diumenge, 8 de novembre de 2020

Pandèmia

Com a tothom, la pandèmia i el conseqüent confinament el van agafar del tot desprevingut.

El primer dia, sense esmerçar-s’hi gaire, va aprofitar el temps lliure per no fer res. Bé, un res interromput de viatges mínims fins a la nevera i al bany. La resta del dia la va emplenar amb sèries i migdiades intercalades.

El segon dia, content i descansat, va continuar amb el mateix programa. Cap al vespre, va dedicar un parell d’hores a fullejar les pàgines socials. El tercer, sorprès de tant bé que li quedaven els cabells bruts, va fer-se cent-tretze selfies, va penjar-ne un parell i va passar el que quedava de la tarda vigilant els likes i els comentaris. El quart dia va sentir una picor sota l’aixella. Allò el va neguitejar prou com per no poder concentrar-se en més sèries. Va substituir l’activitat dels dies anteriors amb menjar i estudi del sostre. Malgrat tot, no es trobava bé, l’estómac li feia sorolls estranys i li costava adormir-se. El cinquè dia va decidir que la seva vida era un fracàs. El sisè, va investigar totes les possibilitats de suïcidi.

El setè dia es va despertar il·lusionat i va tornar a crear el món.



dijous, 5 de novembre de 2020

El fotògraf

 

S’havien conegut de petits. Ella era la nena de les galtes pigallades, el nas vermell i dues trenetes esquifides. Ell era un marrec callat i miop, que feia veure que no li importava no tenir amics.

S’havien tornat a trobar a la universitat, ella amb els cabells estarrufats i tenyits de blau, i ell amb una càmera penjada sempre al coll. S’havien enamorat i havien compartit milions d’instants. Milions de petons. Milions de vides.

I ara.

Ara ella té les parpelles morades, li costa respirar i els cabells li blanquegen els solcs de la cara. No el reconeix. Ni recorda res. S’està morint.

Però ell sap per a què ha vingut. Amb gestos solemnes i tendres, obre la maleta i comença a treure fotografies, una per una. Mira, la dels mitjons, sempre et queien. I aquesta, del colom que et volia robar l’entrepà. I el ninot de neu, recordes? El banc on ens vam fer el primer petó. El primer fill. El primer pastís de cireres amargants. Els guants de llana vermells. Les petjades a la sorra. El vent que se t’enduia el barret.

 

Al llit, la vella moribunda ha desaparegut. Només hi queda una noia de cabells blaus. Somriu.


diumenge, 11 d’octubre de 2020

Cap altre amor

 


Els cops s’acceleren sobre el cos arraulit a terra. Els braços de la dona, protegint el cap, tremolen, a punt de renunciar. Les orelles li xiulen, fa estona que no sent els crits. Com si tot hagués emmudit i només resten els cops per mesurar el temps.

Per què, digues per què, mala puta, per què m’obligues a fer-te això, digues, per què t’estimo, per què no calles, per què...

Ara els punys cauen per inèrcia, cansats, mentre els dits s’obren i acaricien la pell cremant. Els dos saben com acabarà la nit, coneixen el silenci, les llàgrimes, els petons, els perdons, el sexe amb ulls tancats, la son, els roncs. L’armistici. La fugissera llibertat de llepar-se les ferides.

En sortir, s’entafora la caputxa perquè ningú li vegi els morats. Necessita aire. A la cantonada xoca contra el veí de baix. No li diu res. No vol que ell li digui res. Sent la seva mirada inquieta, endevina el gest que anhela tocar-la. Intenta ignorar la tristesa que la colpeja mentre es gira i s’allunya corrents. Potser a ell li ho podria explicar. Potser ell l’ajudaria. Potser...

El vent bufa fort. L’impedeix avançar. I ella no vol cap altre amor.

 

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Música negra

 

Al principi parlava una llengua tan correcta que feia sentir incòmodes les venedores del mercat: nooo, no es diu pas així, noi, es diuen pistatxos, li contestaven, amb un somriure benèvol i blanc, en demanar un grapat de festucs.

Com que no era pas curt, va entendre aviat que per integrar-se, tal com li havien aconsellat des de darrere de tots els taulells durant els primers anys, havia de semblar-ho. Curt, vull dir. I dir pistatxos en lloc de festucs. I fer servir l’infinitiu, per més absurd que semblés tot plegat. Dir: yo esperar abajo, en lloc de t’esperaré a baix, tros d’inútil.

Un cop passat el xoc de descobrir que mai l’acceptarien si no demostrava ser el que havia de ser, o sigui un immigrant normal, callat, imbècil i suat, va decidir que ho podia fer. Que viure tranquil s’ho valia. I va començar a callar, a suar, a parlar com a les pel·lícules de blancs en papers de negres i a fer de negre. Això per fora. Perquè per dins, cada pas que feia l’acompanyava de notes musicals. Primer caçades, després apreses de memòria i, molt aviat, inventades. Havia tancat les orelles a les paraules ordinàries i es movia seguint la seva pròpia banda sonora. La música sortia d’un altaveu amagat entre els seus gens vagabunds i l’acompanyava a tot arreu, l’animava, el protegia, el feia sentir príncep o cérvol o elf o núvol o monòlit.

Es va fer gran, els cabells de negre se li van tornar blancs, l’esquena de negre es va encorbar, les mans de negre es van transformar en feixos d’algues descolorides, que de tant en tant remullava dins del mar, alimentant-les amb onades. Dins seu, la música no va parar mai de créixer. Simfonies que re-ordenaven el món i l’embolcallaven en somnis.

En morir-se, el van enterrar dins d’una caixa anònima que van col·locar sobre una lleixa de poca categoria. Només era un immigrant com tants altres, pobre i trist, van dir, i ningú hi va pensar mai més. Des de dalt del campanar de l’església, ell va continuar rient per sota el bigotet de negre mentre tocava la campana en harmonies que cap blanc era capaç de sentir.


divendres, 6 de març de 2020

L'home més feliç del món


En Joan no s’hauria imaginat mai de la vida qui el trucaria al telèfon fixe de casa seva a les vuit del matí del primer dilluns de febrer.
–Senyor Joan, és vostè mateix, oi, feia la veu, entre nerviosa i afirmativa. Soc la Dolça Maria, oi que em coneix–. Després d’una pausa breu i un hehehe forçat, la veu de la presentadora més famosa de la televisió nacional va continuar, sense esperar resposta–. Em diuen que és vostè l’home més feliç del món, ha sortit primer a les estadístiques de, d’això, ja ho sap, ho diuen toooots els experts, eh, senyor Joan, quina alegria, oi, oi, senyor Joan, oi que n’és, de feliç, si ja m’hi poso jo també, només de trucar-li, sí, sí, ara no, digues-li que truqui, jo que sé, ara no, no se me’n vagi, senyor Joan, que avui tinc toooot el temps per vostè, vinga, senyor Joan, es posi una camisa bona que el cotxe ja està a punt d’arribar, clar, home, el vull aquí, al plató, sí, sí, de se-gui-da.
Així va començar tot. O toooot.
Al principi, en Joan s’ho va agafar en broma, i tant que soc jo, no m’heu vist lo feliç que vaig, no em falta de res, tinc dues cames i dos braços, què més em fa falta, eh. Li feien gràcia els ulls oberts dels que treballaven a la tele o als diaris, des dels més coneguts als fulls que només sortien dos cops a l’any. El passejaven com a un senyor de veritat, als seients de darrere de cotxes grans amb vidres foscos i li oferien cafè o galetes mentre s’esperava. Les entrevistes començaven i acabaven sempre igual: els presentadors, fosos d’amor i amabilitat a l’inici, s’enfadaven, perdien els estrips i es transformaven en bèsties mal educades, humiliats, convençuts que els prenia el pèl i que ja tenia l’exclusiva signada. L’odiaven. En Joan aixecava les espatlles i se n’anava, a peu o en bus.
Al cap de pocs dies, en veure que encara el trucaven contínuament, d’instituts, del govern, de onegés, de associacions de tot tipus, i que els veïns del barri el saludaven d’aquella manera, com si ja no el coneguessin, com si fos un dròpol de ciutat, li va marxar el somriure i, rascant-se el cap, va sentir que alguna cosa el molestava. Així no era cap broma. Algú havia escrit alguna cosa en algun lloc d’aquells que només es veuen si tens un telèfon mòbil i semblava ser que la cosa anava sobre ell. Deia que havien fet no sé quins estudis i que havien trobat que en Joan era l’home més feliç del món. De tot el món. I hi havia babaus que s’ho prenien seriosament.
En Joan va decidir desendollar el telèfon. L’irritaven les cares de la gent que es giraven i parlaven entre ells en veu baixa i callaven de cop quan se’ls acostava. Els pocs que li dirigien la paraula ho feien per preguntar-li, de manera insistent i maldestra, sobre el seu secret. El seu suposat secret. Com s’ho feia o què li havia passat per convertir-se en l’home més feliç del món. Alguns li ho preguntaven amb curiositat, d’altres amb enveja o ironia, fins i tot amb malestar. Com si ell en fos culpable. Com si li hagués tocat la grossa i ells reclamessin la seva part. Com si fos una mala persona. I això sí que no ho acceptaria.
Quan a en Joan li van començar a tocar allò que no sona, va deixar de sortir de casa. En veure que així tampoc el deixaven tranquil i que gent estrafolària hi parava els cotxes o les motos davant, fent soroll i llençant per terra llaunes de cervesa i bosses de patates, i es quedaven xerrant i rient i bevent fins que es cansaven, a vegades ben tard a la nit, al final va baixar les persianes de totes les finestres i es va quedar ben quiet al menjador, fent veure que no hi era. Va intentar entretenir-se mirant la tele o escoltant la radio, però cada dos per tres sortien tertulians imbècils cridant i opinant sobre la seva suposada felicitat, com hi havia arribat, que si era genètic o adquirit, que si era un boig o un il·luminat, que si era la soledat o la llibertat, ves a saber, tot era xerrameca i ell n’era el pretext. La seva fotografia i el seu nom estaven per tot arreu. Per tant va deixar també de mirar la tele i escoltar la radio. El menjar de casa se li anava acabant, mai havia pensat en fer provisions, mai havia cregut que ho necessitaria, i cada cop estava més prim i més apagat. Ja no es dutxava, ni es canviava de roba, ni trucava a ningú dels vells amics. Quan se li van acabar les pastilles per la pressió, va entendre que no podia continuar d’aquella manera. Havia de tornar a agafar les regnes de la seva vida. Havia de convèncer a la gent que s’equivocaven, que ell no era l’home més feliç del món, que s’havien confós. Que el deixessin estar.
Per tant, va buscar la roba de diumenges, se la va posar, va menjar l´últim terrós de sucre que li quedava i va decidir actuar.

Al cap d’un parell de mesos, quan fora ja no quedava ningú i les televisions l’havien oblidat, la seva germana va venir a veure si li feia falta alguna cosa. Aquest home, ara que era tan feliç, ja no es recordava ni de la família, ves per on. Va trobar en Joan estirat sobre el cobrellit, ben vestit i amb una nota a les mans. Tapant-se el nas, la dona va agafar la nota, es va posar les ulleres i la va llegir, en veu tan alta que va fer moure la campana de l’església: 
Ara sí que soc l’home més feliç del món, imbècils.





divendres, 31 de gener de 2020

El silenci


Avui fa exactament cinc mesos i trenta dies que no diu res. Cap paraula.

Les nenes ni ho deuen haver notat. Mai havia parlat gaire. Les despertava amb un petó al front, o amb una carícia a la galta, més tard, quan van créixer i van començar a mirar-la, interrogants i cruels, com tota la mainada. Trobaven la roba neta sobre la cadira de l’habitació i les sabates al costat de la porta. A la cuina, cada dia els esperava una torrada per cadascuna, amb melmelada de maduixes, els dilluns, els dimecres i els divendres, i de préssec els dimarts i els dijous. El cap de setmana tocava xurros o cookies de xocolata, qualsevol cosa que el pare o l’àvia haguessin portat, i tothom seia a la taula i somreien i s’empassaven l’esmorzar de pressa i sense mirar-se els uns als altres.
Des que van néixer, les nenes van ser la seva il·lusió. De fet, després d’allò que va passar, que ningú sap del cert què va ser, les nenes ho eren tot. La raó de llevar-se cada matí. A vegades, en veure els ulls vermells de la mare, callaven i es miraven entre elles, sense fer preguntes, ja eren grans, ho entenien tot, sabien de què anava allò, coses de pares, normals, no te n’has de preocupar, no has vist quina cara que té la senyo algun dia, va, no siguis tonta, els grans tenen coses rares, sí, tens raó, són raros. Passaven els dies i passaven els anys.

Ella reia cada cop menys, parlava menys i continuava sense cridar, sense queixar-se, sense protestar, sense esperança que res canviés. S’emmirallava i es veia les parpelles, morades, les sentia pesades, tibant-li la mirada cap avall, alguna vegada li va passar pel cap d’operar-se, fins i tot va buscar el telèfon, a veure, medicina estètica, mira, n’hi ha unes quantes, de clíniques, doncs sí, feien lífting de parpelles, de pits, de galtes, tantes coses... Va penjar al tercer ring i es va convèncer a ella mateixa que era el destí, el que no volia que tirés cap allà, que per què caram s’hauria de gastar els diners, qui caram es fixaria en les seves parpelles i què caram aconseguiria fent-s’ho.
No havia estat mai de parlar gaire, tot el contrari. Li agradava escoltar. Seure en un vagó de rodalies, tancar els ulls i sentir històries. Vigilar les nenes al parc, amb un llibre a la falda, de lluny, sense renyar-les si feien pastissets de fang o s’embrutaven els mitjons blancs. Mirar les parelles joves que passejaven com si la mort no existís. Entrar en la vida dels altres. Sortir de la seva. Oblidar-se’n.

Feia anys, molts anys ja, havia tingut una amiga. De les típiques amigues de tota la vida, de l’escola, de les que se suposa que saben tot de tu. Ja no recorda quan i perquè van deixar de veure’s. La vida, diuen. Potser sí, la vida. O potser entendre que l’amiga no sabia res d’ella. Que no la preocupava no saber-ne res. Que només la necessitava atenta i muda. Van deixar de trobar-se, només quedaven ombres que apareixien de tant en tant, esbossos de trucades per Nadal o per als aniversaris, tot bé, quant me n’alegro, hem de quedar, eh, aquest any ho farem, hem de trobar el moment, nena, va, que ens hem de posar al dia, com t’enyoro...
Tampoc no recorda quan va deixar de parlar amb la seva mare. Devia fer temps. O potser no tant. L’havia cuidat com a una altra filla. Fràgil, insatisfeta, sempre rondinant, fent-la sentir culpable de tots els seus mals. Ella ignorava els retrets i les queixes, hi tornava cada dia, l’obligava a sortir i menjar i mirar el mar. Li portava infusions exòtiques i plantes amb flors i li explicava milers de vegades coses senzilles que la mare no recordava mai. A poc a poc va deixar de portar-li plantes, d’explicar-li coses i d’anar-la a veure. Els retrets no van canviar. De fet, res va canviar. Cadascuna tenia la seva pel·lícula i la seva realitat, des de sempre. Paral·leles. Els reflexos que a vegades creuaven l’espai entremig eren pàl·lids i xerricaven. Fins que van acabar desapareixent del tot. Van deixar de trucar-se, de veure’s i, durant períodes gradualment creixents, s’oblidaven l’una de l’altra.

Llavors hi va haver aquella mena de terrabastall d’emocions, incontrolable i sobtat, que ho va arrossegar tot i va fer que la gent s’hi fixés i en parlés durant un parell de dies: potser alguna de grossa va passar amb el seu home, o potser va ser el deixar la feina, o aquella tristesa que dormia dins seu durant mesos i, de tant en tant, sense avisar, ressuscitava amb urpes acabades de llimar. Ningú ho va saber, el que havia passat. Ningú ho va preguntar. Les nenes creixien, els somriures duraven menys i ja no els agradava anar al parc, ara passaven el dia tancades a l’habitació o al bany. El silenci s’apoderava de la seva vida i la pols l’hi acompanyava.

Malgrat tot, un dia es va aixecar tota decidida: va tapar els miralls del pis, va treure de l’armari el vestit car, el que no havia dut mai, en espera d’aquell gran sopar romàntic que no arribava, va renegar perquè no podia pujar la cremallera, el va tirar a les escombraries, va agafar el cotxe, va anar a la botiga i en va sortir amb cinc, de vestits, tots del mateix estil antiquat i tendre, va tornar a casa, es va preparar un Campari Orange amb suc de veritat i va agafar l’agenda de telèfons. Durant una hora es va dedicar a trucar a tots els números. A tothom. A l’amiga de feia anys, a la mare, als dos germans, al marit, al lampista, a la companyia d’internet, als antics amics, amants o coneguts; va deixar missatges de whats app al grup de mares de l’escola, al grup de família, al grup de veïns de l’edifici, al grup amb qui havien fet el viatge al Marroc i al gestor del banc. Va intentar iniciar una conversa amigable i optimista amb tothom que li va contestar. No va demanar ajuda, no va parlar d’ella, no va dir que s’estava morint per dins i que no podia més.
Devia ser un mal dia, perquè tothom tenia feina, estava de baixa, no podia parlar o no la recordava. Algun la va engegar de mala manera. Evidentment, ningú no podia quedar. Els més ben educats no tenien temps, estaven corrent, perdien el tren, algú els reclamava o la cobertura se n’anava, quin greu, torna’m a trucar d’aquí uns dies, potser sí, a veure, i sobretot, sobretot, cuida’t... Es va emplenar el got amb més Campari, oblidant-se d’afegir-hi suc, i va deixar el mòbil a la taula. Va mirar al seu voltant, amb atenció, amb molta atenció, buscant alguna cosa, qualsevol cosa que li fes tornar la il·lusió. Tot el que sentia era un espai buit, no gaire gros, un buit petit i mediocre, dins d’una butllofa a punt d’explotar, res més, ni dolor, ni tristesa, ni ràbia, només el buit. Vulgar i incolor, com un xiclet gastat.

Des d’aquell dia no ha tornat a parlar. De fet, potser ni pensava, potser no tenia res a comunicar. Intentava viure de puntetes, sense moure coses, sense molestar ningú. Vivia en silenci, per dins i per fora. La gent no se n’adonava. Ja abans era força paradeta, no se l’entenia quan parlava, tenia una veu grisa i apagada, que no s’explicava. Ella lliscava pels carrers, cada cop més transparent, cada cop menys real. Quan va deixar de parlar, els pocs que s’hi van fixar van respirar alleugerits, mira que bé, eh, com es posen les coses al seu lloc, sense necessitat de fer res, ni metges, ni tractaments, veus, tan nerviosa que era abans, tants drames, te’n recordes, mira ara que tranquil·la que va, que bé tot, sort que s’ha acabat, ara se la veu bé...

Avui fa exactament cinc mesos i trenta dies que no diu res. Cap paraula. Cinc mesos i trenta dies que ningú no l’ha trobat a faltar. Fa molt més que ningú no l’ha sacsejat i no l’ha pessigat i no li ha cridat fort, a l’orella, desperta’t, soc aquí, què et passa, et necessito. Que ningú no s’ha adonat que dins seu els secrets s’han fet pedra i la pedra s’està esquerdant i que no hi queda aire.
Les nenes estan a l’habitació, mirant vídeos al mòbil i criden quan obre la porta. Fora. Fora. Ves-te’n, mare, vaaa.
Els braços se li han tornat forts, com la pedra. No les vol matar, no els vol fer mal. Només salvar-les dels monstres. Del futur. Del passat. Dels secrets que ningú vol saber.

Darrere seu queda sang i els crits morts. Silenci. Sempre silenci. El cotxe, la clau, l’accelerador, no passis de cinquanta a l’hora, el pont sobre l’autopista, el fre de mà, el cel buit a sobre, no té aire, no pot respirar, tot pesa, tot fa mal, cotxes que passen volant per sota, volen, volen, potser allà baix hi ha alguna cosa que no sigui dolor. Que no sigui buit. Que no sigui res.

Al cementiri, la mare somica, queixant-se com sempre, agafada del braç del fill gran. Hi ha gent, molta gent, cares sorpreses, peluixos i espelmes blanques, crisantems i mans fredes i mirades indignades.
Que sabies alguna cosa, tu? Com ens ha pogut fer això, com, com ha pogut?
Calla, mare. No veus que la gent ens mira. Què collons mireu, eh, què. Era boja, boja del tot. Quan contesta, estrenyent els llavis, se li escapen gotes de saliva entre els pèls del bigoti i se li inflen les petites venes del nas.
Qui s’hauria imaginat, qui s’hauria pogut imaginar... una dona tan tranquil·la, tan intel·ligent... no, no en tenia ni idea, no sabia res... què vols dir, malalta, no, home, no, si vaig parlar amb ella fa poc... sí, per telèfon, ens trucàvem sovint... o no, no ho sé del cert quan, ara mateix... potser me la vaig trobar al carrer, però vam parlar segur, ho recordo perfectament, i tant que sí, quina desgràcia, quina desgràcia, pobra gent...
Tu que hi tenies més tracte, li vas veure algun senyal, oi que no... jo tampoc... quin desastre, pobre home, com s’ho deu passar, mira’l, quina tristesa... sí, les nenes, les nenes pobrissones, s’hagués matat ella, si era boja, però les nenes, les nenes... sí, noia, ningú ho hauria dit, al poble els coneixíem molt, sempre ens la trobàvem, a ella i a les nenes, sobretot... no sé, a ell no el vèiem gaire... pobre home, pobra família... sí, sí, ja ho veus... aquestes coses passen, no hi ha res a fer, noia, res de res.

Res de res.