CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016, 2017

Finalista del premi Victor Mora, L'Escala, 2017

dimarts, 21 de novembre de 2017

L'insecte

Avui, per contradir el ritual de cada dia, li ha costat escapar-se’n. El primer obstacle ha estat l’aixeta del bany, que només deixava anar aigua bullent. Després, el tall a la galta perquè no aconseguia sincronitzar la mà esquerra, amb la qual desentelava el mirall, amb la mà dreta, amb la qual intentava afaitar-se. L´últim ha estat ensopegar amb les joguines del nen, la consegüent pèrdua d’equilibri i la mort irreversible del gerro de cristall de Murano que la sogra havia portat de l’últim creuer. La seva dona ha sortit de la cuina amb la mascareta encara posada i els crits, reflectits en els trossos de vidre escampats per terra, s’han multiplicat fins a límits extrasensorials. Aprofitant el micro-caos casolà, el N. s’ha esmunyit finalment per la porta, carregant com un tresor les sabates verdes amb cordons blaus fosforescents. S’allunya sense girar el cap i les males vibracions que el persegueixen, en no trobar resistència, l’obvien i continuen carrer avall. Respira fondo i s’asseu a la vorera. Es posa les vambes, estira cames i braços: el món és seu, encara que sigui per una fracció de segon. I ben mirat, encara que sigui només una fracció de món. Camina d’esma, buit de pensaments i sofriment, cada cop més ràpid, fins a arribar al cantó del llac on, amb el cos feliç i escalfat, comença les deu voltes completes amb les quals celebra cada diumenge el miracle de ser viu.
                                                           ***
No gaire lluny del trajecte del N., a la mateixa hora, el vell comptable es desperta de mal humor. L’esquena li cruix al moviment més petit i els dits de la mà dreta no reaccionen com ho haurien de fer. Tanca i obre el puny unes quantes vegades fins que la sang torna a circular per les venes resseques i pot agafar la tassa amb la mica de cafè que ha quedat d’ahir. Grrrrr, s’esgarrifa per l’amargor del líquid cansat. El tira a la pica i proclama en veu alta, com davant d’un públic invisible, que més tard farà cafè, però abans té ganes de banyar-se. La seva dona, en pau descansi, sempre deia que no hi ha res com una banyera ben calenta per treure tots els mals del cos. Quan vivia, ell no li feia gaire cas, coses de dones, pensava. Però ara, que els dies són tan llargs i al món no queda res per arreglar, de tant en tant li ve de gust posar-se en remull i oblidar-se de l’artrosi, de la dent corcada i de la picor dels peus. Deu ser la seva manera de trobar-la a faltar. O d’avorrir-se. Mentre l’aigua emplena la banyera, aprofita per fer cafè i posar-lo a la mateixa tassa, sense rentar-la. És una tassa enorme, blanca però plena de gargots que, vistos de prop, resulten ser esquerdes. Sembla ben bé com si s’hagués trencat més d’un cop i algú, amb paciència i moltes hores lliures, n’havia enganxat els trossos cada vegada. La col·loca ben a prop, al costat d’un diari rebregat, del qual llegeix una pàgina cada vegada que es banya. Tot està preparat, el mateix ritual. Es treu les sabatilles d’estar per casa i els mitjons de llana gruixuda. Fica la mà a l’aigua i comprova que està tèbia, tal com li agrada. Un insecte petit li salta per sobre l’índex, encara moll, recolzat al marge de la banyera. No l’ha vist bé, no sap si era una mosca, o potser un mosquit, s’esvera, mirant de trobar-lo. Ja deu haver començat el temps dels mosquits, i tant. Però l’ésser minúscul s’ha esfumat. No hi ha manera de veure’l, si és que encara volta per aquí. Bah, bestieses, com vols que n’hi hagi mosquits. Fa segles que no n’ha vist cap. Es fica a la banyera amb compte de no esquitxar el terra i s’estira fins que només li surt el cap i la panxa. Pensa que últimament s’ha descuidat una mica. Hauria de moure’s més, anar a visitar el veí o fer més exercici. Des que s’ha jubilat no va enlloc. Els dies giren al seu voltant igual que les miríades de sols i planetes, massa lents per veure’n cap diferència. Sap de memòria que tot canvia, però ja no té ni ganes ni forces per notar-ho. Aaah, mi-te’l. El petit insecte torna a passar per davant de la seva cara. Gairebé el toca. Fuig d’aquí, l’espanta amb la mà esquerra. Una gota d’aigua tèbia li cau just a sobre i el desgraciat es queda estabornit. Sembla que mou alguna extremitat però se’l veu desorientat. No sap si l’aigua li ha trencat alguna cosa o potser l’ha vist i s’ha quedat glaçat de por. Por, hmmm. Per què li hauria de tenir por un insecte? Ell no té cap motiu per matar-lo. Cap ni un. Podria fer-ho, evidentment, però per què cansar-se si no el pica ni li fa res de dolent? No pot imaginar per què algú voldria matar un insecte. A vegades, només perquè és un insecte, pensa, i se sent sol i trist. Quina bogeria de món. Es torna a fixar en la panxa peluda que sobresurt com una illa al mig d’un llac. Sense pensar més en l’insecte, estira la mà i eixuga les gotes d’aigua del cantó de la banyera, com si volgués netejar-la de tanta tristesa i tanta solitud. Sospira fondo.

A terra, una insignificant amalgama de membres trencats, ulls aixafats, trossos d’intestins, preguntes esmicolades i sabates verdes amb cordons blaus fosforescents, es dilueix dins d’una gota gegant d’aigua tèbia.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

La roda

—Jo vull pujar-hi, jo vull pujar-hi, em deixes, mare, em deixes!
La veu és exigent i la mirada, felina. Falta poc per les dues llagrimetes de rigor. La dona cenyeix el front amb sentiments contradictoris i fosos. Encara que ja no fa aquella xafogor de quan ha sortit de la fàbrica, a corre-cuita i amb els cabells suats sota el mocador negre, només d’entrar a la Devesa se sent incòmoda entre els llums giratoris, els crits dels venedors ambulants, el fum d’oli roent i la pols que milers de sabates de xarol fan aixecar sense parar. De les Fires només guarda al cap la foto de la primera vegada, de quan els pares la hi van portar i ella es va sentir com una princesa en un món de fades. Això i la il·lusió del nen és el que la fa tornar-hi, any rere any. A la butxaca del vestit gris amb botons de nacre, planxat la nit abans, palpa les dues monedes que encara li queden. Havia pensat guardar-les per més tard, mitja dotzena de xurros i una tassa de xocolata per cadascú, sopar llaminer avui, que un dia és un dia. A casa no n’hi queden, mai no en queden gaires a finals de mes, de monedes. S’hauran d’espavilar amb truites de farina i sopa de farigola fins al dia u, ja ho té clar. Sort que falta poc. Per més que el seny li digui que l’Àlex tindrà gana aviat, no té el cor de negar-se al desig infantil que li sacseja la mà com si l’hi volgués arrencar. Cedeix amb un sospir i estarrufa els cabells rossos, amb olor de fullaraca.
—Va, ves-hi. Espera, no corris. Té, els diners. I vigila no prenguis mal. No deixis anar la barana, em sents, agafa’t ben fort! Jo no em mouré d’aquí, en tota l’estona. Però tu no miris cap avall, eh? Va, vinga, abans que me’n penedeixi...
El nen ja és lluny, enfilat a la cabina oberta de la roda, amb els ulls escampant emoció. No la veu, ni sent les últimes paraules, ofegades gairebé abans de ser pronunciades. Tot ell, tens i impacient, ja ha entrat en el ritme màgic del desconegut.
En el moment just de tancar la porteta d’accés, una noia menuda, de galtes pigallades i ulls blaus, faldilla amb vora descosida i trenes esquifides, irromp com una ventada entremig del vigilant i la cabina on l’Àlex seu tot sol, amb les mans enganxades l’una a cada costat del seient. La trapella s’havia esperat fins al moment exacte, quan tothom mira cap amunt, nerviosos i esperonats pel xiulet de posada en marxa. L’home de l’entrada es queda amb la boca oberta, sense reaccionar, durant un parell de segons. Suficients perquè, amb grunyits rovellats, la gran roda es comenci a moure. Primer a poc a poc i després més de pressa, alleugerida, com un cos que es desprèn dels lligams i del passat. Res no la farà parar, fins que acabi la volta completa.
—Per poc... Jo sóc l’Eva —li diu entre esbufecs i rialles ofegades més per la corredissa, que no pas per la vergonya—. Tu quants anys tens?
—Vuit. I tu?
—Força més. De fet, molts més. De fet, deu— aixeca el nas amb estudiada condescendència i el mira des d’una torre de núvols on el nen només pot somiar arribar-hi algun dia.
Ja són enlaire, més amunt de les capçades dels plàtans. La gentada, estrident i jaspiada, s’esmorteeix sota d’ells i un silenci estrany li pren el lloc. Les fulles brillen verdes en l’obscuritat acabada de néixer. Formes opaques trenquen els contorns coneguts.
—Tens por?
—Què dius ara. No n’he tingut mai, de por, jo.
—No tens por si mires cap avall? —insisteix l’Àlex.
La nena gira el cap amb desdeny i s’acosta a la barana. I, de cop, sobre l’espatlla dreta, el jersei de color blau es comença a inflar, com si un animalot s’hi hagués quedat presoner i lluités per alliberar-se’n. Ella no sembla adonar-se’n. Només riu i sacseja la cabina. Primer li surt una ploma escabellada i blanquinosa. Després espeteguen dos manyocs sencers, un sobre cada espatlla. Les trenes se li allarguen fins als peus, com serps domesticades, les pestanyes escampen brins de llum i l’Àlex sent un nus fort a dalt de l’estómac, unes llàgrimes que no surten però cremen i una certesa inefable de ser feliç. Es frega els ulls amb els punys tancats, fort, segur que està somiant, ningú té ales a part dels àngels, l’àvia li ho havia dit, moltes vegades, i ell sap que l’àvia no deia mentides, mai de la vida. Com més se’ls frega, més nítida es torna la imatge i més esplendor emana del cos allargat i eteri de la noia. L’Eva real continua girada de costat i rient, però sembla que aquest pla està quedant enrere, molt avall, un globus desinflat, vagarejant entre branques fantasmagòriques, a la mercè del vent que agita fulles daurades i sentiments sense nom. Una altra Eva li pren el lloc davant de l’Àlex. L’emoció de veure-la així com mai no havia vist ningú, de copsar-la, de posseir-la, voluble i fràgil, generosa i guerrera, li puja des dels peus fins a dalt de les celles. Ella ballant, ella somrient, ella cantant, ella caminant, ella en vestit blanc, ella al balcó, ella dolça, ella herba, ella lluna.
—Que t’has adormit, gamarús? —li crida arran de l’orella, mentre li estira un floc de cabell ros—. Qui és el que té por de mirar cap avall, eh, eh?
I té raó. L’Àlex ja només la pot mirar a ella. No sent ni una sola paraula del que li diu, el cor li va com a un colibrí i només prega perquè la roda no es pari mai. Quin babau, pensa l’Eva, i en aquell precís moment alguna cosa li atreu l’atenció. No sap què és, però sembla que fins llavors no s’havia fixat de debò en el nen, no havia vist els colors que emplenaven l’embolcall, a punt de fer-lo explotar. No es pot dir que s’hagués perdut res, ben mirat. Cap motiu perquè li brillin tant els ulls: descolorit i sec com un pal, roba vella i posat de pobre. Encara li ressona al cap la tirallonga matutina de l’avi. Aquests són els pitjors, els morts de gana amb cara de no haver trencat mai cap plat, deia, en veure’ls passar per davant de la finestra, un darrere l’altre, capcots, tornant de les fàbriques que no tancaven mai. No pot recordar la cara de l’avi, amagada darrere el fum espès de tabac barat, mentre renega des de la butaca que fa anys havia estat de vellut vermell. Sembla que ha passat una eternitat des d’aquest matí. Aquests, no els vull veure ni en pintura. Ells ens ho van robar tot, ells. La tos, rabiüda i pudent, l’ofegava aviat, abans que ningú més —a part de la nena transparent— el sentís.
El noi feia cara de desgraciat, no li’n quedava cap dubte. Però potser no tenia el cor dolent. Potser podrien jugar junts, de tant en tant. Algun matí quan l’avi s’entreté mirant la pluja des de darrere la finestra i l’àvia plora en silenci a la cuina. Si no viu gaire lluny. Si és que els avis la deixen sortir... i si no, s’escaparà, com avui. No la trobaran pas a faltar. Se l’imagina, tot seriós, amb barret i ulleres de pasta negra, amb camisa blanca i corbata de casament. L’hauria de pentinar amb clenxa de costat, com el pare de la veïna, aquella nena rància i ploramiques. Ben net i polit, no quedaria pas malament, no, senyor. Li posaria la nina manca a la falda i li diria que la cuidi mentre ella està cuinant.
Un sotrac la fa canviar de postura. Els arbres semblen tan petits, allà baix, com de joguina. Ells dos podrien ser ocells, si volguessin. Podrien fer tot el que els donés la gana. Obre els braços i s’estira per fora de la barana, amb els ulls tancats. El cos calent del nen se li tira a sobre amb ungles i dents. Nooooo... Ell crida i ella crida. No entén què passa i l’empeny fort. Buscant un equilibri impossible al mig dels moviments oscil·lants de la cabina, l’Àlex es veu perdut. Amb les mans esteses mira d’agafar-se a alguna cosa que no es mogui. Com una rampa, la consciència del present, de l’únic punt fixe: si ella no l’ajuda, caurà i tot s’haurà acabat. És gairebé de nit i, per sobre les capçades negres, la catedral envia un adéu que s’eternitza en els ulls suplicants del nen. L’Eva pesca una mà perduda i l’estira fort. Sí que pesa aquest noi... Abraçats al terra de la cabina, s’esperen fins que aquesta torna al ritme normal. Per sobre d’ells les estrelles esfilagarsen els núvols amb pampallugues tímides. El terra, amb els seus habitants, desitjos, arbres i sabates de xarol, ha desaparegut. No hi queda ningú més, a part d’ells dos, ho saben i no tenen por.
Al cap de poc, maldestres, se separen i esquiven la mirada. Es tornen a asseure a les banquetes estretes i fan veure que no ha passat res. Obren la boca al mateix temps. Riuen i callen. Tenen les galtes vermelles. Als dos se’ls veu més alts, les esquenes més rectes o potser els fronts més arrugats. L’Àlex sembla perfecte pel seu paper de pare de família i l’Eva ha agafat encara més plenitud, si pot ser.
—T’has ben cagat, eh?
La veu ja no és àcida, sinó que amanyaga i convida, i el noi se sent segur i tou.  
—Què va. Només patia per tu.
—Sí, home, i què més! Si estaves fora borda, gamarús!
—M’has salvat la vida, doncs.
—I tant! —riu amb la boca oberta i unes gotes menudes de pluja s’escampen sobre les seves cares.
Les fulles, grogues i vermelles, s’esvaloten. Un cop de vent en fa caure un bon grapat, que vesteixen la cabina amb una capa de fred. L’Eva s’asseu al costat de l’Àlex i, en silenci, s’agafen les mans. Per un moment, l’espai mig tancat on fa poc que han pujat es transforma en una habitació àmplia, amb un foc alegre davant d’ells, dos nens que gategen al terra i un gos blanc que se’ls mira, mandrós. Se sent olor de xurros i de xocolata desfeta. I després tot s’enfosqueix, i fa fred i les parets s’ensorren, i no hi cap nen, ni cap gos.
Amb un sotrac fort, la roda s’ha parat. Els nens obren els ulls i veuen el cel penjat massa a prop, com una pedra negra. Se n’han anat, les estrelles. No en queda cap. Tots els llums són vagues i llunyans, empal·lidits pels plàtans que allarguen la nit sobre la ciutat. No es veu la mare, amb el mocador blanc a la boca, ni la parada dels xurros, ni els cotxes de fira, ni el venedor dels globus. Només una boira que refreda els somnis i esmorteeix la Devesa i el món. No s’hi sent res.
—Per què s’ha parat?
Ves a saber... No pateixis, sigui el que sigui, ho arreglaran de seguida—. Li ho diu amb veu ferma, mentre li passa el braç per sobre les espatlles. Ha d’aixecar molt el braç, perquè la nena és més alta, però la incomoditat del gest es fon quan sent la seva esquena, ossuda i estreta, contenint la respiració.
—Potser ja comencen a fer baixar la gent—. Sona dur, com una sentència de vell.
—Potser sí. Encara ens queda una bona estona, doncs—, contesta l’Àlex i els seus llavis s’obren en un somriure on hi caben tots els presents possibles.
Un ocell blau travessa com una fletxa per sota el sostre de la cabina, gairebé tocant-los i deixant caure un pes invisible entre els dos nens. De cua d’ull, a l’Àlex li sembla que, en lloc d’ales, només queda un plomissol blanc i tremolós sobre les espatlles de la nena.
La roda torna a girar, a poc a poc i amb entrebancs. Es para de tant en tant, barrejant de nou el dalt amb el baix. Llampecs propers il·luminen els arbres, ja no tan negres, ni tan amenaçadors. La catedral desdibuixa el perfil del barri vell. Les fulles escassegen i deixen pas a cares innocents que s’afanyen darrere núvols de sucre de color rosa. Els narius s’inflen involuntàriament sota les pessigolles de fum de xurros. A baix de tot, cap al costat on els arbres s’aparten, pot distingir la silueta de la mare. I tant, deu ser ella, amb el vestit lluent de tant de planxar. No mira enlaire i no li pot veure el rostre. Comença a tenir ganes de baixar, d’explicar-li tot el que li havia passat a dalt de la roda, les aventures i les pors, l’Eva, les ales d’àngel, com l’ha salvat quan estava a punt de caure, la casa, la xocolata. I també l’ocell blau. Segur que la mare ho entendrà tot millor que ell. A més, comença a tenir gana.
En parar la roda, corre cap a la clariana, sense mirar enrere.
—Mare, mare, tinc una gana!
La dona a qui havia pres per la mare aixeca el cap i el mira sorpresa. Ara que s’hi fixa, el vestit no és pas el seu tampoc. Aquest és nou de trinca i té ratlles. Mira al voltant i no la veu. No reconeix ningú, encara que tot és igual, la parada de xurros, la catedral, l’home dels globus, les fulles barrejades amb el terra polsós. Darrere d’ell, una dona corbada, amb els cabells blancs lligats en dues trenes esquifides, baixa de la roda i s’espera sense veure’l. Porta un jersei blau, esfilagarsat a les espatlles, i una faldilla amb la vora descosida. Una ombra li passa per sobre, com un record perdut.
L’Àlex tomba la mirada cap a les seves pròpies mans. Venes pàl·lides gairebé peten sota la pell fina com un pergamí i els dits, plens de nusos, tremolen. Prova de tocar-se la cara i s’espanta de no sentir res. Davant d’ell, la roda continua girant.


dissabte, 7 d’octubre de 2017

Sidro

El dia que no hi vam trobar en Sidro, els carrers rondinaven, intrigats i rúfols. El vent escombrava el cel a cops forts i ens tirava a sobre ràfegues de xafogor, com si se’n rigués de les ganes de tardor i fresca. Al poble, tothom el coneixia, a en Sidro, els nens, els pares, els avis i, fins i tot, els que no eren ni nens, ni pares, ni avis. L’ase vivia en un tancat oximoronicament espaiós, ple d’herba i sol, amb un cobert esfilagarsat en una cantonada. Es veia confortable, per més que no deixava de ser un tancat. Una reixa de filferro de més de dos metres d’alçada el separava a ell dels visitants i als visitants del seu efusiu, exagerat i pudent afecte. Durant un temps va tenir-hi un company, un conill gras i lent, amb orelles bledes. Quan aquest va desaparèixer, d’un dia per l’altre, ningú en va parlar, com si mai hagués existit. Nosaltres devíem ser els únics que encara recordàvem el conill, descolorit i anodí al costat d’en Sidro, que tenia l’aparença d’una estrella de cine: el serrell rebel li donava un inconfusible aire de trapella; la impressionant dentadura, completa i vetada de marró, aquell marró vigorós de ceràmica antiga, feia por i goig al mateix temps; i una veu alegra i inconfusible ressonava cada matí en un radi de tres kilòmetres a la rodona. La família que l’havia adoptat ja no se’n recordava dels anys que tenia, o dels seus pares biològics, o de donar-li menjar. Per ser sincers, els amos eren tan vells que, a vegades, no se’n recordaven ni que ell encara hi fos, al costat de casa seva. Tampoc no hi havia motiu de preocupar-se’n. Més desmemoriats que es tornaven els amos, més creixia la fama d’en Sidro: no hi havia dia que no tingués una bona colla de visites, per veure’l i per porta-li menjar. Iaies que tornaven del mercat amb una poma Golden ben madura, tal com a ell li agradaven. Nens que sortien del col·legi corrents per compartir el berenar amb ell. Parelles que anaven a comprar-li pastanagues a la parada de la plaça i li explicaven els seus plans de futur. Ciclistes que li passaven per sota la reixa una galeta engrunada i humida, guardada a la ronyonera durant la cursa dels dissabtes. Els veïns que li portaven pa sec o fulles d’enciam. Hi havia famílies de pas, en pantalons curts i samarretes de colors, que li tiraven patates chips de lluny i li feien fotos, embadalides pel seu posat pacífic i fanfarró a la vegada. Al bell mig d’aquell poble petit, tossut i xerraire, en Sidro era la seva essència.
Lluny, a l’altre costat de la vall, el dictador passava les hores llargues i grises de la tarda assegut davant de la finestra i escombrant la comarca amb els prismàtics que havia confiscat al net més jove, el que vivia darrere les muntanyes i el venia a veure cada any, un dia abans de Nadal. Els matins passaven ràpid, entre parades de militars falsos i noies amb somriures pintats en colors massa cridaners, piles de papers per signar, el perruquer que lluitava per mantenir amb vida els seus últims quatre cabells, alguna execució que presenciava des del balcó presidencial, protegit del sol impertinent amb roba blanca i ulleres fosques, i el dinar amb els membres de govern més callats i que millor sabien dissimular la tremolor de les mans. Després es retirava a fer la migdiada a l’ala del nord, on el sol no hi entrava mai. Es despertava amb la boca seca i els ulls emboirats de malenconia. On s’havien anat tots aquells anys? I la gent? I els desitjos? I el plaer del poder? I les ganes de més poder? Per què de cop res no li semblava prou important com per aixecar-se del llit? Llavors, cap cot i cruixint a cada moviment, s’asseia davant de la finestra que donava a un camp immens, on no es veia cap senyal de vida, i aclucava els ulls, provant de trobar alguna raó per continuar viure. No sentia remordiments de cap tipus, tampoc pensava que s’havia equivocat en res. Senzillament, s’avorria. Tarda rere tarda, estiu rere estiu, amagat entre les cortines pesades del seu palau, el dictador s’avorria. Els súbdits de més confiança provaven cada dia una cosa diferent per distreure’l: un nou sistema d’escoltar les converses de la gent a casa seva, un satèl·lit que espiava els satèl·lits veïns, una màquina que anul·lava els canvis hormonals responsables d’abominables sentiments d’amor i odi... Un dia van aconseguir despertar-li l’interès durant gairebé sis minuts, amb un detingut a qui havien extirpat el sentit de la por i que recitava sense parar acudits sobre ell i la seva dictadura. Els va fer fora, més cansat que enfadat, en descobrir que el pobre diable era un actor amb la cara pintada i no pas un antic adversari polític, tal com l’hi havien presentat.
Descobrir l’embadaliment del nen de quatre anys darrere els prismàtics que ell mateix li havia regalat, pensant que ja era temps per acostumar-lo a vigilar i desconfiar, va significar l’inici de la nova etapa. Es va quedar els prismàtics i, des de llavors, les seves tardes van esdevenir una mica menys avorrides. Entre els plecs del camp desert que s’estenia darrere el palau, va observar per primera vegada milers de personatges, muts i imperceptibles a vista lliure, però intrigants i perillosos sota la potència de les miraculoses lents. És de suposar que en algun moment donat els seus ulls àvids de vida es van trobar amb els ulls mig tancats i tapats per serrell blanc d’en Sidro. Ningú no ho sap del cert.
Aquell dia que no vam trobar en Sidro, els meteoròlegs havien anunciat tempesta amb possibilitat d’inundacions locals. No hi va haver tempesta, i encara menys inundacions. Només núvols escabellats i descàrregues elèctriques en la llunyania, a sobre la colina on des de feia mig segle s’erigia el palau del dictador. Ningú no va obrir boca però tots percebíem que alguna cosa molt més greu que la tempesta s’estava empolsant sobre nostre. Les mares van cridar els nens que jugaven a pilota al parc, els avis van abandonar els bancs de sota els castanyers i es van afanyar cap a casa a pas de cargol, les peixateres van recollir la parada i els arbres es van girar cap a dins. El poble va ser envaït per soldats, tancs i mal humor. Les finestres van desaparèixer sota el gruix de la propaganda i la plaça es va quedar buida de tots els pardals, fulles i paraules que hi havien habitat des de sempre. Tots nosaltres ens vam enterrar els ulls i les orelles sota terra i vam esperar, quiets i desorientats, que tornin els sorolls.
I hi van tornar.
Un ihà-ihà fort i allargat va fer ressonar de bon matí totes les parets com si fossin unes campanes gegants. En Sidro es veia encara més relaxat i cofoi. El pelatge li lluïa amb una aura nova i les orelles se li aguantaven més estarrufades que mai. La plaça es va omplir de gent i de pardals, els arbres van tornar a la vida, els cartells polítics es van engrunar i se’ls va emportar el vent, i els pelegrinatges al tancat de l’ase més famós del poble foren represos. Evidentment, ningú no va perdre ni un segon en intentar esbrinar el lloc on havia estat o el perquè. Ell havia tornat al seu tancat i el món podia respirar tranquil. Tal com havia de ser, el present havia esborrat fins i tot el record del passat.
Entre la multitud, si algú s’hagués fixat, hauria vist, a primera hora de la tarda, un home vell i calb, amb uns prismàtics de joguina que li colpejaven rítmicament el pit, mentre ell contemplava el majestuós pas de desfilada de l’ase-pallasso. Com a en Sidro, al dictador també se’l veia feliç.


dilluns, 14 d’agost de 2017

La llengua

En aquell món les persones grises només feien coses grises. Mai no provaven de fer res diferent. Mai no canviaven de color. De fet, totes les persones que coneixia eren grises. No tinc ni idea si n’hi havia algú que no ho fos.
Tot va començar un matí d’hivern, d’aquells foscos com el plom, mentre em rentava les dents davant del mirall menys opac de la casa i vaig recordar el consell del dentista de netejar també la llengua. Vaig fregar-la amb el dors del raspall, tal com posava a les instruccions de la caixa en la qual l’havia comprat i que guardava amb rutinària reverència, em vaig esbandir la boca amb aigua tèbia i la vaig treure, estirant-la al màxim per comprovar-ne els resultats. Era la primera vegada que em mirava la llengua, la meva. N’havia vist moltes abans, de diferents tonalitats, olors i tactes. Llengües de nens, de gats, de sabates, d’amants, de vedells, de dibuixos i de boira. Mai no n’havia sentit cap curiositat de veure la meva. I ara la tenia davant del ulls, primer aplanada, amb un solc al mig, però de seguida inflada com una cobra, incapaç de mantenir cap posició per més d’una mil·lèsima de segon, nerviosa i incontrolable. La vaig moure cap a un costat, i després cap a un altre, fent força contra la seva resistència, i em va commocionar la vista d’aquelles venes blavoses que lluitaven com serps empresonades sota una capa translúcida de pell. En fer-la anar cap amunt, ja no tenia res a veure amb l’aparença inicial: s’havia metamorfosat en un ésser gairebé autònom, connectat a mi per una de les extremitats, i que vibrava en ritmes impredictibles i amenaçadors. Em vaig espantar i vaig tancar la boca. Però, ara que l’havia vist, ja no podia oblidar-me’n. La sentia pesada i estranya i no podia obviar la sensació que no formava part de mi. Que senzillament algú, en algun moment, l’havia enganxat al meu cos de per vida. Sense importar-li si n’estava al cas.
A partir d’aquell moment ja no vaig ser capaç de parar. No podia deixar passar més de dos minuts sense que un desig irrefrenable de veure-la s’apoderés de la resta de l’entitat que visualitzava com el meu jo. Buscava un mirall o qualsevol superfície metàl·lica i l’estudiava amb deteniment i una barreja de fàstic, por i curiositat que anava emplenant, a poc a poc, el buit existencial amb el qual pensava que havia nascut i m’hagués de morir. Cada cop hi veia més detalls, més motius de creure-la viva i autònoma. Aparentment obeïa les meves ordres instintives i, fins i tot, la majoria de les conscients. Però m’inquietava la seva capacitat de canviar de forma, de posició, de volum i, últimament, també de color. L’inicial gris fosc amb puntets de gris clar a la part de darrere i traces blavoses als costats, començava a tenir reflexos de colors que només havia albirat en els somnis.
No entenc com podia somiar en colors, ho havia parlat amb gent de la feina i, més tard, amb la meva dona i els nois del cafè de la cantonada. Cap d’ells em va prendre seriosament. Tothom es pensava que jo era molt de la broma i que tot el tema aquest dels colors, o sigui de colors que no siguin diferents matisos de gris, era per entretenir-me en les llargues estones que tots havíem de passar en solitari per refer-nos de les vuit hores diàries d’activitat cerebral destinada al manteniment de la comunitat. N’hi va haver que em van girar l’esquena, de cop amb presses i callats, i d’altres que ja ni em saludaven. La meva dona, en un moment dels pocs que se’ns recomanava compartir, em va xiuxiuejar que allò només em portaria problemes, sense especificar què volia dir amb allò però aixecant les celles cap a un cel no tan gris i a punt d’esquerdar-se en visions nocturnes platxerioses, per més que prohibides des de feia anys. Ho vaig copsar perfectament. Parlar de la possibilitat que existissin altres colors feia que tothom em veiés com un perill. Uns se’n reien d’esquitllentes i d’altres se n’amagaven, però el cert era que tots em van agafar por.
Si algú més somiava colors, no ho vaig saber mai. Estava condemnat, no només a viure en una realitat que negava les alternatives sinó que, a més a més, havia extirpat de nosaltres el desig de buscar-les. Senzillament ningú no em creia, no perquè no fos possible, sinó perquè no sabien que existia el concepte de possibilitat.
          Encara que vaig aprendre a callar, continuava somiar un món en colors. I, sense saber com, també aprenia el nom dels colors. En les estones que dormia amb la meva dona, ella em despertava, esverada, demanant-me què volien dir aquells mots estranys que no parava de repetir: vermell, blau, groc o feliç. No era fàcil traduir-los. Mentre dormia tot se m’apareixia clar i nítid. En estat de vetlla però, s’esfumava i només quedaven sensacions massa intenses per amassar-les en paraules. Així i tot, ho vaig provar. Dibuixar formes que representessin el que somiava, en falta de definicions. Per explicar el vermell dibuixava cercles concèntrics i pel blau, línies rectes paral·leles.
L’únic que vaig aconseguir va ser que em tanquessin en una habitació on no es feia mai de nit. Sempre la mateixa llum grisa fosforescent i unes veus prou llunyanes per no entendre el que deien però no tant com per no sentir-les. Em donaven menjar i pastilles de dormir. Ja no somiava. Tampoc tenia miralls per veure’m la llengua. La sentia trista i sense ganes de moure’s i m’encomanava un color groc malaltís que no podia evitar de veure quan tancava les parpelles. Ella tenia la culpa de tot plegat, era clar. Vaig començar a dir-li coses lletges, a insultar-la. Recordar la meva vida tan tranquil·la i gris d’abans de veure-la. Les rutines. Els carrers que travessava per anar a treballar. El bany amb parets metal·litzades que la meva dona em deixava fer servir quan dormíem junts. Els números de cada dia, els que ens donaven la seguretat que tot continuava i que la vida era aquella cosa tan fantàsticament avorrida que passava entre un silenci i l’altre, entre la primera passa en llevar-nos i l’última en anar-nos a dormir. La pau.
          Suposo que em feien proves perquè cada matí m’aixecava amb mal de cap i taques fosques als braços i al pit. La llengua se’m va rebel·lar, va deixar d’insultar-se a ella mateixa i es va tancar en un mutisme exagerat.
Tot de cop, sense avís, em van tornar els somnis. Em devien haver tret les pastilles perquè tot era com abans: el meu univers ple de colors i coses inversemblants on em podia capbussar cada vegada que tancava els ulls. El groc pàl·lid va desaparèixer i vaig sentir que la llengua es movia una mica, com si es despertés. I llavors va passar una cosa encara més extraordinària que els colors. De la boca van començar a sortir-me cintes, verdes, explosives, blaves, sonores, taronges, liles, xerraires i cremant, que es movien soles, s’enfilaven per les parets i foradaven tots els grisos en cerca d’aire. Doncs sí, semblava ben bé que necessitessin respirar, amb urgència i voracitat. L’habitació es va emplenar de gent grisa, amb els ulls esbatanats i les boques obertes. Em va sobtar que les seves llengües no fossin vermelles, la veritat. Vaig obrir els llavis una mica més i vaig deixar que sortissin més cintes, de colors que mai havia somiat. Era divertit. No ho va ser quan em van agafar, em van lligar les mans a darrere i em van tapar la boca. Les cintes però, vaporoses i decidides, continuaven trencant esparadraps grisos. Res no les podia parar. Havien aconseguit esmunyir-se a l’exterior i ara s’acostaven a la gent del carrer, que mirava sense entendre res, se’ls enfilaven a les cames, escalaven esquenes i caps, buscaven obertures, s’esvaïen a dins seu i, al cap d’un instant, sortien a borbollons, núvols de colors purs que ho ofegaven tot:  cabells, ulls, llavis, ungles, roba, fins i tot la llum grisa que els envoltava. Les persones havien canviat en un moment: ja no eren grises. Eren de veritat.
No sembla raonable el que diré però, per un segon, vaig sentir la meva llengua com reia. Sí, sí, tal com havia vist que ho feien els dibuixos animats en les pel·lícules antigues, obrint molt la boca, eixamplant els llavis i sacsejant les galtes. Es petava de riure i sé del cert que, mentre ho feia, es tornava molt vermella, d’un to encès i únic, que mai més ningú seria capaç d’oblidar.

Així va ser com els colors engendrats per una sola llengua van espolsar la pols de sobre el món.  

dilluns, 7 d’agost de 2017

L'home que estimava els seus problemes

L’Alexei Alexeievich tenia molts problemes.
Però molts. I no es limitava a ser-ne propietari per força o per contagi, com la majoria de nosaltres, sinó que, igual com s’estima el pare, la mare, els germans, els fills o els cadells de la gata que no es té el cor de matar i ningú vol adoptar, ell s’estimava els seus problemes. Els portava a sobre a tot arreu, els amanyagava, els cuidava, els alimentava, es delectava mirant-los com jugaven amb ell, no els deixava mai sols, ni es plantejava desfer-se’n. Senzillament no podia concebre la seva vida sense problemes. Una vida llarga i aguda. Molt aguda.
De petit, la cara se li va emplenar de furóncols d’un dia per l’altre. Mai se li van curar del tot i, un cop adult, es van transformar en cràters inesborrables. Tot plegat es devia al persistent rebuig dels consells, ben intencionats i reiteratius (com tots els consells), que familiars, veïns i mèdics s’entossudien a bolcar sobre d’ell, sense tenir en compte cap aspecte de la seva raonada individualitat. Com ara el fet que no li agradava que l’aconsellessin. Però què s’havien cregut, tots aquests, que no es podia cuidar d’ell mateix? Que algú sabia millor que ell què li convenia i què no?
Més gran, passada amb penes i sense glòria l’adolescència, les divertides entrades dels cabells, antany rebels, van donar pas a una calvície galopant, tan veloç que, als vint anys, el seu cap lluïa com un ou de gallina que picoteja a terra i surt ja amb el número de sèrie imprès. Això, juntament amb la panxa cada dia més prominent (perquè, què s’havien cregut aquests, amb tantes dèries de menjar saludable? Amb tantes collonades de vida sana i de fer esport i de vigilar amb el pes... Eh, què s’havien cregut, que el farien canviar, que deixaria de ser l’Alexei per ser un titella en mans d’uns manipuladors desvergonyits?), l’alè fètid (què s’havien cregut els dentistes, que es deixaria estafar només per emplenar les seves butxaques foradades?) i la poca traça per lligar dues frases (per aquí sí que no hi passaria, mai de la vida, però mai, no permetria que l’entabanessin aquells publicistes astuts i morts de gana, cadascú tant més pèrfid per convèncer de la seva veritat com més fills tenia a casa, mai de la vida, no senyor! De veritats només n’hi havia una i aquesta era la seva, a ell no li’n vendran cap altra.), l’Alexei Alexeievich ho va tenir complicat per trobar esposa i, amb ella, descendència. Cap als quaranta-i-cinc, just abans que el pre-jubilessin perquè l’empresa tenia pèrdues i sospitaven que aquestes es veurien seriosament afectades per la seva sortida de la plantilla, la bona sort se li va manifestar en forma de noia rossa, seductorament rodoneta, rinxolada i embarassada de trigèmins, que es va enamorar d’ell de manera instantània. No va servir de res que el pare d’Alexei Alexeievich tingués un infart mortal tot seguit al casament, ni que la mare el desheretés al mig de la plaça del poble, proliferant insults que mai havia imaginat, dirigits essencialment a la seva estimada i els seus plançons. Ell però ni cas: va continuar entregant-li els diners de l’atur amb religiositat, cada ú de mes, va continuar dormint al terra de la cuina que havia de netejar després de cuinar l’últim àpat del dia i va continuar adorant-la com només als millors problemes de la nostra vida se’ls pot adorar.
No es pot dir gaire més del seu pas per aquest planeta. Ah, de tant en tant es moria de dolor per un ull de poll que no el deixava caminar, però, lluny de canviar de sabates o de prendre alguna mesura més radical, com ara eliminar-lo, es resignava a tancar els ulls, assegut al terra de la cuina, tot sol en la penombra de la seva pau. Altres vegades podia relliscar per una empenta que algun dimoni infantil li feia d’amagatotis i trencar-se un parell d’ossos, però sempre rebutjant de totes totes anar a l’hospital, què s’havien cregut aquells metges, que tots som uns gamarussos que se sotmeten de bona gana als seus experiments i qui sap quins altres actes diabòlics? De cap de les maneres.
El mediocre pas final va ser ennuegar-se amb un os de pollastre que un dels fillastres li havia tirat, després de sopar, commocionat pel seu aspecte lívid, pitjor que l’habitual. Els tres van aplaudir i cridar com bojos mentre ell canviava de color com un camaleó, sense provar d’aixecar-se, tossir o demanar ajuda.
La vídua, encara rinxolada i encara rodoneta, es va emocionar de debò en destapar la petita placa del cementiri, on ella mateixa -en un accés de romanticisme tardà i gens barat- havia demanat que gravessin un epitafi digne de la gran persona que el difunt podia haver estat (les llàgrimes li remullaven el generós escot mentre pensava en el poca-pena del seu marit, gens mereixedor de la seva misericòrdia i del titànic esforç per treure’l de l’anonimat etern amb unes paraules tan ben trobades).

Alexei Alexeievich Alexandr, l’home que estimava els seus problemes



dimarts, 18 de juliol de 2017

Annes

   

Asseguda a l’únic banc que hi ha davant de l’estació de trens, l’Anna sosté a la falda un d’aquells llibres que semblen pesar molt, tancat. La morera del costat fa ombra just sobre la meitat del banc que ha quedat lliure. Té les cames creuades, la cara relaxada i els ulls mig clucs. Li encanta sentir el sol dolç d’octubre, després de tants dies de pluja. Les mans descansen sobre el llibre com dues plomes retrobades. No pensa en res concret i el temps, l’enemic, vigila des d’algun lloc allunyat, invisible i inaudible. Avui no li té gens de por.
Sent el xerric del primer tren que passa i obre els ulls amb curiositat. No és pas el seu. A la porta del vagó, una senyora gran, carregada de bosses de compra, i un noi molt jove, amb la cartera penjada de costat. El noi salta els dos escalons, però en una fracció de moviment es desdiu, es gira i ajuda la dona a baixar. Ella li ho agraeix amb petits crits d’ocell feliç. Aviat l’estació torna a quedar en silenci i l’Anna acaricia la coberta del llibre. És un bon moment per llegir-lo: no li donarà ensurts ni gaires preguntes, perquè ja ho va fer abans, un parell de vegades, la primera quan tenia setze anys. Ara el coneix i sap per on agafar-lo, tranquil·lament i sense emocions, fixant-se més en la roba que porta que no pas en la història que hi ha a sota. Demà parlarà a classe sobre els personatges principals i els adolescents, rebels i indiferents, la tornaran a incomodar, però potser tindrà sort i aquella nena morena, la que s’asseu a davant de tot, tindrà un dia bo i l’escoltarà i, potser, fins i tot li farà preguntes i, entre les dues, qui sap si engrescaran un parell més a interessar-se pel vell escriptor rus. Aquell home tan ple de manies i prejudicis, que en alguns moments de la seva vida aconseguia obrir els ulls i radiografiar els altres humans, i amb això sadollava les pròpies necessitats de tristor i derrotisme. Ves per on, ja ha sortit la mestra... L’Anna es mira el llibre amb tendresa i es recorda als setze anys, romàntica i col·leccionant somnis monocolor, impotent, amb roba massa gastada i grans a la cara. L’havia llegit en un parell de dies, mastegant-lo amb ràbia, com tot, sense donar-se temps a pair-lo. Anys després ja no en recordaria gairebé res, excepte l’escena de la boira, el tren, el suïcidi.
Missatge al mòbil: Potser que vinguis més tard, mare, haig de sortir una estona. Petó.
Se’l llegeix un altre cop, intentant entendre el que no està escrit. Bé. Avui no tenia res més a fer, l’únic projecte era visitar la filla gran, ajudar-la a netejar el pis i l’ànima, si és que ella en tenia ganes. Té un tren cada hora i mitja, més o menys, pot aprofitar aquest lapsus de temps i quedar-se aquí, llegint i deixant que el sol li faci pessigolles. Pot agafar-s’ho com un regal inesperat. El seu home i l’altre fill estan a casa, cadascú amb les seves coses, i no l’esperen fins al vespre. No cal sentir-se culpable, tampoc menysprear aquesta oportuna desviació de la ruta planificada. Fa temps que necessita un parell d’hores a soles, sense presses ni preocupacions, fora del mapa familiar.
Es torna a mirar el llibre i sent que se li fa molt pesat preparar la classe de demà. Ja improvisarà alguna cosa, depèn de com s’ho agafin els nois, els explicarà una cosa o una altra. Feia poc havien fet una altra adaptació d’Anna Karènina, potser algun dels xavals ho hagin vist també. El cine els interessa una mica més que la literatura, a veure si pot trobar-ne un fragment i projectar-lo demà. Somriu satisfeta de la idea que ha tingut i torna a recolzar l’esquena amb mandra i delit. A veure si aconsegueix el final de la pel·lícula, segur que els impactarà. Una mort violenta en un escenari tètric. Els farà recordar les sagues de vampirs i potser pensaran en la vida i la mort, en el sentit de tot plegat. Potser. A ella no li va acabar d’agradar, sap que és molt difícil adaptar una obra de més de cent anys a la sensibilitat actual, amb altres tècniques i en un altre ritme, però pel seu gust li faltava perspectiva, neguit, alguna cosa important. No queda gens clar per què la protagonista es mata. Si no hagués llegit el llibre abans, no ho hauria entès de cap manera. Obre el llibre per la última pàgina, amb curiositat revifada, i pensa que no estaria malament tornar a llegir el final. No n’està segura i s’adona que tampoc s’ha preguntat mai si la mort de l’Anna és necessària o si la causa n’és tan evident com ho sembla a primera vista. Es mata perquè en Vronsky l’abandona o perquè el marit no l’entén? La gent pot pensar en la necessitat de ser feliç, una dona jove, casada per compromís, infeliç o feliç per ignorància, incapaç de distingir entre desig de canvi i amor, entre una persona i totes les altres, o en la necessitat d’evadir per no saber-ne res, per no entendre res més, adormir-se i ja està. Per sempre més. Però qui sap què hi havia al cap de Tolstoi... Una persona golafre de vida, que no para de pecar i de penedir-se’n i de tornar-hi, fins a la bogeria. Boig per massa vida o per massa culpa. Buscant incessablement el sentit de tot plegat, renegant de les pròpies criatures, obra, creences, família, i perdent-se pels camins de la  mesquinesa i la vulgaritat. Per què mata l’Anna? Perquè la moral cristiana exigeix el sacrifici de l’adúltera? Per castigar el pecador Vronsky? Perquè senzillament no sap què fer d’una dona que es rebel·la, d’una dona que no acaba d’entendre? El dia abans de casar-s’hi, el gran escriptor li va ensenyar a la futura esposa, setze anys més jove, els diaris on havia descrit en detall totes les relacions sexuals que havia mantingut amb els seus criats, cosa que sembla que la noia va acceptar i va prosseguir amb una vida buida d’amor, amb un home que es turmentava a si mateix i a la seva família, experimentant amb la seva ànima, assedegada de veritat. Les galtes se li escalfen com més hi pensa.
Missatge: Millor ho deixem per la tarda, mare. Estic una mica enfeinada.
L’Anna es mou una mica cap a la seva dreta. L’ombra li estava tapant les cames i mitja cara. Pensar en Tolstoi l’ha fet perdre aquell meravellós estat de calma d’abans i sent una lleugera irritació contra el llibre i contra ella mateixa per haver deixat que això passi. Una mosca no para de volar en cercles, molt a prop de la cara, i això tampoc no li agrada especialment. Mira l’hora. En vint minuts hi hauria de passar un altre tren. Hi pujaria, aviat començarà a fer fred si el sol passa a l’altre costat de l’estació. Però ara, amb el que li diu, ja no sap què fer. Pensa en la seva filla i no és capaç de recordar la cara que feia quan era petita. Quan tenia un any. O quatre. Qualsevol moment d’abans que tot es precipités. Sap que tenia els ulls més blaus que ara i els cabells més clars. Sap que li agradava menjar amb la mà esquerra per fer-la enfadar i que amagava els pinyols dels raïms sota els coixins del sofà. És estrany que no tingui cap imatge de la seva cara, que sigui seva de veritat i no pas d’una fotografia.
S’havia anat de casa molt jove, massa. L’Anna sabia que no n’estava enamorada, però cap de les dues hauria confessat que se n’anava perquè la casa se li havia fet estreta, massa canvis, massa rutines noves, massa gent que abans no hi era. La mare vivia amb un home que no era el pare i moltes coses eren diferents. Havien llençat els plats ratllats i n’havien comprat de nous. Havien posat cortines i plantes d’interior, d’aquelles que semblen artificials quan se’ls assequen les primeres flors. Quan parlaven entre elles, la mare tenia un altre to, com si algú estès vigilant com fa les vocals obertes i si posa les comes on cal. Els ous ferrats tenien un altre gust i el nen nou deixava ditades en la pantalla de l’ordinador.
Missatge: Ben pensat, potser que ho deixem per un altre dia, si a tu t’és igual. Avui no em va gaire bé.
Quan li va dir que se n’anava, amb presses i sense justificacions, com ara, l’havia abraçat i no havia provat de convèncer-la. Era la seva vida. Diferent de les dels altres. Fins i tot de la de la seva mare. Ara fa anys que es veuen un cop cada tres o quatre mesos, encara que viuen a trenta quilòmetres l’una de l’altra. Cadascuna té la seva feina i la seva família i els seus coixins i les seves nits en vetlla. Però es truquen i parlen i cuiden les parets perquè siguin maques i no intenten foradar-les, ni mirar-hi a darrere. L’Anna prefereix no veure els ulls vermells de la filla i la filla de cap manera no tindria paraules per descriure-li totes les discussions i la soledat i la frustració. Està convençuda que la mare en té prou amb els seus, de problemes. Es limiten a enviar-se senyals de fum, sóc aquí, penso en tu, sé que no estàs bé però tot s’acaba, el bé i el mal, i què podríem fer si no, i on aniríem si no, i què seríem si no.
L’ombra ha acabat de cobrir el banc i l’Anna tanca el llibre amb un gest espantat. Tot de cop està tremolant. Fa molta fred ara. Què breus que són les tardes d’octubre. Encara ha de preparar la classe de demà. Anna Karènina. I Vronski. I Karenin. I fer que els nens entenguin de què va la vida i de què va l’amor i per què la mort. On deu haver anat el dia i el sol.
S’aixeca i camina al voltant del banc, cada cop més ràpid. Es frega les mans i comença a córrer. Entra en calor, una calor com una onada, sincera i brusca i inesperada. A veure, tampoc està tan malament com deu pensar la seva filla. Cada dia se sent més lliure. Cada dia les cordes que l’amarren a la quotidianitat s’afluixen. El primer marit i el pare es van morir, fa molt. L’un darrere l’altre. Llavors ella havia pensat, o potser només havia somiat, que la vida ja no tenia sentit i que era millor desfer-se’n. Però hi havia els fills, encara no prou grans. Ells no li havien demanat que els portés en aquest món i ara eren responsabilitat seva. Encara que, pensant-ho bé, els fills potser mai no són prou grans per a una mare, mai no et pots desdir completament de la responsabilitat que agafes de manera completament irresponsable. Però ara ja no sent això com un pes. Ara ho sent tot com si fos un globus que deixa anar el llast prescindible i es va enlairant cap a un cel obert i ple d’esperances o potser només buit del tot, el que ve a ser el mateix, de fet. La llibertat. Sempre havia cregut que la llibertat era poder escollir i, després, decidir. Escollir entre una taronja i una poma i menjar-te la que has triat. Escollir entre la soledat i la companyia. Entre la vida i la mort. Quedar-te amb qui vas escollir, encara que t’hagis equivocat. També deien que es pot escollir entre el dolor i l’alegria, però ella això no ho havia aconseguit mai. Si cas alguna vegada havia pogut escollir entre el dolor i l’absència d’aquest. I fins i tot això només li sortia bé en comptades ocasions i li costava molt. Esforços, temps, energia, salut física i mental. Ara era diferent: a poc a poc, algú, no sabia qui, ja havia escollit per a ella, potser cansat de veure-la tan dubtant de tot. Cada dia se sentia més lliure. Éssers estimats havien mort. D’amics gairebé no li’n quedava, al llarg dels anys i les distàncies s’havien esvaït. Els fills estaven pràcticament invisibles, seguint cadascú el seu camí i trampejant els seus propis obstacles. El seu home, molt bona persona, s’anava acomodant a una existència grisa i lenta, i la relació guanyava temps i pols. Les il·lusions es feien tan primes que, a vegades, costava de trobar-les abans que es fes de nit un altre cop. Els lligams s’anaven desfent i ella, estranyament, ja no tenia tanta por com abans. A vegades sentia impaciència. D’altres intentava rebel·lar-se’n. I la majoria, només es delia per un bocí de pau, com l’ombra d’una morera que ho cobreix tot, sense preguntar-se si això és bo o dolent.
Missatge: Perdona’m, mare. No estic bé. M’he anat de casa per uns dies. Ja en parlarem. Ara no, si et plau.
No sap com ha arribat a tocar de la via. A l’estació no hi queda ningú més i pensa que potser avui ja no passarà cap més tren. S’ha perdut entre la seva vida i la de l’altra Anna i el temps s’ha anat, ves a saber on. Què inútils li semblen totes aquestes cabòries, què poc que signifiquen comparades amb un segon de sol, amb la pell calenta i escoltant com passa l’aire. Tanca els ulls i, pesat com una llàgrima, el llibre li cau de les mans i rodola fins a la via. En algun lloc, darrere les boires dels vespre, se sent un xiulet. És el tren. Encara en faltava un. L’Anna es mira el llibre. Es mira l’ombra del tren que endevina a prop. Sent com el terra vibra sota els seus peus. Podria baixar a la via. Podria anar-se’n.


dijous, 1 de juny de 2017

Troballa

L’havia estimat tant que -després de separar-se’n- la va estar cercant, durant més de vint anys, en totes i cadascuna de les dones que veia, sentia, tocava, olorava i, a vegades, coneixia. Va travessar cent mars i mil illes. Va descobrir mons i va enterrar vides. Quan per fi la va trobar, o com a mínim va trobar la que ell hauria volgut que fos ella després de més de vint anys, va constatar amb sorpresa que, sota les capes de records, ella ja no era ella.

        Encara no sabem si algun dia va arribar a entendre que, sota les capes d’oblits, ell 
tampoc ja no era ell, el de feia més de vint anys. 

dissabte, 22 d’abril de 2017

Tempesta

         

          Havia començat com una remor llunyana, amb batecs d'àrtic, aixecant les quatre fulles seques de la vorera i fent estremir les que encara quedaven als arbres. Era primera hora del matí i encara teníem les parpelles enganxades i les ments frenades, però la notícia ens va fuetejar sense miraments: la nena havia desaparegut des del dia abans i els pares, familiars, amics, professors, veïns, coneguts i desconeguts demanaven compartir l'angoixa i la cerca. La policia, com tantes vegades, semblava distant i desconcertada. A mesura que passaven les hores, les xarxes s'emplenaven de veus i llàgrimes. El vent feia volar matolls i l'aigua queia com si volgués esborrar qualsevol petjada, per més amagada que fos. A la tarda encara ningú no en sabia res. La incertesa cremava per dins i tots teníem els dits i els ulls cansats. L'espera només contemplava ja la confirmació del mal. Una altra vegada. Una altra desgràcia. Tothom imaginava escenes que no volia veure, tothom preparava frases que no volia pronunciar. La família emetia senyals cada vegada més dèbils, com més forta era la tempesta que s'havia girat al seu voltant. Amb la nit van arribar els llamps  i els trons. Les fulles, embogides, van abandonar les branques, en un suïcidi col·lectiu i apocalíptic. La foscor va engolir diàlegs, temors, esperances i ulls enfebrats. Ningú va dormir aquella nit.
          L'endemà va baixar a poc a poc, dolorosament quiet, amb passes i branques trencades.

          La notícia que havien trobat la nena, en un poble sense nom ni glòria, viva i sencera, fins i tot amb un somriure sorneguer als llavis, ens va agafar encara entre llençols rebregats i freds. N'hi va haver que, després d'una nit tan llarga i abans de prendre el cafè, es van sentir d'alguna manera estafats. Què passava ara amb tot el seu dolor? On posar-lo? Alguns es van quedar palplantats, sense saber què fer amb els braços, com quan vols regalar una abraçada i se t'aparten i et quedes crucificat com un pallasso innocent i avergonyit, ofegant el crit que t'esqueixa el pit per dins i que voldria dir que eres tu el que necessitava l'abraçada i eres tu el que havia perdut l'esperança i eres tu el que estava perdut.

                                                                                                                     



diumenge, 9 d’abril de 2017

Males herbes

Des del primer dia de viure junts, els dos van saber que aquesta vegada era la bona. Ho havien encertat de ple. Es van mirar amb delit l’immens jardí que s’estenia davant de la casa comprada a mitges, cobert de males herbes ufanoses i assolellades, mentre s’agafaven de la mà amb un càndid sospir de felicitat.
L’endemà, abans que el sol sortís i els socarrimés l’alegria, amb roba de feina i somriures de reminiscències evangelitzadores o post-coitals, equipats amb aixades i rasclons, claus de cotxe i diners del pot d’estalvi, van començar a domesticar el que ja havia esdevingut el seu món. Ell treia les males herbes durant vuit hores al dia i en temporada de pluges, acompanyat d’impermeable i gorra, podia allargar-ho un parell d’hores més. Ella comprava granes, planter, flors, arbustos, arbres i tot tipus d’exemplars vegetals que podia imaginar, trobar i plantar en els buits que el seu home li preparava. Un darrere l’altre, sense fer-se nosa, sense temps ni forces per discutir o compartir, amb activitats perfectament planificades i complementàries, anaven sembrant mandales vives en cercles cada cop més amples. Sort en tenien del jardí, espaiós i amb límits temporals extensibles. A la primavera es multiplicava per dos o, algun mes especialment fecund, per tres, i els enciams, les margarides, la farigola, els pitòspors, els lliris i tota classe d’éssers amb arrels i bona educació prenien el lloc de l’agram, les verdolagues, el trebol, la xicoia i moltes d’altres, menys vistoses i molt més subversives, en el sentit estricte de la paraula.
          Van passar anys rere anys, comptats en canvis estacionals i divergències hortícoles. Els fills es van fer grans i se’n van anar a cuidar els seus propis jardins. A casa només se sentien les pluges, els trons, les sequeres i les fulles tardorenques que queien amb irreversible puntualitat. A poc a poc, ella va començar a recollir tot el que trobava abandonat, a les botigues, al carrer, davant dels contenidors o de les cases dels veïns. Canviava sovint d’ulleres perquè li semblava que el món s’empetitia i perdia precisió. Sentia molta llàstima d’ella mateixa i tenia por que algun dia deixaria de veure les flors estimades. Ell, en canvi, va passar d’un hàbit acomodat, el d’arrencar tot el que tenia una tirada a verd i rebel, a un pànic profund, tremolós i inconfessable, que les males herbes l’acabarien enterrant, com una catifa silenciosa i imparable, a ell i tot el que encara quedava dels seus somnis. No es rendiria però, no acceptaria la lenta metamorfosi vegetal, no es deixaria oblidar. Amb el temps van arribar els bastons i les caixetes amb pastilles brillants, les pauses de descans es van eixamplar i ella, que tenia l’artrosi instal·lada només en els colzes i els dits de les mans, gairebé atrapava el seu home, que a penes s’aguantava sobre els malucs i els genolls adolorits.
          Un dia, abans que sortís el sol que ho acabaria cremant tot, un dels nets que els venia a visitar de tant en tant, més que res per comprovar que l’estat de degradació física fos l’adequat, els va cridar de ben a prop, a tocar de les orelles.
          ―Que no veieu el que feu, per l’amor de Déu? El que tu plantes, ell ho treu. I el que tu treus, ella ho torna a plantar.

          La parella d’avis, geperuts i amoïnats per aquell xicot que trepitjava les herbes sense cap mirament i gesticulava com un boig, van continuar la feina, l’un darrere l’altre. Si alguna cosa havien aprés en tots aquells anys de convivència, era que mai, mai, mai no hi ha temps per ximpleries. Tenien tot un jardí per cuidar. I això sí que no es podia esperar.

dimarts, 21 de març de 2017

Les ulleres


        
  En l'última mitja hora ha mirat el rellotge penjat a la paret unes setanta-cinc vegades. És un rar artefacte de pèndol, en fusta treballada amb passió, herència d'un oncle solter que havia perdut la fortuna als casinos però que mai no s'havia venut la col·lecció de rellotges. Els hi va deixar tots, a ell i al seu germà bessó, en pau descansi, i, ara, l'Alfred tenia la casa plena de cucuts mecànics i caixes acústiques. Al principi, va maleir l'oncle, la mare que l'havia parit i el primer humà a qui se li havia acudit mesurar el temps a cops de martell al timpà. Al cap de vint anys però, jubilat i sense dona, no hauria sabut com emplenar l'hora llarga en la qual els donava corda, un per un, i tampoc hauria pogut adormir-se abans de sentir les últimes dotze campanades del rellotge gran, el que fa dos metres d'alt i vigila l'entrada amb la seva torre de ressonància benigna.
          Intenta no girar-se cap a la finestra, ni aixecar-se de la cadira incòmoda on s'ha auto-immobilitzat des de dos quarts de set en punt. Cada dia està perfectament planificat perquè no tingui temps per pensar-hi: esmorzar, rentar plats, diari, mercat, cafè al bar d'en Cinto, dinar, trucar a la cunyada, el serial de mitja tarda, planxar la roba per l'endemà, regar les plantes, enllustrar les sabates. Però a dos quarts de set ja se li acaba tota la feina i encara no ha trobat res prou fort que el distregui durant l'última mitja hora de tortura. Ha provat de llegir alguna novel·la però no n'hi ha cap que li sedueixi en la mateixa mesura els ulls i la ment i el mantingui concentrat durant més d'un minut. De jove, sí que es podia passar hores i dies tancat en un món diferent, fent amistat amb personatges savis, patint amb embolics de parelles enamorades o, fins i tot, explorant espais i temps que algú havia creat expressament per a ell o, com a mínim, el feia sentir que ho havia fet. Abans l'Alfred tenia molta imaginació. No li costava gens identificar-se amb sentiments que no havia experimentat mai en la vida real. Es delia per obrir un llibre nou i deixar-se fer, convertir-se en un d'ells, dels altres, vivint destins sorollosos i oblidant-se de la seva existència, plana i descolorida.
          Tamborineja amb dits nerviosos sobre els pantalons impecables, s'arregla el nus de la corbata unes quantes vegades i ja no pot desprendre la mirada humida de les agulles del rellotge. En falten dos minuts. Un i mig. Un i quart. Un. Cinquanta segons. Quaranta. Trenta. Vint. Quinze. Deu. Set. Cinc. Quatre. Tres. Dos. Ja.
          El salt que fa l'humà, aparentment petrificat, espanta l'aranya amagada darrere el rellotge de torre i fa vibrar les cortines, abans fins i tot de descórrer-les. Una mica només, un parell de centímetres. Amb molt de compte i desig extrem. Esbufega i les mans li tremolen, com si fos el primer cop que ho fa. A l'altre costat del carrer, darrere la finestra sense cortines, ella acaba d'entrar. Se sap de memòria tots i cadascun dels seus moviments. La bossa a terra i l'abric sobre la taula. Somriu, amb el mateix somriure tendre i automàtic de cada tarda a les set i un minut. No l’hi pot veure, perquè està d'esquenes, però no li'n fa cap falta: el sap, el dibuixa, el fa existir, més enllà de qualsevol limitació visual. Ara s'ha girat cap a ell i s'ha tret les agulles que aguanten la cascada de cabells misteriosos. Com un gat acabat de despertar, s'estira i s'inclina cap enrere mentre es descorda la brusa. Cinc botons. Quatre. Tres. Dos. Un. Maleïdes ulleres, sempre s'entelen en aquest moment. Sempre. No hi ha manera d'evitar-lo. Tampoc de trampejar la humitat inoportuna. Sempre es perd els cinc segons entre l'últim botó i la supèrbia dels sostenidors foscos que contrasten amb la resplendor de la pell cobejada. Un dia es tornarà boig, boig, boig. El cap li explota i les mans, suades, no aconsegueixen subjectar els vidres que es reviscolen com escurçons embogits. Li cauen a terra i, en la tensió del moment, les trepitja. Merda.
          Torna a fitar el pis de davant, empetitint els ulls i provant de vèncer la boira, però la dona ja s'ha esvaït. Deu haver anat cap al bany o el dormitori o la cuina, en qualsevol cas, en algun lloc inaccessible a les seves mirades devotes. Tanca les cortines amb ràbia i es deixa caure en la cadira, esgotat i pàl·lid. A poc a poc, la respiració se li desaccelera i els objectes que l'envolten tornen a agafar consistència. Demà anirà a fer-se unes altres ulleres. A més fa temps que ho havia d'haver fet. Les d'ara es devien haver quedat curtes perquè, cada dia que passava, s'hi veia menys. Des que havia descobert la veïna de davant, pe exemple, mai no li havia pogut distingir la cara. La distància hi feia, també, però estava segur que amb una graduació més precisa seria capaç de veure's molt millor. Ara la seva realitat és borrosa i de contorns imprecisos. Tant que li agradaria gaudir-la en tots els detalls...  Només d'imaginar el seu somriure trapella, mentre es descorda l'últim botó de la brusa blanca, l’Alfred té una erecció. La hipersensibilitat adquirida recentment, gairebé felina, li permet fins i tot olorar els cabells de la dona, un per un, calents i electritzants. Respirar les corbes suaus de les espatlles i enrampar-se amb la visió de la petita piga que s'esmuny sota l’aixella dreta. Si no estès assegut, segurament perdria l'equilibri. Les imatges somiades el penetren amb tanta violència que de cop se li fa clar que no podrà esperar-se fins l'endemà.
          Es posa l'abric i les sabates, agafa el moneder i el paraigua i surt. No plou, però mai se sap. A l'òptica ja han baixat les persianes i no es veu ningú a dins. Està massa excitat per sentir el fred del vespre. S'asseu sobre el banc de l'altre costat de la plaça i fixa la mirada en la porta de la botiga. La nit passa de pressa, entre joves que li tiren paraules gruixudes i taps d'ampolles, un home del carrer que li demana caritat fins que es cansa i es queda adormit al seu costat i les parelles que acceleren el pas en passar-hi per davant. Al matí, a primera hora, amb la tebior dels llençols encara enganxada a la pell, la noia de la botiga no té el cor de dir-li que necessita dos dies per fer-li les ulleres noves: el veu tan desemparat, tan perdut, amb uns ulls tan vermells i unes mans tan suplicants, que el convida a seure fins que les acaba de muntar.

          El dia passa com sempre i aconsegueix trampejar la son i la impaciència fins a dos quarts de set en punt, quan s'instal·la a la seva cadira de tortura, entre el rellotge de paret i la finestra tapada amb cortines gruixudes. Cinc. Quatre. Tres. Dos. Un. Ja està. Les oïdes li peten i els ulls li fan mal. Ella obre la porta i entra. Oh, sí... Deixa la bossa a terra. L'abric sobre la taula. L‘Alfred somriu amb la boca oberta. Ella es gira cap a ell.
          L'aranya de darrere el rellotge s'amaga dins d'una esquerda tan estreta que gairebé no es veu. L'home ha tancat les cortines amb un moviment tan fort que una ha caigut a terra. No s'adona que, a l'altre costat del carrer, la dona s'ha quedat immòbil, amb un somriure que travessa el vidre mig despullat. Ja no li importa. La imatge d'una cara plena d'arrugues, amb el nas tort i sense llavis, celles de mentida i cabells grisos, li crema encara la retina. La seva princesa, la seva enamorada, és lletja i vella. Vella i lletja. Vella.
          Plora fins que ja no li queden forces i s'adorm a terra, cargolat com un fetus indesitjable, en sentir les dotze campanades del rellotge de torre. La llum grisa que esquitxa el menjador, orfe d'una cortina, el desperta. Per un moment, pensa que tot ha estat un somni. Els rellotges no han tocat, per tant el que va passar no era real. Malgrat l'eufòria traïdora, recorda de seguida que no els va donar corda, la nit passada. Se'n va oblidar. Els va abandonar i ells l'han ignorat. S'ho mereix. S'eixuga el nas amb la màniga de la camisa rebregada i surt de casa, caminant a les palpentes, cec de dolor. Anirà a demanar les seves antigues ulleres. No en necessita de noves. No li agrada aquesta realitat nova. Ben pensat, no deu ser així, la realitat. Només deu ser una trampa que els venedors de ulleres han decidit parar a la gent de bona fe, com ell. Només deu ser una trampa. No raona els arguments, ara el més important és recuperar les seves ulleres, les bones, les de sempre. Les noves han quedat a terra, fetes miques, però ni se'n recorda.

          Trepitja decidit el carrer, mirant fugaçment a cada costat, en el moment just en el qual el primer tramvia del matí, lent i intransigent com un pèndol sense rellotge, li passa per sobre. En silenci i sense que ningú se n’adoni.