Cada vespre, a les set en punt, pujava
al tren de rodalies i es passava els tres quarts d’hora que durava el trajecte
amb els ulls fixos al terra i les mans plegades a la falda. Intentava amagar-se
les ungles massa curtes i amb taques blanques. Sempre, estiu o hivern, duia la
mateixa faldilla grisa i el jersei negre de coll alt. Tenia els cabells d’un
color castany descolorit, que li tapaven mitja cara. Baixava del tren i
caminava amb pas feixuc fins a la porta del pis. Hi entrava de puntetes, sense fer
cap soroll, sense quasi respirar. Deixava la clau posada al pany, després de
tancar amb tres voltes. Els pròxims set minuts els dedicava a tancar finestres,
persianes, cortines i portes. En acabar encenia el llum de sobre la taula de la
cuina i treia de l’armari la tassa blanca amb dibuixos, una cullera, un tovalló
de roba brodat de colors i la caixa de cereals de xocolata. Obria la nevera i
en treia una de les vint-i-una ampolles de llet. No hi havia res més a dins.
Abocava la llet a la tassa. Allisava el tovalló. Engegava el tocadiscs. El pis
s’omplia de notes delicades i alegres. Quan tot estava perfectament disposat, s’apropava
al mirall amb marc de fusta massissa que dominava el menjador. No s’hi emmirallava.
Seguia amb els ulls fixos al terra i sense cap expressió a la cara. Es treia la
roba amb gestos cansats però decidits i la plegava sobre la cadira.
Llavors,
amb un petit sospir d’alleujament, aixecava les mans i buscava la petita tanca de la cremallera. Començava pel front, just
per sota dels cabells, i semblava que al principi li costava molt, havia de fer
força. Gotes grosses de suor li regalimaven per les temples. La pell amb els
forats dels ulls i les parpelles translúcides s’anava separant a poc a poc, mentre
els ulls autèntics quedaven al seu lloc, empetitits i banyats en un líquid
brillant. Baixava pel nas i tornava a entrebancar-se a l’alçada de la boca, on
els llavis feien arrugues que es resistien a separar-se. Quan passava de la
boca i de la barbeta tot es tornava molt més fàcil: la cremallera baixava pràcticament
sola, deixant caure als costats la pell seca i semitransparent, igual que
l’exosquelet d’un insecte gegant. Els dos pits seguien les espatlles en el seu
camí descendent i a sota en quedava un tòrax pla sobre una panxa petita i molla.
Els malucs, les natges, les cuixes, els genolls i les cames penjaven cada cop
més lleugeres, lliscant cap a terra i deixant enrere un cos blanc, fràgil i
tremolant de nena.
Acabada
de sortir sencera, aixecava la vista i el mirall li tornava un somriure burleta
i feliç. Ja no abaixava els ulls en tota la nit.
La
nena tenia els cabells daurats i els ulls blaus. Obria tots els llums de la
casa i començava a ballar i a saltar com un ocellet d’una habitació a l’altra.
Parlava amb els mobles i les plantes en testos i els preguntava pel que havien
fet durant el dia. S’asseia a la cadira de la cuina i menjava els cereals
mastegant amb la boca oberta. De tant en tant s’ennuegava de riure. En acabar
s’eixugava la boca amb el dors de la mà i badallava satisfeta. Després es
passava un parell d’hores asseguda a terra i jugant amb una nina sense cames. La
rentava, la vestia, la pentinava, li explicava contes, li ensenyava a llegir.
Tenia moltíssima feina i per això el temps li passava volant. Al final, les
dues esgotades, apagaven els llums, se n’anaven al llit i es ficaven sota la
manta blava. La nena deia bona nit a la nina sense cames i li feia tres petons
al front. S’adormia de seguida i somiava prats verds amb roselles vermelles.
El
moment més difícil del dia era al matí. Trigava molt a aixecar-se, endreçar la
nina a la seva caixa de sota el llit i apropar-se al mirall. La pell estava al
mateix lloc, a terra, seca i grisa. Li feia por i fàstic. Cada dia estava més
arrugada, més tacada. Feia pudor de gent gran. L’agafava amb la punta dels dits
i sentia esgarrifança de tocar aquella cosa morta. Sabia que ho havia de fer,
havia de tornar a dins. A vegades tenia ganes de rebel·lar-s’hi, de no
tornar-hi. Pensava que el càstig no podia ser pitjor del que ja era. No hi
havia un càstig pitjor que fer-se vella, imparablement i irreversiblement. Però
no podia estar-ne segura. Sospirava i tancava les barres i els ulls amb força i es
ficava dins d’aquella pell freda. En tancar la cremallera s’esgarrapava les
mans i les galtes però ja no en sentia el dolor. L’única idea que la mantenia
viva era la certesa que al cap de dotze hores en tornaria a sortir.
