dilluns, 4 de febrer de 2019

El punt d'intersecció de dues rectes paral·leles


Diuen que sempre és bo il·lusionar-se. Amb el que sigui. Encara que les il·lusions no es compleixin, o que es compleixin però que això ens faci deprimir encara més, perquè les il·lusions complertes i les il·lusions imaginades són com dues rectes que, en teoria, mai es poden intersecar. Mentre dura, el procés aporta molts i variats beneficis al nostre organisme. El problema surt quan s’acaba, perquè costa recuperar el tonus mental previ. Però el que més costa és tornar al moment quan pensàvem que era bo il·lusionar-se.
L’Eva no sortia de casa sense el seu paraigua plegable, el mateix de sempre, amb estampat de fulles blaves descolorides sobre fons blau menys descolorit. Es podia deixar l’esmorzar, les ulleres o el moneder, però mai mai mai s’hauria deixat el paraigua. El guardava a terra, davant de la porta d’entrada, i cada matí l’entaforava dins de la motxilla, a l’estiu, o a la butxaca de l’abric, a l’hivern, i se l’enduia per tot arreu. En tornar, el deixava al costat de les sabates, on, nit rere nit, aquest l’esperava, pacient com una mascota vella. No recordava ni on, ni com, ni qui havia trobat a l’altre, però acceptava la seva interdependència amb resignació i una certa dosi de plaer: el paraigua s’havia convertit en una part més de la seva personalitat, útil, fidel i, fins i tot, de finalitats terapèutiques.
L’Eva era dona de poques paraules i rutes exactes. A les set i trenta-sis en punt acabava de tancar la porta amb clau i baixava per les escales els tres pisos que la separaven del carrer. A les set i trenta-nou arribava al semàfor i esperava set segons justos perquè l’homenet vermell es posés verd i comencés a caminar, a grans gambades, igual que ella. A vegades, si plovia o feia molta calor o havia dormit malament, només havia d’esperar dos o tres segons. Un sol dia, feia anys, hi va arribar quan ja era verd i, com que s’havia parat igualment, per costum, una dona baixeta li havia tocat el braç, passa, passa, maca, que és verd. Era el dia que s’havia fet el test d’embaràs i havia sortit negatiu.
En travessar els dos trams de l’avinguda, sempre fa una pausa al centre, per assegurar-se que no hi ha cap cotxe que giri, i després s’afanya cap a l’altre costat. Mai no veu el Micra gris de l’Adam que passa a dos metres justos per darrere d’ella, a la velocitat de tretze km per hora, apurant les últimes pampallugues de taronja. Arriba a la feina a les set i cinquanta-nou, saluda a tothom de cop, amb un sol gest, treballa fins a dos quarts d’onze, quan va al lavabo i aprofita per fer un cafè i un intermezzo social amb les noies del seu departament. Plega a les tres en punt i és dels que no es queden mai a fer hores extra, per més ben pagades que fossin: ja en tinc de feina, a casa meva, acostuma dir, sense somriure, i corre cap al gimnàs.

L’Adam porta ulleres de pasta i la cara mal afaitada, amb talls més o menys cicatritzats i algun pèl blanc oblidat per sota la barbeta. Viu sol i cada nit, mentre es menja l’entrepà de tonyina de llauna davant de la tele de cinquanta-cinc polzades, pensa en la conveniència d’adoptar un gat. Els gossos no li agraden, els troba massa dependents. Els gats, en canvi, se’ls imagina egoistes com ell, adaptables a un humà solitari i d’escasses necessitats. Tothom l’anima a compartir rutines i pis amb una mascota (si no li és possible fer-ho amb una persona, xiuxiuegen quan ell ja és lluny), però ja ningú no se l’escolta quan repeteix cada dia, d’esma, que sí, que m’ho estic pensant, i tant que sí. Li agrada fantasiejar amb la imatge d’ell –un ell transfigurat, de cabells espessos i caminar enèrgic, que sap que encara habita alguna estança d’aquest cos massa visible, massa flàccid i massa pesat– que es troba, de casualitat, amb algú de l’oficina, mentre passeja el gat blanc i acabat de pentinar, amb ulls verds fosforescent... Ep, para el carro. Si és un gat, no el trauràs a passeig. Això només es fa amb els gossos. Tant de bo tingués algun company per anar a córrer o a pujar muntanyes. Des que va acabar la universitat no ha tornat a fer res de divertit. Tot és feina i més feina. Un gat li aniria bé. S’espolsa les engrunes de pa del jersei, deixa el comandament de la tele a terra i s’estira al sofà. Avui tampoc té ganes d’anar al llit. Li fa mandra anar-hi i gairebé sempre es queda a dormir al menjador, roncant en companyia d’un mixet blanc, arraulit en somnis sobre el seu pit.

L’Eva surt del gimnàs a les cinc en punt, dutxada i animada. Si tingués amics, aquest seria el moment quan els trucaria per anar a fer una cervesa i criticar les iaies massa maquillades o les nenes que fumen i ensenyen mig cul, coses d’aquestes que fan riure la gentada que ocupa els cafès. Com que no té cap amic, cada dia veu menys iaies maquillades i més gent que riu. I vinga a riure, de què dimonis deuen riure tant, es pregunta retòricament cada tarda. Passeja una estona a pas lent, amb compte de no tocar ningú, dissimulant la incomoditat amb somriures que es volen empàtics i només són exagerats. A vegades passa per la biblioteca, mira la lleixa de les novetats, toca amb la punta dels dits un parell de llibres que semblen nous, n’obre algun amb indiferència, escombra la sala de lectura amb una mirada àvida de trobar-ne una altra i s’acaba emportant cap a casa algun volum que sap que no llegirà però que li farà companyia per uns dies. A un quart de set ja ha esgotat totes les endorfines alliberades per l’exercici i sap que només li queda una última esperança de trobar un príncep-gripau, o de veure una nau extraterrestre, o que li surtin ales, o que li passi qualsevol altra cosa meravellosa i altament improbable: anar al súper. No és que els supermercats fossin llocs de molta freqüència de miracles, però aquest és a prop, tenen tonyina i pa integral per al sopar i normalment aconsegueix intercanviar un parell de frases rialleres amb la caixera o algun client despistat. A les vuit ja està instal·lada al sofà, en pijama i sota manta, a l’hivern, en pijama i sense manta, a l’estiu, amb l’entrepà de tonyina de llauna dins d’un platet blau cel i amb un tovalló a joc, una infusió digestiva al costat i el comandament de la tele a l’altre. Mira estones de notícies, tertúlies, documentals, mitges pel·lícules i el temps de l’endemà. A les onze en punt, es renta les dents, posa el platet dins del rentaplats, es pren la melatonina, treu el coixí de l’armari i se’n va al llit. Dorm amb un coixí divertit, que fa anys va trobar en una paradeta de Nadal de la Rambla, un coixí en forma de gat, amb ulls, orelles i bigoti. El coixí és suau i tou i a l’Eva li agrada adormir-se pensant que algun dia, potser d’aquí a uns quants anys, tindrà algú suau i tou i viu, respirant al costat -ara buit- del llit.

Al matí, l’Adam es desperta suat i de mala llet, i sempre fa caure la fotografia on ell i la mare, una joveneta amb rínxols rossos i pigallada, riuen abraçats davant d’un mar tan blau que sembla artificial. Recorda molt bé aquell matí d’agost, quan el pare se’ls va emportar al poble de la costa on treballava en un edifici que els amos volien modernitzar. Feia molta calor dins del sis-cents blanc i havien abaixat les finestretes del tot. Sol al seient del darrere, el nen de vuit anys, un Adam petit i amb els somnis intactes, reia amb els ulls tancats i els cabells esvalotats per l’aire que semblava fresc en tocar-lo. Pocs mesos després hi va passar aquell accident que mai ningú s’espera i ell i la mare es van quedar sols. Aviat les galtes pigallades de la mare es van tornar seques i arrugades i l’Adam no la va veure riure mai més.
Haurà de prendre alguna cosa per dormir millor, no pot ser que continuï així. Després del cafè i un tall de xocolata negra 85%, s’anima una mica. Es dutxa i s’està molta estona davant de l’armari, pensant quina camisa agafar. Entre les vint-i-cinc camises hi ha diferències tan minses que ningú les notaria a primera vista: una té ratlletes vermelles, una altra, dobles ratlletes vermelles, una altra, ratlletes marrons, i així fins a la número vint-i-cinc. Per a ell, en canvi, el gran dilema del dia és decidir quina camisa és la més adequada al seu estat anímic. Gairebé sempre tria l’última que havia rentat i conseqüentment posat en el primer penjador, però està convençut que la decisió li pertany de manera absoluta, més enllà de deus, destins i altres supersticions, fet que li acaba provocant dubtes metafísics: no entén per què alguna camisa es gasta més que d’altres i ho atribueix a causes lògiques però insignificants que no val la pena investigar.

Aquell dia l’Eva havia sortit de casa com sempre, a les set i trenta-sis. Va arribar al semàfor com sempre, a les set i trenta-nou. Va esperar els set segons abans que aquest es posés verd i va començar a travessar el carrer fins a l’illa del mig, on es va parar i va mirar cap a la dreta, d’on no venia cap cotxe. Va fer un pas, després un altre i, al tercer, una gota calenta i inesperada va impactar just en la seva galta. En menys d’una mil·lèsima de segon, ho va entendre i es va quedar paralitzada. S’havia deixat el paraigua.
Aquell dia l’Adam va sortir de casa decidit a passar per la protectora d’animals. Ja estava fart de pensar-s’ho. No podia concentrar-se, ni deixar de mirar el mòbil: tenia per norma no parlar-hi si anava en cotxe, però avui sentia una urgència que l’empenyia a trencar les seves pròpies normes. Volia anar a buscar un gat i volia fer-ho ja. Necessitava trucar a la protectora. Necessitava prendre ja la decisió tantes vegades posposada. No podia perdre ni un segon més. Com si l’hi anés la vida.

Gairebé s’ha passat la cantonada del semàfor. Els nervis l’atabalen i les rodes xerriquen fort quan pitja el fre i gira el volant. No sap què és això, aquesta sensació d’imminència, aquest xivarri interior. No veu la dona parada al mig del pas de zebra, amb la cara pàl·lida i les mans esteses cap endavant. Només sent el cop, fort i sec. Només un. Al mig del vidre de davant, cau una gota de pluja, transparent i lenta. Només una. S’aguanta sense caure, a punt de caure. Com un impossible punt d’intersecció de dues rectes paral·leles.

dissabte, 12 de gener de 2019

La llum del final del tren


 Se n’havia anat amb ell perquè estava trista. Perquè havien començat a caure les fulles dels til·lers, arrencades per la tempesta. Perquè la seva veu era quieta i blava. Perquè a casa no l’esperava ningú. En aquest ordre.
Un lapsus en la memòria, seguit d’un cabdell d’imatges mogudes, que encara no pot enfocar. Hi ha hagut crits, creu, i algun cop, potser, i un ull injectat amb sang, massa a prop de la seva cara, això sí que se li ha quedat, com un segell roent a la retina. Un dels dos ha caigut, trencat, com un sac massa ple, la cabina de tren, repleta d’objectes metàl·lics, superfícies que reflectien trossos de pell i esquitxos vermells, la finestra que no s’obria, faltava aire, faltava espai, les imatges s’aclareixen, sap on trobar la clau, fica la ma en la butxaca del cos estès a terra, encara és calent, encara hi palpita alguna cosa, i ja està. Ja està.  
Darrere la porta, al passadís, el silenci la colpeja amb força. Es mira les mans tacades de sang i els peus, descalços. Un record vague d’haver deixat les sabates en algun lloc fosc, només de pujar al vagó. Ell reia i deia no tinguis por, no hi ha ningú, només és un tren abandonat... No tinguis por.
Les sabates, on deuen ser les sabates. Mira al voltant, descobreix la tempesta que sacseja els vidres, es desespera de no sentir res. Atrapada dins d’una pel·lícula muda, sèrie B. Milions d’ulls invisibles la dissequen, les imatges tornen a perseguir-se, l’una darrere l’altra, com fulles que giren al voltant d’un tronc que ja no les vol, cap so, tot és fred i tot esgarrinxa. Ha de trobar les sabates. No pot sortir sense sabates. No pot travessar la foscor sense sabates. Així i tot, avança i ensopega amb ombres i es torna a aixecar i torna a ensopegar. I torna a avançar. On deuen ser, les sabates.
La porta del vagó s’obre de cop i un raig de llum la fereix. La noia es deixa caure i es tapa la cara amb els braços. Massa tard. Reflexos de pell blanca esquitxen la nit. La llum i el vent bufen fort, molt fort, i s’eixamplen, i l’atropellen. Sota el xivarri invasor, percep la respiració humida de l’home. Es fa petita-petita, cargolada cap endins, i sent la sang que li empeny les puntes dels dits contra el cap. Intenta diluir-se dins la foscor, mentre espera el cop.
Aquesta vegada, el cop triga.
Triga massa.
A poc a poc, separa les parpelles i, darrere la resplendor blava i el vent, distingeix una tela basta, amb forats, alguna cosa semblant a una cama. Aixeca una mica, molt poc, el cap. La llanterna canvia de direcció i ara pot veure una camisa rebregada i molla, una barba embullada, una mà amb ungles negres que sosté un parell de sabates de dona. No pot parar de tremolar, tampoc no gosaria moure’s. No és ell, el que la va violar. És un altre home. Un altre. La realitat ressona com una campana vella. És un altre home. El cop arribarà. Ajup el cap, torna a estrènyer fort les barres i es protegeix el clatell amb els braços. Quant trigarà a pegar-la.

Després d’un temps immesurable, una veu esquinça l’espera. Una veu de colors. Com una cascada de llum sobre el terra esquerdat.

Té, he trobat aquestes sabates. Les vols.

dimarts, 1 de gener de 2019

La goma de la faldilla


Aquella faldilla amb estampat de gira-sols.
Que puc, àvia?
La menuda la mira amb ulls blaus, irresistibles. Li sona, deu ser la de la veïna del segon, la que plora d’amagat a les nits. La Victòria té l’habitació sota la seva cuina i, quan tothom ha anat a dormir, la sent. Se n’ha acostumat tant que, fins i tot, si alguna nit no li arriba la tristesa somorta de dalt, li costa adormir-se.
Aquella faldilla.
El pare l’hi havia comprada un matí d’estiu, encara recorda el venedor, al mercat de la Devesa, un gitano de mala llet i gestos bruscs. Deixem-ho, pare, li havia demanat. Davant de gent opaca, ella també es tancava. Li feien por i volia tornar al seu amagatall. Però el pare era diferent. Al pare li agradava jugar a burxar la gent malhumorada, regatejar amb ironia i teatralitat, sacsejar amb paraules la mala llet. A vegades ho aconseguia, perquè la mala llet només era una disfressa, i acabaven rient i donant-se copets a l’esquena. D’altres, l’insultaven i els feien fora. Fos com fos, ell s’ho agafava en broma, com si d’uns personatges d’opereta es tractés. El pare era com un nen, alegre i astut. La Victòria s’adona que encara no sap si era així de debò o si només ho feia veure. Si mai havia deixat de ser un nen o si només li hauria agradat tornar a ser-ne un.
La faldilla tenia dos botons de nacre al costat i els cosits se sobreposaven de manera tan perfecta que les flors es veien senceres, amb tots els pètals, tal com es feia abans, amb amor, no pas com els teixits d’ara. El gitano els l’havia venuda amb un descompte d’un ú per cent, després de deu minuts de regateig, però el pare es va passar el dia xiulant i amb un somriure d’orella a orella, explicant-li una vegada i una altra la història de la faldilla, sempre amb un detall de més, com si ella no hagués estat allà des del principi. Li encantava igual fer de pallasso com d’actor, i la Victòria decidí que li era ben igual el que era o el que pretenia ser, que se l’estimava tal com el veia i que el trobava a faltar.
Va portar la faldilla a la festa de fi de batxillerat, amb orgull fingit i esperances amagades als punys tancats. La va tornar a portar a la primera cita amb el primer nòvio. I va patir mentre ell li grapejava la cuixa, amb presses i dits tremolosos, per sota la tela amb gira-sols sencers. Quan es van casar va deixar de portar-la per uns mesos: els bessons ocupaven tota la seva panxa i més, i els dos botonets de nacre ja no tancaven. Hi va tornar al cap de poc d’haver parit, no pas per gaire temps: entre la feina a l’escola, les discussions dels diumenges, mentre els nens miraven els documentals d’animals, les mirades de la sogra, que vivia amb ells, l’olor de colònia de dona que feien les camises d’ell quan venia tard a casa, el sou que cada dia donava per menys i el pare que es va posar malalt i es va tancar a casa, tot el dia estirat al llit, fumant i callant, la Victòria es va aprimar més de deu quilos. La faldilla no se li aguantava sobre els malucs que ja ningú no pretenia grapejar.
Llavors, un dia d’abril, en parar la pluja, amb els nens al col·legi, l’home de viatge i la sogra morta, va rescatar la faldilla de la lleixa de dalt de l’armari i un somriure la va il·luminar tota: una goma! Com és que no hi havia pensat abans? Una goma, Déu meu. La merceria era lluny però a ella li va semblar que només havia anat fins a la cantonada. Va guardar els dos botonets a la capsa de cosir, per si algun dia tornés a ser jove i el pare tornés a fer bromes. L’elàstic, nou de trinca, es va agafar a la seva cintura com un braç enèrgic i enamorat. Des d’aquell dia no va deixar mai més de portar la faldilla, cada diumenge, encara que només fos durant una estona, mentre es prenia el cafè del matí o mentre mirava per la finestra les fulles seques, esperant que algun dels bessons passi a veure-la.
La goma va aguantar els anys següents, els de menjar compulsivament, sola davant de la tele, en nits solitàries i fredes, i també l’aprimament de quan va haver de portar el pare a la residència i ell li va donar una bufetada quan es va ajupir per fer-li una abraçada. Va continuar arreplegar-se en plecs alegres, després del divorci i la jubilació. Les classes de tango al centre cívic, les noves amigues, les decepcions, els intents de compartir casa amb l’home alt, de bigoti gris i ulls blaus que li parlava com a les pel·lícules, el primer net, cridaner i mal educat, que li tombava sempre el bol amb sopa a sobre. L’elàstic era dels d’abans, que duraven, i la faldilla va aguantar més que la pell que cobria.
A poc a poc, la tela es va anar descolorint i les vores deixaven anar fils per tot arreu. La Victòria la sargia amb tendresa i la rentava a mà. Ara li ve al cap un dinar de festa, amb molta gent, on tothom reia i parlava i li deien àvia i ella també reia i ballava amb la seva faldilla de gira-sols i pensava mira que s’han tornat beneits aquests, que em diguin àvia, si encara no tinc ni fills. Després ja no recorda què va passar amb la faldilla. La deu haver endreçat la mare a dalt d’algun armari, allà on es posen les coses que no vols llençar però que no saps si portaràs més, o potser el pare, penedit del descompte massa ridícul, l’hi va anar a tornar al gitano mal-humorat. No hi ha manera de saber què se’n va fer. O sí, encara té una altra imatge, ara que hi pensa millor. Diumenge de Rams i una dona que la vesteix, deu ser la mare, qui si no?, i ella demana la faldilla dels gira-sols, i l’hi posen, i sent el cruixit, a frec de pell, i la faldilla cau a terra, i la dona que la vesteix riu i diu apa aquí, la goma s’ha donat massa, ja no aguanta.
Que puc, àvia?
Qui deu ser aquesta nena de trenes i ulls blaus. I què fa amb la seva faldilla. Dona-me-la, dona-me-la ara mateix. És meva!
Els ulls blaus s’enfosqueixen de cop i la barbeta infantil tremola en una ganyota valenta. És la primera vegada que entén el que la mare li ha dit tantes vegades, que l’àvia està malalta, que tots ens hi tornarem, que no pateixi perquè, per fora, l’àvia ja no és ella però que, per dins, encara hi ha l’àvia de veritat, la que duu cada dia la faldilla de gira-sols i li ensenya a ballar tangos i fa unes galetes de canyella de por i explica històries de gitanos vinguts d’altres planetes, on ningú no envelleix. No pot plorar com una nena petita, és clar que no. No pot plorar. Tampoc pot rendir-se. Ha de fer tornar l’àvia, la de debò.

Mira, àvia, hem comprat una goma nova, i la mama m’ha donat fil i agulla. Va, vinga, no siguis mandrosa, agafem la faldilla i canviem-li la goma.
Ella la segueix, dòcil i feliç, i riuen les dues en veu alta, mentre els gira-sols sencers agafen força i s’enlairen i fan florir l’horitzó.


dimarts, 20 de novembre de 2018

L'arquitecte


Des de dalt del turó, l’arquitecte empetití els ulls i enfocà la mirada en el temple. Un núvol ancorat al mig de la vall, brillant més que qualsevol altre objecte terrestre, així es veia. L’orgull d’haver trobat la pedra que menys s’assemblava a una pedra li encenia l’ànima. Era aviat, el sol acabava de sortir darrere el mar. Ningú no havia pogut admirar encara la nova meravella. Només ell. El creador.
El somriure se li glaçà de cop: el teulat llunyà s’esfondrava com en un joc de cartes. Trossos de blanc volaven a càmera lenta. El tro arribà una mil·lèsima de segon més tard. El pròxim segon, la pols emboirà l’horitzó. L’esquelet del temple tremolava, escapçat, confús i translúcid.
A l’arquitecte li va costar recuperar l’alè, i també refer els càlculs, un per un, fins i tot els més insignificants. Va interrogar els treballadors i va vigilar cada nit els carrers, escrutant cada vagabund, cada lladre i cada marit infidel que hi passava. No va trobar l’error. I hi va tornar. Un altre cop. Aixecar el temple més blanc del món, mirar-lo embadalit, acotar el cap en veure’l enrunat. Refer els càlculs, acomiadar artesans i sospitar dels amics més íntims. Reconstruir. Somiar i despertar. Una vegada, i una altra, i una altra. La bogeria el sotjava des dels racons més familiars, però no podia renunciar-hi. Els metges li aconsellaven repòs. Els endevins li recordaven les llegendes, els deus, els sacrificis. Res no ajudava a mantenir dempeus la gran obra.
Va arribar un dia quan, cansat i cec de tants cataclismes inexplicables, s’adormí sota l’arc d’entrada al temple. Va tenir un somni preciós: les columnes impol·lutes, les seves filles, es començaren a multiplicar, l’una darrere l’altra, il·luminant el terra i recolzant el cel. Tot era blanc, tot era silenci.

Aquella matinada també va caure una pedra. Només una, despresa de l’arc de l’entrada. L’arquitecte no es va tornar a despertar i mai no va saber que el seu temple duraria pels segles dels segles.



diumenge, 18 de novembre de 2018

El cementiri

Geometries efímeres. Geometries efímeres. La Cora tenia el cap ben lluny, a la llum matinera que cada dia, amb diferències horàries a penes perceptibles, dibuixava el perfil de la reixa de la finestra, en forma de creu, sobre la tauleta del menjador. Els contorns exactes de la imatge, intocables en el sentit més literari de la paraula, i la seva puntualitat gairebé mística l’inquietaven, amb aquella sensació de trobar-s’hi davant d’alguna revelació de la qual no sabia treure’n el significat. Cora era una arquitecta poc típica, de les que buscaven essències abans que profit. Després d’anys divergents, havia aconseguit el somni de qualsevol jove, viure de la feina i treballar del que li agradava. Feia cases i gaudia en passar-hi per davant i veure-les habitades.
En Ion l’esperava a dalt del turó, amb la seva habitual indiferència. Ni rastre de sentiments negatius. El món rutllava i ells dos feien una parella perfecta. La casa que llogaven a l’estiu no l’havia fet la seva dona, tampoc era el seu estil. Al principi, ell buscava l’oblit després de mesos de mentides obligades, i havia convençut la Cora que aquell lloc ‒amagat entre muntanyes est-europees tenia alguna cosa màgica i que necessitaven passar-hi uns dies a soles, lluny de tot. Les finestres, obertes, deixaven voleiar cortines de fil blanc. Van entrar-hi, acompanyats del verd intens que il·luminava les parets. Des de la terrassa, sota la calitja d’estiu i les branques d’arbres salvatges, es veien els teulats esquerdats. Pomes encara verdes s’hi podrien a sobre, sense ningú que les collís. Olor d’herba acabada de tallar i vols rasants d’orenetes. Molt a prop, a tocar de la casa, impactava el blanc de les creus. La Cora es va fer enrere, instintivament. El cementiri. Un cementiri gran, amb tombes estirades al sol i creus de pedra dura, desvergonyit i estrany, al mig del que havia de ser el seu espai de descans.
‒Però...
En Ion li va agafar la mà i l’hi va amanyagar.
‒Tranquil·la. No passa res. La casa és preciosa. I l’aire és per morir-s’hi.
Van riure al mateix temps, l’acudit, volgut o no, hi encaixava perfectament. D’acord, un cementiri. Entre les cases. Conviure amb els morts. La gent d’allà devien ser ben bojos.

Per més que van provar d’ignorar-lo, al principi la Cora va tenir malsons i en Ion callava massa, massa pel·lícules de zombies i massa records de gent que s’havia mort. Passats els primers dies, les incomoditats van tombar cap a una altra dimensió: en lloc de sentir-se vigilats, com intrusos en un món desconegut, van començar a sentir-se acompanyats. Com si les seves paraules o els seus pensaments tinguessin ressò, com si la natura que voltava la casa els escoltés i entengués coses que ni sabien que habitaven el seu interior. Coses sense noms. Silencis plens de significats.
S’hi van acostumar tant que al cap de sis mesos ja havien decidit comprar la casa. Cada matí prenien el cafè davant de les files de creus blanques, amb noms llargs sota fotos gastades. Oloraven el blat acabat de segar i callaven junts. A la tarda feien caminades llargues i es paraven a xerrar sobre temps i univers amb les iaies assegudes davant de les cases o als bancs del cementiri. Saludaven els nens que corrien darrere les gallines o que robaven albercocs verds d’arbres que no pertanyien a ningú. A poc a poc van anar coneixent tots els veïns, tant els vius, com els morts. Geometries eternes, pensava la Cora, mentre dibuixava plànols de cases, cada cop més senzilles i obertes, integrades entre arbres i tombes. El paisatge, amb els seus trets humanitzats, els reconciliava amb el propi passat. Les pors es diluïen en la buidor aparent i la vida i la mort, barrejades, semblaven haver trobat el seu destí.
Ni es van adonar quan va passar el primer estiu i les fulles de les pomeres van desvestir la blancor del cementiri amb més cruesa que mai. Les creus es van tornar més grans i semblava que s’hi anaven apropant. En vespres de tempesta se sentien cruixits de troncs espantats. La fullaraca es va apilonar en muntanyes davant de la casa. Després va arribar l’hivern. El vent es colava entre les escletxes i les ombres dels arbres ballaven com fantasmes encadenats. Refredats i, de nou, melancòlics, la Cora i en Ion es van plantejar vendre la casa però, en pensar-s’ho millor, ho van trobar infantil. Els morts eren morts. No marxarien dels seus llocs. Ells dos tampoc ho farien.
A la primavera, el verd va explotar amb més força que l’any anterior. Les pomeres es van quedar prenyades de més flors. Les moreres van vestir la tanca rovellada del cementiri. Les heures es van enfilar per sobre les creus i els retrats dels morts van tornar a agafar color.
Llavors va ser un no parar. Els cicles es succeïen inexorablement en la casa i en els seus habitants. Cada any els arbres creixien més ufanosos i les creus es veien menys. Temporalment, a l’hivern es deixaven veure, just per recordar-los que encara hi eren, que no estaven sols. La Cora i en Ion es van instal·lar definitivament a la casa de davant del cementiri, van tenir fills, i altres alegries, i nets, van superar obstacles, van passar vacances familiars i sorolloses, van crear vincles i els van desfer, van envellir i van ressuscitar els matins solitaris, amb cafè a la terrassa, sota la vinya curulla de raïms que es podrien a poc a poc, deixant enrere aromes intangibles. El cementiri, com la seva joventut i les seves frustracions, gairebé s’havia esvaït del tot. Amb prou feines podien veure una fulgor blanca de tant en tant, en nits de lluna plena o en migdies d’agost, entremig del verd omnipresent. Tot estava en pau, tot s’havia barrejat i tots s’havien acostumat els uns als altres, els morts i els vius.

A vegades, quan la calor pujava i els grills es tornaven nostàlgics, hom podia veure la Cora i en Ion, asseguts en el banc de davant de casa i explicant històries de quan encara mesuraven el temps en dies i nits i passes i quimeres. No estaven sols. Al seu costat, la lluna tocava notes musicals sobre les creus. Els morts, vestits amb les seves millors gales i estirats a l’herba amb els braços sota el cap, comptaven estrelles fugaces. De tant en tant feien alguna pregunta i somreien, tot assentint.

diumenge, 11 de novembre de 2018

El gran elefant blau


Va passar molts anys preparant el viatge. Dies transparents i nits sense dormir, sacrificis convertits en somnis... El gran elefant blau. I tant que existia, no en tenia cap dubte. El que no havia pensat era que li costaria tant allunyar-se de la seva dona. Perdre la seva mirada. Quina opció tenia, però. Quin sentit tindria la vida si hi renunciava.

Se’n va anar.
Les pistes apareixien i s’esfumaven com la calitja d’estiu. Era molt més difícil del que havia imaginat: les valls mortes no s’acabaven mai, els arbres fossilitzats marcaven camins circulars, les pedres semblaven calaveres, les cendres emboiraven la vista... De tant en tant diluviava i l’esperança renaixia, perfilant ombres fugisseres. Fins que se li trencaren les últimes botes i no li quedaren diners per comprar-ne més, no va pensar en tornar-hi. Era dur fer-ho sense haver-lo trobat.

La porta de casa s’havia descolorit i les finestres deixaven passar l’aire fred. En veure’l, la seva dona es va tapar la cara amb mans enteranyinades d’arrugues. Ell les hi va apartar amb dits tremolosos. Anhelava sentir-la de nou. Darrere l’abandó i la tristesa, els ulls de l'estimada no havien canviat gens. Dins les seves ninetes, dos grans elefants blaus somreien, malgrat tot, feliços.




dilluns, 22 d’octubre de 2018

El col·leccionista


Col·leccionava fotografies. És a dir, mirava el món -durant vint-i-cinc dies- a través d’una càmera. La resta de l’any malvivia, corrents d’una feina a l’altra, menjant poc i de pressa, ofegant-se en cafeïna, evitant sortir de nit, estalviant tot el que podia per gastar-s’ho a l’agost. La seva màxima aspiració era acabar les vacances, escarxofar-se al sofà i gaudir dels records: la torre Eiffel, la piràmide de Gizeh, la cascada de Niàgara, el Gran Bazar, la pizza de Roma, els esquirols de Central Park... El problema era que, en arribar a casa, havia de tornar a anar corrents, menjar de pressa, ofegar-se en cafeïna, etcaetera. No tenia temps per res més.
Els àlbums d’imatges s’inflaven mentre ell s’encongia, al mateix ritme. Cada cop menjava menys, treballava més, viatjava més lluny i tornava més cansat i més sol. Continuava sense temps per parar i veure la realitat. Van passar dies i, finalment, geperut, amb cabells grisos, ulleres graduades i temps lliure, va obrir la memòria on guardava les fotografies. N’hi havia tantes que embogí de cop...
Era la seva manera d’acceptar que -de tant empetitir-se- havia acabat sent un corc, agonitzant entre milions de còpies mediocres d’un món meravellós i inassequible.



divendres, 28 de setembre de 2018

L'estiu s'ha mort


L’estiu s’ha mort.
Ja no puc passejar per la platja la meva soledat despullada.
Ara només arrossego una forma imprecisa, avergonyida
de buscar la calor
entre para-sols abandonats i pudor d’algues podrides.
Ningú no ha netejat la platja aquesta nit,
ningú no m’ha despertat amb un petó i els braços plens de cels blaus,
com somiava a principi d’estiu.
Ja no queda ningú amb qui creuar les meves passes,
només el mar les continua esborrant,
tossut i simulant indiferència.

Tots s’han amagat darrere parets sordes, on no entra el vent, ni la tristesa:
miren la tele i escolten la ràdio,
vigilen els mòbils i esperen un whatsapp
que mai no diu el que ells voldrien sentir.
Tothom hiberna.
Fins i tot la lluna s’ha jubilat i badalla, avorrida,
en un cel matiner i sense figures d’estil.
Els humans han enterrat els ossos que de lluny semblaven tresors,
les mirades de caçadors,
les cerques inútils
i els desitjos de deixar de desitjar.

Fins al pròxim estiu, imploren ego-s diluïts en la pròpia ombra,
amb somriures falsos
que intenten fer passar per esperances.
Pel camí aniran apareixent nous candidats a la felicitat,
i en desapareixeran d’altres.
No importa.
Perquè tothom sap que el camí és llarg i l’univers és savi.
O això és el que diuen.

Els records dels somnis
han pres el lloc dels somnis a seques.
Passejo per la platja la meva soledat despullada
-sense fer cas dels senyals que m’indiquen
que vaig
en sentit profundament contrari-

i tinc fred.






dilluns, 10 de setembre de 2018

Sobreviure


Encara emboirat del viatge, li va costar copsar la realitat. Sobre la bassa, entre nenúfars, el cadàver descolorit flotava de costat. Els altres peixos nedaven al seu voltant sense tocar-lo. Era la carpa grossa, la de color negre-daurat. La coneixia des de sempre i, en veure-la, alguna cosa es va trencar dins seu.
S’hi va acostar de puntetes, com si tingués por de molestar la mort. Ulls tancats, brànquies seques. No sabia què fer-ne.
Llavors va notar una aparença de moviment, com si intentés obrir la boca. Potser era només mecànic, l’aire que hi passava d’esma. Però la boira s’havia trencat i, ja despert, va agafar el peix i el va aguantar amb tendresa sota el doll de la font. Entre bombolles d’aigua veié la mare, amb un somriure pàl·lid, i el pare, amb el front arrugat, i l’avi malalt, i els llavis de la Marina, i els estius amb la Marina... i el vaixell que portà la Marina tan lluny que no podia ni imaginar on. I el retorn del llarg viatge. Tot sol.

Aliena a tantes frustracions, la carpa li relliscà de les mans i, amb un cop de cua, tornà al mig de la bassa. Encara viva.


diumenge, 26 d’agost de 2018

El tren



Darrere els plecs apergaminats de les cortines, la princesa sospira profundament. Ni una sola ànima. Mai no passa ningú per davant de la torre. Segurament el pare ja s’ha oblidat d’ella i ha llençat la clau de la cel·la. Fa anys que, per no veure, no veu ni la cara de qui li passa el menjar pel forat obert a la porta, a tocar del terra. La fusta s’ha tornat negra i sorda. El pany deixa caure engrunes de rovell de tant en tant. No es senten els passos dels vigilants, si és que en queda algun. A vegades prova de recordar la veu del pare. O les mans de la mare, fresques sobre el seu front. Li costa. Ha passat tant de temps. L’única imatge que li ha quedat gravada, nítida i renovada cada dia, és la del bòlid de plata que, temps enrere, havia travessat el camp que s’estenia des de la seva habitació daurada fins a l’horitzó. Havia passat com un llamp, sense deixar rastre. Si no hagués corregut a explicar-ho a tothom, si hagués callat... El pare la va salvar de les boques desdentegades de qui demanava la foguera i la va fer tancar a la torre, per mentidera i per bruixa. Per protegir-la del dimoni, li havia dit, sense mirar-la als ulls. La mare no havia dit res.
Cada matí, sola entre les quatre parets menjades pel temps, maleeix la tossuderia del bòlid de color de plata, que no ha deixat ni un dia de passar per davant de la torre, travessant el camp, ara desert de persones i història. Cada matí, a la mateixa hora, amb la mateixa velocitat, amb la mateixa aparença estranya i fugissera.

          Dins del vagó del tren d’alta velocitat, la nena xoca amb el nas contra el vidre fred i es fa enrere amb un bot.
Mare, mare! Mira la torre, mira-la! Has vist, mare? Has vist la princesa?
‒Calla.



dijous, 23 d’agost de 2018

La bossa de color taronja



Per primera vegada a la vida, el capvespre coincideix amb un moment sense néts, sense rentadores, sense crits, sense queixes, ni culpes. No dubta ni un segon en decidir què farà.
Va de dret a l’armari del dormitori. A la lleixa de dalt de tot, la mà impacient troba la caixa de seguida. La baixa amb el cor encès. La col·loca amb cura sobre la vànova de ganxet que cobreix el llit on van parir i van morir altres dones. L’acaricia amb delit, sense tocar la capa de pols que la protegeix. Les mans i els records llisquen a un mil·límetre per sobre del cartró envellit i el món torna enrere, en aquell matí d’estiu, a les Rambles, amb sabates de diumenge i el nen dormint al cotxet, amb núvols de cotó fluix i aquella meravellosa bossa taronja al mig de l’aparador. Tots els desitjos, totes les certeses. Tota una vida per davant. Algun dia ella seria la senyora de la bossa taronja.
Obre la caixa.
L’agafa amb mans tremoloses i la pell es desfà en volves que s’enlairen i emplenen l’habitació de color i borrissol de somnis. Després de cinquanta anys de guardar-la, la bossa només serveix per recordar-la.
         


dissabte, 11 d’agost de 2018

Bones vistes


Aquest estiu tinc molt bones vistes
al cementiri.
És una perspectiva nova,
que mai havia sospesat.


Entre pomeres prenyades i branques que toquen a terra,
filtrat en verd-bosc
i pigallat de creus blanques,
el cementiri no emprenya,
ni espanta,
ni rondina.
Només badalla de tant en tant, profundament,
com un gat amb ulls estiuencs.
Després s’estira, lent i callat, i fa vibrar les ombres de bedolls
en l’horitzó.

És llavors quan gairebé ens toquem la punta dels dits,
jo i el cementiri,
intercanviem impressions i records,
riem una estona dels ocells impacients
que reboten contra el cel,
un cop i un altre i un altre,
ens desitgem bona tarda
i tornem cadascú al nostre lloc,
una mica més lleugers
que abans.

Fa molta mandra aquest estiu,
fa tanta fresca
el cementiri.



divendres, 10 d’agost de 2018

L'eclipsi


Darrere el parabrises, l’espai és segur i calent, la nit, callada, i els dos joves somriuen. Fa estona que han sortit però, si algú els ho preguntés, no sabrien dir on són. De tant en tant, petites onades d’electrons sotraguegen l’aire entremig d’ells. I, simultàniament, tornen a somriure.

Mira, la lluna!
Els ulls del noi giren de sobte cap al cel, on un espectre embolcallat en vermell li recull amb força la mirada i ja no la deixa anar. La sorpresa els talla la respiració i el silenci s’ofega de cop amb fulles que crepiten, ocells que es busquen, vides que ressusciten, encallant-se i desencallant-se contínuament. Les mans es crispen sobre el volant mentre pel costat esquerra de la lluna comença a sortir una parpella de llum. Costa tornar al món real. Costa abaixar els ulls a la carretera. Distingir les imatges de la foscor.
Una cara desconeguda irromp davant del cotxe, com una estranya lluna en eclipsi. Una ombra incompleta. Frenada. Xerric. Cap crit.
Petrificat i buit, l’aire vibra com una campana. Els joves callen. La cara desconeguda, ara blanca com la lluna després d’eclipsi, surt de les tenebres. Un home espantat s’aixeca de terra.
No ha mort ningú.
No ha mort ningú.
Avui no ha mort ningú.


diumenge, 29 de juliol de 2018

Em cauen de les mans coses


Em cauen de les mans coses
que creia antigravitacionals
i em sorprèn
que Newton no m’hagués avisat.
Em cauen de les mans coses
i algú em diu
que és perquè em torno vella.
Com que això no m’agrada gaire,
per venjar-me’n,
jo tampoc avisaré
els que venen darrere meu.
Deixaré que segueixin caminant com si res.
Somiant com si res.
Rient com si res.
Mentint com si res.
Estimant com si res.
Respirant com si res.

Com si mai els haguessin de caure de les mans coses.


diumenge, 22 de juliol de 2018

Trobo a faltar la pluja

Trobo a faltar la pluja.

Recordo que m'ho deies sovint
i que no et feia gaire cas.


Trobo tant a faltar la pluja
que -per consolar-me-
decideixo plorar durant una estona.
Fins que el veí que viu sota el meu temps
-Noè em sembla que es diu-
puja
i m'avisa
que totes les parelles d'animals
ja són a bord.

diumenge, 15 de juliol de 2018

Passegem per la platja


Passegem per la platja

la nostra soledat despullada.

Millor dit,
disfressada
de turista en pantalons curts i gorra del Mundial.
Deixem la roba ben plegada a la sorra,
amaguem les claus del cotxe sota la tovallola
amb dibuixos de palmeres.
La imaginem, amb els ulls dels altres, esvelta i interessant.
La desitgem despullada
i viva.
Voltada d’altres soledats
despullades
i vives.
Tanquem els ulls amb l’excusa del sol massa fort
i ignorem l’evidència
que tothom veu i calla.
Que tothom comparteix, com en el conte de l’emperador.
L’enterrem sota capes de crema solar,
ulleres de vidres foscos,
llavis maquillats
i posats practicats durant els mesos d’hivern.

Passegem per la platja
la nostra soledat despullada.
Cacem mirades que semblen gavines
i redrecem esquenes que ens fan mal.
Envegem bronzejadors
i parpelles
que suposem inflades
en nits de luxúria.
Cobegem olors
i amaguem panxa.
Enflairem llibertats obsoletes
i ens empassem somnis
-que no reconeixem com a propis-
amb coca-cola desgravada.

Passegem per la platja
la nostra soledat despullada.
Com tothom.