li va ensenyar Borges, la mortalitat només fa mal si n'ets conscient, per tant el remei és oblidar tot el que sap sobre els infarts, i la por desapareixerà en un tres i no res.

Ho havia planificat des de feia temps i amb molts detalls, per tant era impossible que fallés alguna cosa. De fet, des que tenia ús de raó que s'hi estava preparant. No recordava però quan havia començat a obsessionar-s'hi. Potser quan els pares es van separar o potser quan se li va morir el primer marit. Ara ja no importa. Els fets originaris havien esdevingut prescindibles i transparents molt de temps enrere. El que importa ara és no portar mai roba interior gastada o mitjons foradats. No sortir de casa sense rentar-se les dents i les orelles. Pentinar-se com a mínim tres o quatre vegades al dia, les mateixes vegades que es renta la cara i comprova que cap pèl no sobresurt dels narius o de les celles. Posar-se desodorant fins i tot quan va a dormir, per si de cas. No fer servir mascaretes perquè necessiten massa temps i la podrien sorprendre en forma d'amfibi. En resumides comptes, estar-hi preparada.

Acaba amb les ungles dels peus i passa a les mans. Ara és més difícil perquè necessita el braç esquerre, però la convicció de tenir molta sort perquè el braç dret funciona perfectament l'anima més que una aspirina, que podria anar a buscar a la farmaciola però que tampoc creu necessària. Com a mínim, no per ara. Per més que sempre duu les ungles tallades i netes, mai no se les ha pintat amb una laca tan fosca. Se les mira de prop i de lluny, sacseja la mà, bufa, les torna a mirar de prop i decideix que estan perfectes. Un dia és un dia, es diu, i somriu, satisfeta. La televisió, que fins ara no li havia cridat l'atenció, esclata en una rialla aguda. Aquesta dona... No hi ha dubte que és la mateixa i, així i tot, com ha canviat. Els cabells rossos, les arracades immenses, el pintallavis cridaner. Un d'aquests personatges que tens encasellat en una actitud exagerada, quasi caricaturesca, i un dia, de cop, te n'adones que darrere l'actitud només queda el capoll momificat, buit i inversemblant. L'Emma la recorda com a una senyora guerrera i atractiva fins a l'exuberància. Ara només veu una dona vella, amb la disfressa de la senyora que era abans. Sacseja el cap, incòmoda, per allunyar la visió d'un món distorsionat que, per un moment, havia envaït el seu espai. Val més concentrar-se en el que ha de fer.

Des de ben petita havia tingut aquesta dèria. Ho mantenia en secret i mai no n'havia parlat, ni amb les poques amigues, ni amb els pocs amants que van torbar la seva vida en moments concrets. No era res de l'altre món, però per a ella era el que més importava: sempre havia d'estar preparada per al Gran Dia. Perquè mai no es pot saber quan arribarà. El fàstic que li produïa la lletjor dels cossos humans segurament havia derivat en una seplofòbia aguda mai diagnosticada. No es podia imaginar a si mateixa en una postura rígida i risible. No es podia imaginar les mirades d'uns operaris cansats, recreant-se morbosament en els plecs bruts de les seves orelles desvalgudes o en el desordre de la seva roba interior o en la pudor que acompanya el començament del procés irreversible. Com tampoc podia imaginar unes mans matusseres grapejant racons indefensos del seu cos. Per tant, la cura contínua de tot el que encara podia controlar, s'havia tornat irrefutablement necessària.

Les ungles de la mà dreta no acaben de quedar perfectes. I les punxades del coll han pujat una mica d'intensitat. Millor no forçar el braç esquerre ara mateix. Decideix tornar-les al seu color natural. O potser pintar-les amb una laca incolora. En tenia una que feia servir els diumenges, però li fa mandra anar-la a buscar. Ben mirat, li caldria descansar una mica. Mira per la finestra i es torna a revifar amb la bellesa de les fulles daurades que enteranyinen el cel. La tardor exhala aromes exòtiques i l'Emma sent a dins seu la immensa harmonia del món exterior. Un món que s'amaga darrere una boira espessa, un món que es deixa veure i rebutja el contacte. Cada vegada que intenta apropar-s'hi, alguna cosa la manté a distància. L'Emma s'ha cansat de veure-ho tot, sentir-ho, olorar-ho, ansiar-ho, somiar-ho i no poder endinsar-s'hi. No sap si és culpa seva o d'algú altre o si la vida de tothom es redueix a aquest patètic intent, frustrat per definició, de fer coincidir el desig amb la realitat. Només sap que la visió de les fulles daurades no la fa feliç. Només la fa sentir més sola.

S'aixeca amb dificultat però, quan ho aconsegueix, el dolor afluixa. Respira amb glopets ràpids i s'acosta al gran mirall del menjador. Es veu pàl·lida però això li dóna l'aire precís de misteri i malenconia que havia somiat per aquest Gran Dia. Està contenta. Es gira cap a la finestra i l'obre. Fa una última repassada mental de tot: la roba, les ungles, els cabells, les dents, el desodorant, el testament, les cartes, les plantes regades, la contrasenya de l'ordinador cancel·lada, les factures pagades. Tot està en ordre, tal com havia decidit ella mateixa, frustrada per l'espera inútil de la mort natural. Sempre preparada i atenta, un dia va entendre que era millor avançar-s'hi, si de veritat volia mantenir el control. I així ho va fer. Li va costar triar entre les diferents maneres de posar en pràctica el seu pla. Totes tenien els seus punts dèbils, sobretot en temes estètics o sensorials. No sabia si li feia més por que en el tanatori es riguessin de les seves orelles o que la mort fos lenta i dolorosa. Al final va acceptar, a contracor, el fet que el dolor físic pot ser més terrible que el mental i va triar la caiguda, per la rapidesa i la comoditat. Vivia en un setzè pis i sabia del cert que l'última persona que hi va caure (accidentalment, van dir, o sigui doble avantatge de cara a no fer sentir ningú culpable) va morir instantàniament.

Avui tot està perfectament planificat. Només falta deixar les sabatilles d'estar per casa al costat de la butaca i enfilar-se a l'ampit de la finestra. Les cigonyes continuen passant, en ve-s allargades. Tot el matí que van passant. Ves a saber on van. Massa a prop de la línia d'alta tensió que fa anys que els veïns volen treure i l'ajuntament no hi està d'acord. Massa a prop. Encara que ho estigués visualitzant mentalment, l'explosió no deixa de sorprendre-la. La ve baixa es desdibuixa i els ocells s'allunyen, movent les ales a la babalà. Enganxat al cable elèctric, el foc esvalota flames i plomes blanques. La imatge li crema la retina i l'Emma entén que ha passat just el que havia previst: una cigonya s'acaba d'electrocutar. Una de les moltes cigonyes que travessaven els núvols matiners de davant de casa seva. Sent la punxada com un ganivet que li obre el pit i li emplena les venes amb lava bullent. Es tira enrere, cap a l'habitació. Amb les últimes forces arriba fins a la butaca, però aquesta no sembla prou sòlida com perquè es pugui recolzar. Tot s'ha tornat movedís i inestable. L'aire no es pot respirar.

En el penúltim instant la realitat es fa evident: ara que s'havia distret per un moment i no hi pensava, en la seva mort, aquesta hi ha arribat. Abans i tot que ella ho pogués provocar. S'ho pren bé i, si pogués, es riuria d'ella mateixa i de la seva obsessió. Plega les mans dolorosament rígides a la falda i els llavis se li obren en un petit somriure, reconciliat amb els somnis.

Els ànecs

 Avui ha vingut per a res. Fa massa fred i les ribes de l'estany estan cobertes per una gebrada poc hospitalària. L'estranya parella, com els anomena la Cristina, el gegant blanc i negre i el nan mandarí que van junts per tot arreu, a dins o fora de l'aigua, no es veu enlloc. Cap altre ànec no ha deixat l'escalfor de l'amagatall per fer-li companyia en aquest trist matí d'hivern. Si sabessin com necessita la seva presència. Com l'ha necessitat en els últims vuit mesos. Ja no sap viure sense les seves veus tranquil·litzadores i els dobles triangles que dibuixen de manera continua i infinita sobre l'aigua. Des que els va trobar, la fascinació que sent per aquests éssers no ha deixat lloc a cap altre sentiment: la fidelitat apassionada i tanmateix objectiva de les parelles estables, limitada al moment en el qual la paciència cedeix sota el pes de l'egocentrisme amatori, la saviesa de l'espera, l'emoció de la recerca, l'ambició de la perfecció, tot això ha fet que la Cristina passi moltes hores observant-los, llegint sobre ells, estudiant-los i provant d'entendre'ls. Està convençuda que algun dia desxifrarà el seu llenguatge i els podrà comunicar la seva profunda admiració. A més, els apunts que ha pres tot aquest temps acabaran amb una revelació explosiva en el món científic. El descobriment d'una espècie amb un nivell d'intel·ligència insospitat.

Està tan capficada en la seva soledat, borratxa de somnis de fama, que no se n'adona que fa temps que un ànec verd amb cap marró i coll taronja l'està observant, camuflat darrere unes canyes seques. Els seus ulls, rodons i immòbils, brillen amb intensitats variables. Li seria fàcil baixar la freqüència en la qual l'està escoltant i permetre que la dona senti també els seus pensaments. Però no ho farà. Perquè la coneix tan bé que sap que, més enllà del seu interès per uns éssers cognitivament superiors, mai no serà capaç de controlar el plaer instintiu que li produeix una torrada amb foie-gras.

 

Büyükada

Al mig del Bòsfor, a pocs metres de la ciutat on catorze milions de persones lluiten per la seva ració diària d'oxigen, hi ha un grapat d'illes petites on el temps s'ha fet construir un refugi privat, entre xiprers i panells de fusta blanca i gastada. La més gran es diu Büyükada i cada cop que pronuncio aquest nom se m'omple la boca d'aigua i de sabor de baklava barrejat amb cants de galls, olor de lavanda i mirades irresistibles de gats. Perquè, a part d'una illa sense cotxes ni futur, Büyükada és l'illa dels gats. La prohibició de qualsevol vehicle amb motor compensa els inconvenients de pujades i baixades sisífiques amb una salut i una pau impagables, tenint en compte la situació geogràfica, just davant de la boca oberta del gegant metropolità. Moltes vegades he pensat que els istambulites, morts d'enveja, van trobar una via de colar-s'hi, i que ho van fer reencarnant-se en felins suposadament domesticats que van colonitzar la illa d'una manera callada i definitiva. N'hi ha de tots els colors, mides, formes i maneres d'entendrir-te. N'hi ha de vells, d'avorrits, d'efeminats, de pensadors, de gregaris, de presumits i de hippies. Però tots es mostren indiferents i savis. Tal com els escau a uns experts en el sublim art de la manipulació emocional.

Acabada de baixar del ferry que m'ha portat des de l'altra riba, la del futur sense present, el primer que veig és un gat estarrufat, rodó i blanc, amb uns ulls increïblement grocs. Un groc ataronjat, com una posta de sol sobre el mar. Gens tranquil·litzador, encara que seductor a no poder més. No aconsegueixo desprendre'm de la seva mirada fins que el noi no m'estira de la màniga.

--Que vens a l'hotel?

El segueixo, dòcil i mirant furtivament enrere, per carrerons estrets i plens d'homes xarlatans i fruites curulles de colors. Aviat els carrers es tornen ombrívols i d'escassa presència humana, com arbres que van deixant caure una fulla darrere l'altra, accentuant la seva impúdica rigidesa. El gat no ens segueix. Però n'hi ha un de gris amb franges negres enfilat sobre el portal de l'hotel. I un altre que treu el bigoti per sota l'escaló de l'entrada. Em refugio a l'habitació i obro les cortines. Davant de la finestra hi ha un taronger i, entre les branques òrfenes de fruites, dos gats negres fan veure que dormen: les quatre línies verdes horitzontals, quasi invisibles entre els plecs de les seves cares peludes, delaten l'espera. Aquesta nit no dormiré pas.

De nou al carrer, buscant la fatiga tranquil·litzadora, recorro el poble fins que els peus diuen prou i les mans es tornen blaves de fred. La nit ja emmudeix converses, persianes i olors de kebabs. Darrere les cortines, no puc endevinar les històries que habiten les cases mig arruïnades. Els udols infantils dels gats en zel em fan estremir i m'afanyo cap al petit hotel on m'esperen les maletes encara tancades. Ja sé que ningú no fa vacances a l'hivern, precisament per això és quan les faig jo. Darrere d'una cantonada em trobo de cares amb el gat blanc. És el mateix, no en tinc cap dubte. Els ulls de color groc ataronjat em fixen sense parpellejar. Em segueix a una distància curta. A vegades m'avança i es gira per mirar si vinc. Quan falta poc per arribar a l'hotel, es para i s'asseu al mig del carrer. Li faig senyals perquè vingui però no fa cas. D'alguna manera entenc que vol que no pateixi, que ell ja vigilarà els voltants. Ho trobo adorablement estrafolari i ric sola mentre busco la clau de l'habitació.

A la tauleta de nit hi ha un sobre blanc, sense cap nom. El giro per tots els costats i decideixo que no deu ser per a mi. Per tant el deixo on era i faig cap al bany. Em passo mitja hora llarga sota l'aigua calenta: exquisit plaer, en aquest lloc on sembla que els gats han imposat la seva manera de viure als humans. No sé què més puc fer que no sigui cansat. Els carrers resten foscos i callats. L'hotel no té restaurant, ni bar. L'internet no funciona i a l'habitació no hi ha televisió. La il·lusió inicial deixa pas a una serena decepció: què faré durant els set dies que duren les meves vacances?

Un so desvalgut, com una caiguda breu, em fa apartar la cortina i mirar per la finestra: un home està cavant sota l'arbre. Sembla vell i mou la pala a càmera lenta. Per què se'm fa estrany que un home gran estigui treballant el seu hort? De seguida ho entenc. Perquè és de nit. Perquè no és un hort, sinó el jardí de l'únic hotel de l'illa. Totes les preguntes se m'arrufen com un gat nerviós quan, a més a més, entenc que el que fa no és precisament cavar. Està fent un piló amb la terra que treu de la base d'aquest o, segons com es miri, està fent un forat que emplena amb la mateixa terra que en treu. O sigui: en el jardí de l'hotel, davant de la meva finestra, en plena nit, i sense lluna plena, de fet sense cap mena de lluna, hi ha un vell que està cavant i emplenant un forat al mateix temps. El mateix forat. Clar. Res més normal, em dic. Tanco la cortina fent el màxim de soroll de què sóc capaç. Com per espantar fantasmes invisibles. I, de nou, la mirada s'entrebanca amb la carta. Desisteixo de reflexionar i esparraco el sobre. A dins, una sola paraula. Fa anys que no veig aquesta lletra. Fa anys que el plor no m'ennuega tan sobtadament. I ploro fins que ja no queden llàgrimes i fins que em sento de la mida d'una joguina. Buida de qualsevol pensament. Només em queda el record que la carta ha despertat: jo i ell, inclinats sobre el pont dels pescadors, al centre d'Istanbul, agafats de les mans, xops de somnis i aigua salada. No he sabut res d'ell, mai més. No vaig tornar a buscar-lo i ell no va venir a trobar-me. Els somnis d'un dia es van petrificar en la seva forma original, de somnis.

Em sento la memòria encongida i no tinc ni idea quan i on havia vist la seva lletra abans. Ni si de veritat l'havia vista mai. M'aixeco amb dificultat i intento posar-me dreta. Tant de plorar m'ha tret totes les forces. L'esquena em pesa i les cames no m'aguanten. Em deixo caure endavant i trobo un inesperat equilibri en contacte amb el terra fred. Unes ganes boges d'estirar-me m'envaeixen. I, després d'estirar-me, miracle: sembla que el meu cos ha perdut la por a la gravetat i que, fins i tot, si volgués, podria enlairar-me. Per què no provar-lo? De totes maneres, aquí tot és tan irreal. Tenso els músculs i, sense saber com, em trobo a l'ampit de la finestra. Fico el cap entre les cortines i miro enfora. El vell para de cavar i es gira cap a mi. Sembla que li veig un somriure a la cara, més fosca que la nit que ens envolta. Un miol suau em distreu. I just davant, amb el nas enganxat al meu, a l'altre costat del vidre, hi ha un gat blanc que em mira amb uns ulls de color groc ataronjat com una posta de sol sobre el mar.

Lluny, al mig de l'habitació solitària, suspès just a un mil·límetre del terra, un tros de paper amb una sola paraula: Benvinguda.

Driss

 Quan vius en una casa en ruïnes, segurament abandonada, a peu d'una carretera fosca, a on a ningú se li acudiria frenar, envoltat de desenes de gossos i gats, també abandonats, i no t'amoïnen les ganyotes que fa la gent a darrere teu, i encara pots somriure, i encara vols caminar, la teva vida no deu ser res més que un interminable sospir d'alleugeriment, al final de moltes pujades i baixades.

En Driss té les seves rutines i tothom, humans i animals, les coneix: la bicicleta atrotinada, les muntanyes de ferro recollit amb paciència en els contenidors d'escombraries i muntat en envejable equilibri sobre les dues rodes, el caminar monòton acompanyat d'un seguici de bèsties felices, la mirada escodrinyadora. Ningú no sap els seus secrets. Ningú no sap si té família o si n'ha tingut mai. Ningú no sap res de la seva vida d'abans de la casa abandonada, del ferro abandonat i dels animals abandonats. Potser és un àngel en missió de rescat. Potser és un extraterrestre d'incògnit, investigant les formes de vida que semblen més racionals. Potser és l'ombra d'algú d'un altre univers, que no para de trobar-se i acceptar-se a ell mateix. En Driss és l'home de les coses i els éssers abandonats. Res més.

Aquest vespre, com sempre, ha sortit amb els gossos. No fuma i tampoc per això s'avorreix. No parla i la gent s'ha acostumat a no preguntar-li res. Els pocs sons que li surten de la boca van destinats als gossos que, d'alguna manera incomprensible, sembla que són els que han adoptat l'home. En Driss va al mig de la colla i els cotxes els veuen des de lluny. Tenen temps per fer una volta estreta i esquivar-los, per més accelerats que vagin. Si algun gos vell o ferit s'aparta del grup, en Driss l'espera i els altres es queden mirant-lo fixament. Ningú no es mou fins que no tornen a ser-hi tots.

Sempre creuen pel pas de zebra. Potser en algun lloc de la seva consciència, eixuta de somriures, encara queden rastres de prudència. Potser és el costum. Potser és la redempció del desig de la mort que acumula en llargues hores de soledat. En Driss i els gossos caminen callats i serens. La nit els sincronitza les passes.

El primer cotxe li passa per sobre i no para. El següent li passa per sobre i para. Els gossos s'han escampat com ocells atordits. Abans de les trucades, dels crits, de les frenades, de les ambulàncies inútils, de les sirenes eixordadores i de les culpes difuses, hi ha un moment interminable de silenci. Una ombra es desprèn dels cos inert i s'allunya en direcció al camp. Un udol tremolós l'orienta.

Dorothy

 No és que a la Dorothy li agradés gaire buscar l’hipotètic espai on s’acaba l’arc de Sant Martí, tal com tothom creia. La seva autèntica passió era encara menys freqüent i s’estimava més no fer-la pública: caçar tornados. L’excitació d’ensumar-los, de sentir-los, de perseguir-los a través de boscos, deserts i mars, i finalment d'atrapar-los amb la seva càmera, era incomparable amb qualsevol altra experiència.

Un dia però, oblidant-se de respirar i, fins i tot, de pensar darrere d'un capritxós tornado de color verd, va sentir una sacsejada que els va propulsar cap enlaire: a ella dins del cotxe i al cotxe dins d'una cúpula de trons que ferien els ulls i foradaven les oïdes. Abans de perdre el coneixement, va entendre que el tornado verd se l’emportava. I allò, en el moment just que ho va entendre, va deixar de ser una de les coses més interessants que li havien passat mai. Allò començava a fer mal. Molt de mal.

En despertar-se, es va ajupir per rascar-se la cama que li picava des de feia una eternitat, però la seva mà només va trobar una manta de tacte suau i fred. A sota no hi havia cama.

Des d’aquell dia la Dorothy va a poc a poc, aprenent a portar el seu nou vehicle i, curiosament, gràcies a la cadira de rodes, que la manté a prop del terra i li ensenya coses en les quals mai no s'havia fixat, ha trobat una altra gran afició: cada matí surt al jardí de casa seva i es passa hores i hores mirant les formigues. No es cansa mai. Sempre descobreix un escenari interessant i uns actors incansables. A vegades, amb l'ajuda d'un bastó, aixeca les fulles i provoca un gran enrenou al bell mig de la ciutat de les seves noves amigues. Les mira mentre elles s'aturen, espantades però curioses, i comencen a observar, ensumar, perseguir i finalment atrapar el capritxós tornado. Tot és igual i diferent. Passió, excitació, novetat. Amb un petit canvi de perspectiva. O potser només d’intensitat. Ara, la Dorothy, parada en la cadira de rodes, sent les emocions de les formigues molt més fort que les seves.

Informe després dels fets

Cada dia el veig a la porta de l'institut. D'esquenes a l'edifici, sense parlar amb ningú. Xucla àvidament un cigarro a punt d'acabar. Els altres li passen pel davant, pel costat o per darrere sense veure'l. És pàl·lid i gairebé lleig. Porta sempre la mateixa roba, pantalons amples i samarreta blanca. No entenc per què la Lídia el troba guapo.

Tanco la llibreta i agafo el mòbil de la noia morta. Dubto abans d'obrir-lo. Fins a on es pot justificar la curiositat sobre una persona de la qual, només unes hores abans, desconeixíem absolutament tot, existència inclosa? Fins a on es pot justificar el desig de quedar-nos lliures de qualsevol culpa, encara que només sigui la que deixa enrere, tal ombra inevitable, la presa de consciència d'un fet?

Els pares seuen junts, sense tocar-se, amb el cap cot. Els cabells, estranyament, els fa assemblar-se l'un a l'altre: no gaire curts, oberts en metxes grises i desordenades. Dues figures inversemblants, sense gènere, ni edat, iguals en postura i silenci. Han vist la noia i l'han identificat. No m'agrada quan els familiars em miren als ulls després de la identificació. Sento que m'estan demanant alguna cosa més. Normalment no parlen, però les seves mirades esmolen urpes que travessen el cos i sacsegen tot el que hi troben a dins. No hi ha defensa possible. No es pot imaginar, si no s'ha vist mai, la violència que neix als ulls d'uns pares que acaben de veure el seu fill mort. Aquella violència que dura uns segons, per més que inacabables, només uns segons. Just abans de sucumbir al consol de les llàgrimes.

Més lluny, a l'altre cantó de la sala d'espera, seu el noi. L'hauria conegut, encara que no hagués sabut qui era. Pantalons amples, samarreta blanca, cara pàl·lida i mans nervioses. Juga amb un paquet de tabac buit, fent-lo girar sense parar.

L'amiga que anava amb ella al cotxe ja m'ho havia explicat. La Lídia. Esclar, es diu Lídia i surt al seu diari. La Lídia tenia unes quantes ferides superficials però als seus ulls no hi havia violència quan m'ho explicava. Només hi havia por. Una por petita, sorpresa, que, aviat, donaria llum a d'altres, molt més grans, les pors de veritat, les de l'edat adulta. M'havia explicat la història del noi entre gemecs i mirades incrèdules. No, mai no li havia agradat aquell noi, ni pensar-hi. Era borde i fumava contínuament. No parava atenció en res. La seva amiga sí que hi estava interessada. Una mica, tampoc gaire. El noi no tenia amics i ningú no s'hi feia. No sabien res d'ell. Potser sí que es van liar, ja ho sap, tothom ho fa. Ell era un parell d'anys més petit. Sembla que un dia, al lloc de trobada de sempre, va aparèixer una dona gran, histèrica, pel que li havia explicat, que es va posar a cridar i plorar, mentre deia que el pare s'estava morint i que el noi havia de tornar de seguida a casa. Es veu que era la mare del noi. La Lídia no sap ben bé si això era veritat o només era una excusa de la dona per fer-lo marxar. Total que ell i la mare es van insultar i ell la va empènyer i la va fer caure. Llavors el noi es va cagar i se'n va anar, juntament amb la dona. La seva amiga s'havia passat tota la nit esperant que la truqués i plorant. La Lídia sabia que havia estat plorant perquè al matí tenia la cara inflada i li ho havia explicat tot de camí a la universitat. Li va dir que era un fill de puta i que no el volia tornar a veure mai més. Que havia jugat amb ella i que no li havia dit mai res sobre els problemes de casa seva. I que ella no pensava continuar així, amb un noi boig que tenia una mare boja. Ja se'n podien anar tots a la merda, li havia dit.

Al final hauré d'obrir el mòbil. No m'agrada fer-ho però si no ho faig jo, un altre policia ho farà. No hi ha trucades entrants. Tampoc sms-s. A la llista dels whatsapps, a dalt de tot surt el nom del noi. L'hora coincideix amb el minut exacte en el que s'havia produït l'accident. No és cap sorpresa. L'amiga m'havia explicat que, en sentir el telèfon, ella el va començar a buscar entremig dels seients, allà on el guardava sempre, i no va ser a temps de veure el camió que venia per l'altre costat. Els crits no van servir per a res i la carretera va esclatar entre els dos cotxes. Tot va ser una cadena d'impotències lògiques i imperdonables. Com tot. Tinc el mòbil de la noia morta a la mà i sé que puc obrir el missatge i llegir-lo. Puc descobrir si ell demanava perdó o només li volia explicar el perquè del llarg silenci. Puc descobrir si la seva relació havia estat una cosa seriosa o un joc de nens. No puc però trobar la raó per fer-ho. Quina importància té saber qualsevol cosa sobre algú que mai no sabrà si l'havien estimada de debò o no?

El millor que puc fer és intentar parlar amb el noi com si el seu pare i la seva xicota no haguessin existit mai. Com si això fos possible. Com si la ignorància fingida pogués redimir la culpa. Què més, sinó? 

Clarobscur

 Abans havia estat comptant les hores pel soroll de passes que li arribava des de dalt: quan n'hi havia més i s'arrossegaven feixugues, sabia que era aviat; quan s'alentien, sabia que feia molta calor; quan s'animaven, sabia que s'hi acostava la nit. Últimament, però, els dits li tremolaven massa i l'estómac se li recargolava d'una manera increïblement asfixiant. Mai no hauria imaginat que el dolor podia impedir que l'aire entrés dins del pulmons. Al principi havia parlant amb els altres. Paraules breus i sordes. Prescindibles. Ho van entendre de seguida i van canviar-les per un silenci culpable, esgarrapat de plors i bufecs, anònims en la foscor. Només se sentien les passes i els crits dels de dalt. Va continuar repetint, sense veu, la lletania amb què l'havien acomiadat: seràs lliure, els teus fills seran lliures, els fills dels teus fills seran lliures. A poc a poc, la determinació es va anar infestant de pensaments dèbils i records covards. Els remordiments se li van enfilar per les cames i van niuar en totes les esquerdes de la seva memòria. Res no va quedar incorrupte. L'aire. L'aigua. Les mans de la mare quan tenia febre. L'olor de terra molla després de la crescuda del riu. Els records aprofitaven les escletxes obertes i hi explotaven a dins. Les ungles li creixien sobre dits embogits i el temps tamborinejava sense parar sobre el seu cap. El soroll de les passes s'havia tornat incomptable. Insofrible. Impossible. Res no semblava real. Les ombres del costat havien deixat de moure's i se sentia la pudor esmorteïda dels plors en descomposició.

Tot era nit i la nit no s'acabava mai.

I, de cop, a borbolls, l'aire forada la no-espera. El noi aixeca el cap. La nit de fora l'encega. Els núvols transparenten esperances i els dits deixen de tremolar. Entre empentes i udols, l'obliguen a tirar-se a l'aigua. És freda i amable. El cos es despulla de pudors i de pors en un ritme inversemblant. Quan torna a obrir els ulls, la llum li esclata en la cara com una bufetada. I una altra. I una altra. Pausa. Silenci. I un altre cop. Aquesta vegada menys forta, més directa. Desig de cridar i desig de volar. Pausa. I un altre cop. I un altre. Davant seu, la terra de totes les promeses. Un altre cop la llum. Ha de seguir endavant. Necessita ales. I un altre. I un altre. El seu món està a tocar. El seu Déu existeix.

El vaixell patrulla torna cap al port. No té sentit perdre més temps. És molt tard, la temperatura ha baixat a mínims i tothom té ganes d'anar-se'n a dormir. Si encara hi ha algun sobrevivent, al matí ja només seria un embolcall de pell, ressec sobre les pedres callades. La foscor és total, no trobaran a ningú més avui. I els carallots aquests no cridarien per res del món. Entre dues morts, sempre trien la que promet portar-los al terra somiat.

El far gira a poc a poc, cada vegada més pàl·lid. A l'horitzó, una línia vermella enteranyina els núvols. Les cendres d'un nou dia voleien discretament sobre el mar.