1
Recordo un dia qualsevol, de
principis d'estiu. Ella m'ho explica, capcota i amb la seva veu més
rovellada, la dels grans drames, i jo intento mantenir els ulls fixos
en la trajectòria que previsiblement seguiran els seus quan deixi de
parlar i els aixequi de terra. Quan això passi --que pot ser en
qualsevol moment-- m'hi ha de trobar. Sense vacil·lacions, sense
dubtes. Necessita una base on ancorar la seva inquietud i no li puc
fallar. Em mantinc superficialment quiet i fiable. A la butxaca sento
la lleugera punxada del llapis que sempre porto a sobre però que no
puc fer servir mentre ella plora perquè seria una terrible falta de
sensibilitat. Els ulls ben oberts, les mans calmades. L'únic que em
permeto és esbossar mentalment l'escena, tornant sobre els detalls
essencials i resseguint-los amb imaginàries ratlles gruixudes que,
més tard, m'ajudaran a plasmar el conte. L'escolto només a mitges
perquè fa molt que la conec i sé que fa servir paraules sobreres
quan està nerviosa. Els til·lers encara florits. La mestra de la
nena. La bicicleta recolzada a la vorera. El vidre del cotxe, brut de
pol·len. I, a l'últim, la visió fugissera del llangardaix, al mig
del carrer, il·luminat per un sol intens, un llangardaix gros, massa
gros, incomprensiblement gros, aixecat sobre les potes de darrere.
Girat cap al cotxe. I, de cop, el cruixit. L'inacabable cruixit que
emmudeix el soroll de la frenada. Ple de sucs verds. Ple de vida que
s'escapa, gemega, vomita i explota. Uns dits metàl·lics que
esqueixen, lentament, dia rere dia, l'estómac de la meva dona.
Ha acabat de parlar i m'està
mirant directament a la cara. Li veig les llàgrimes, silencioses i
transparents, com se succeeixen en un ritme més ràpid, deixant
sobre les seves galtes solcs humits, perfectament perfilats. No goso
moure'm encara.
Feia mesos que havia matat
el llangardaix i, per més que li agradés compartir les seves
històries amb mi, aquesta havia trigat a explicar-me-la. Era de les
dures. De les que necessites deixar passar temps abans que puguis
recordar-te'n voluntàriament. De les que surten sense avisar,
sobretot a la nit, en el moment just quan intentes trobar una imatge
tranquil·litzadora que t'acompanyi fins a la porta que separa la
realitat dels complicats laberints de la inconsciència, i més
enllà, si pogués ser.
Anem a dormir. Cadascú en
el seu costat del llit, com temerosos d'embrutir amb tactes el fràgil
i humit equilibri de la innocència.
2
L'endemà
em desperta amb un petó. Tímid i llarg. He dormit malament, una
son xopa de somnis absurds. Però el petó em refresca de cap a peus,
emplenant cada racó del meu cos amb desvergonyida felicitat. Mai no
celebrem els dies dels sants, però avui ella decideix recordar-se
del meu, és Sant Jaume, estimat,
em xiuxiueja només d’obrir els ulls, mig rient, mig adormida. És
dia de festa i no ens hem de llevar encara. Les meves mans la busquen
amb l’alegria de qui té per necessitat suprema no despertar sol.
Un dia més. Un dia guanyat a la foscor.
Esmorzem
davant del balcó obert. El plàtans de La Devesa es deixen mimar per
l'olor d’herba tallada. Ella té la mà descansant sobre la meva i
el cafè acabat de fer es reflecteix en els seus ulls. A
vegades, el món sembla estranyament perfecte,
em diu, i les paraules regalimen dolçament dels seus llavis.
En algun lloc de darrere els
arbres neix, entrebancat, un tro. No és res de l'altre món, més
aviat el percebo com inconsistent i erràtic. Molt més a prop, el
crit del telèfon acaba de trencar el miratge. Als ulls del color del
cafè acabat de fer de la meva dona tremola una ombra gris. Sense
saber com, abans que ella es quedi muda i el telèfon li caigui de la
mà, el cruixit de la mort m'obre les entranyes. La imatge dels
nostres fills atrapats entre la ferralla ensangonada del tren em
colpeja sense pietat les temples, cada cop més ràpid.
3
Un altre dia. Avui podria
escriure l'epitafi dels fills que se'm van morir el dia del meu sant
en un accident de tren. O podria despertar la meva dona i prendre'ns
junts un cafè davant del balcó obert, mirant els plàtans de La
Devesa. També podria deixar la llibreta i el llapis per una estona,
sortir al pati, parlar amb la gent i intentar esbrinar quin dia de la
setmana som. Fer com si això importés a algú. Podria pitjar el
botó vermell del costat de la butaca i esperar fins que arribi la
infermera. No sé pas quin dia som però sé quina infermera vindrà.
Les conec pels passos: cadascuna té la seva manera de caminar, més
o menys recta, més o menys frustrada, més o menys cansada. Cada pas
sona diferent pels passadissos que separen les habitacions. Des de
dins, nosaltres, els habitants de les coves, els sabem reconèixer.
Hem aprés a endevinar quina porta s'obrirà, quin tipus de somriure
o de ganyota hi haurà darrere la porta, quina serà la primera
paraula que se sentirà. Ens identifiquem els uns als altres pels
sorolls amb què rebem les infermeres.
Avui podria deixar la
llibreta i el llapis. Podria sortir i parlar amb la gent. Segurament
hi ha gent a fora. Els veig sovint des de la finestra. O podria
escriure un conte. Un conte sobre la meva dona i els meus fills. Com
si de veritat n'hagués tingut.
Em miro les mans i les veig
arrugades i marrons. No reconec aquestes venes seques, no poden ser
meves. Sóc tan vell i fa tant de temps que estic esperant per
travessar el llindar, que ja no estic segur de res. Les infermeres
diuen que sóc el més vell de la residència. A vegades ensenyen amb
el dit la meva finestra a la gent de pas, els que venen amb roba nova
i miren cap amunt, els que no s'hi queden. M'agradaria poder recordar
algun conte dels que escrivia abans. Hi va haver un temps que
n'escrivia molts. Potser em guanyava la vida escrivint. O potser
només escrivia per no parlar. Ves a saber. Em sembla recordar un
conte sobre els fills que es van morir el dia del sant del pare en un
accident de tren. Em sembla recordar que vaig estimar una dona amb
els ulls del color del cafè acabat de fer. No recordo com era. Ni
quan es va morir. També podria ser que me l'hagués inventat,
aquesta dona, i que mai no hagués viscut fora de la residència. Que
hagués nascut aquí, jo. Qui ho pot recordar, tot això? Quina
importància pot tenir recordar-ho o no?
Segurament cap ni una. Algun
dia passaré per la porta i no en quedarà cap record per
acompanyar-me. Llavors sí que hauré arribat. Al final del conte.
4
Potser l'últim dia. Està
enfilat a l'ampit de la finestra. Té uns ulls petits i marrons. El
cap aixecat, en espera. Una cua massa llarga, quieta. El cos verd. La
panxa se li infla i desinfla en un ritme vertiginós. Em mira. El
miro.
