dilluns, 4 de gener de 2021

La platja

 

Caminant cada matí d’estiu, a la mateixa hora, per la platja encara neta i callada, acabes coneixent totes les guarderies de peixos camuflades entre posidònies, l’ordre d’arribada dels vigilants de bicicletes aquàtiques, els atacs de gana de les gavines adolescents i, fins i tot, la forma de les petjades dels que, com tu, prefereixen la pseudo-soledat marina a la soledat estancada del dormitori. No acostumen ser gaire més interessants que tu mateix. Tampoc no acostumen confirmar-te’n o infirmar-te’n l’opinió. La curiositat superficial que fa que us mireu els peus o els barrets en creuar-vos només satisfà la necessitat que, des d’una certa distància, ningú pogués pensar que ets l’únic que passeja sol per la platja.

Però hi ha un personatge que sí que t’obliga a parar en sec, gairebé ensopegar, i, fins i tot, dubtar si contestar-li el bon dia, sorollós i efusiu, amb el qual es planta davant teu, o seguir amb el teu caminar ple d’una profunda buidor.

Aquest personatge que fa un parell de setmanes de juny que me’l trobo, amb puntualitat premonitòria– em va agafar per sorpresa els primers quatre dies. El cinquè ja el tenia encabit en una categoria força definida, un problema psíquic i, per sort, inofensiu, família que el porta fins a la platja cada matí i l’hi deixa fins a l’hora de dinar, ulls clars i banyador estampat amb dibuixos hawaians. Aquesta explicació, reconec que una mica simplista, em va permetre tornar a la meva soledat no compartida sense penedir-me’n i ignorar-lo amb obstinació. Vaig començar a deixar passar el seu sorollós i efusiu bon dia igual que si fos el crec d’un tros de petxina ja esquerdat. Ell va continuar passejant el banyador hawaià i el bon humor no contagiós, sense fer cas dels malcarats que no li contestaven, pescant amb mirades llargues alguna frase d’un turista despistat i donant cops de peu a pilotes imaginàries que li xutaven amics invisibles. De tant en tant, amb un ritual complicadíssim, amagava la gran motxilla negra que duia sempre a l’esquena darrere un pilonet ridícul de sorra i, mirant a tots els costats, com un ànec a dalt d’un penya-segat, es tirava al mar. Hi tornava en menys d’un minut, tremolant i amb el blau del ulls encès d’un orgull que el sobrepassava. Victòria, semblava que cridava tot ell, mentre dels llavis només li sortien esquitxos d’aigua salada barrejats amb vocals potents: bOn dIAAA...

Vaig tornar-hi passat l’estiu, amb una setmana de vacances que em permetia recuperar la soledat estancada i desitjar amb tota la superfície del meu cor una altra soledat, idèntica però diferent, que acompanyi les meves passes sobre la mateixa platja, on res havia canviat i la brisa mandrejava igual que al principi d’estiu. El primer dia, entre els pocs caminants i esquivant muntanyes d’algues que ja no amagaven res, ni la pudor de la seva descomposició, m’hi vaig creuar quatre vegades amb la mateixa dona. Duia un bikini estampat en colors vius i tenia una manera curiosa de caminar, a gambades curtes i dubitatives. La tercera vegada no vaig girar el cap en direcció contrària, pretenent que el paisatge de la dreta s’acabava de transformar en una arribada massiva de naus extraterrestres. Vaig aguantar la mirada fixa endavant i, de cua d’ull, vaig comprovar que efectivament el bikini era estampat amb motius hawaians i que no lligava gens amb la seva cara, arrugada i pàl·lida sota un barret ridícul, amb llaç rosa. La quarta vegada, sense voler, vaig apressar el pas mentre buscava desesperadament una direcció natural cap a on mirar. Llavors vaig sentir, com una ombra vacil·lant, un minúscul bon dia. Em va sorprendre tant que gairebé em paro. Després de titubar un parell de segons, vaig poder redreçar-me i recuperar l’equilibri de la indiferència. Però el fet que aquella dona -que en el meu cap ja havia classificat, jubilada o a punt, divorciada o vídua, amb fills grans o sense, frustrada i decebuda per absolutament tot i tothom- m’hagués saludat amb aquell bon dia, perdut i sense substància, però un bon dia necessitat d’amor i companyia i resposta, al cap i a la fi, em va deixar tan tocat que vaig haver d’abandonar corrents la platja en direcció al xiringuito on podia meditar sobre l’extraordinari fet mentre em refrescava el cervell amb ajuda d’una cervesa neutralitzadora. El perill ja havia passat, vaig pensar. Res més lluny de la realitat. De camí cap al punt de salvació em topo amb l’home inofensiu i sorollós que el juny havia aconseguit ignorar i gairebé oblidar. Em saluda com a un vell conegut, amb el seu propi bon dia i se’m tira a sobre, en un intent -nascut frustrat- d’abraçar-me. No cal dir que vaig fugir cames ajudeu-me fins a l’última terrassa de la platja.

Les sorpreses encara no s’havien acabat. Al cap de mitja hora de mindfulness i cerveses rehabilitadores, vaig veure passant per la vora de l’aigua una estranya parella que gesticulava molt i parlava en veu massa alta. Ell reia amb una veu de campana i ella explicava no sé què d’una amiga que s’havia jubilat i se n’havia anat de casa seva. Tothom es girava per mirar-los, evidentment. Els dos duien banyadors amb estampat hawaià.

 

No cal dir que, cada dia de la setmana de setembre que vaig passar al poble de la platja, em vaig trobar amb la nova parella, parlant alt, rient i saludant tothom amb un bon dia sorollós, exagerat, feliç i doble. A més a més, als dos els havien sortit uns manyocs de plomes blanques a les espatlles, que s’estremien a cada pas i que les gavines miraven incrèdules i mortes d’enveja. La meva soledat va deixar de fer pudor d’estancat i, en tornar a la feina i a la vida de cada dia, em vaig sorprendre fregant-me les espatlles de tant en tant, com si esperés trobar-m’hi algun petit plomall. Fins i tot, en la meva via de redempció a la senzillesa, vaig començar a riure més.

 


divendres, 18 de desembre de 2020

Coses inesperades

 




—No.

La resposta va sonar seca, com una branca amagada sota les fulles de l’any passat.

—No necessito ajuda. Ho faig sola. va afegir, mentre aguantava la nena sota el braç esquerre i estirava el cotxet amb l’altre, en direcció a les escales. No ho va dir amb mala llet. Ho va dir fluixet i ferm. Com un bon dia, et responc, encara que de bo no en tingui res, perquè soc una persona civilitzada, però no continuïs parlant-me i ni se t’acudeixi barrar-me el pas.

I ell ho va entendre tal qual. No li calien més paraules per copsar la buidor d’aquella vida, concentrada tota en la mirada i en la força dels dits. Va apartar-li el braç amb delicadesa, insistint amb la pressió justa perquè ella deixés una escletxa oberta per a la curiositat, abans de tornar-se a pujar la cremallera del rebuig. Sense buscar-li els ulls, sense esperar aprovació, va portar el cotxet fins a la sala d’espera. El bebè que hi havia a dins va deixar de plorar i va girar la boca cap a la seva mà, buscant-la.

—No el toquis. No el toquis, em sents.

L’escletxa s’havia tancat.

—No el toquis.

—Tranquil.la. No passa res.

—No el toquis.

 

No es van tornar a trobar i en Jan no sap per què ara. Per què aquella imatge. Aquella mirada fosca. Aquella fredor als gestos. Els cabells llargs. No recorda el color. Una metxa grisa o potser blanca a prop de la cara. Mans pàl·lides. Venes marcades. Sota les parpelles li cou alguna cosa, un brunzit sord, com de por, de campana esquerdada, el mateix que havia sentit llavors. Han passat anys. No sap si molts o pocs. No l’ha tornat a veure. No recorda tampoc haver-hi pensat abans d’avui. Avui. Avui és el dia que mataran la seva companya. La Lola. Lola, la gossa. I ell haurà d’estar-se allà, mirant-ho. No vol fer-ho. Evidentment. No vol ser-hi. No vol que la matin. Però ho haurà de fer. No hi ha excusa possible. Haurà de mirar com ho fan. Haurà d’acariciar-li el cap i les orelles i el morro i fer veure que no passa res. Fer veure que no entén la seva mirada. Ho ha de fer i en Jan torna a pensar en la dona del cotxet i la troba a faltar d’una manera estranya, molt fort, molt fort, necessita tocar-li les mans fredes i necessita estrènyer-les i escalfar-les i no deixar-l’hi anar mai. Mai.

 

La veterinària és jove i parla molt. No li permet enfonsar-se. El trucarà un parell de dies més tard i, al cap de sis mesos de la mort de la Lola, decidiran anar a viure junts. Ella portarà la seva joventut, els seus dos gossos i tres gats i poca cosa més. Seran feliços i tindran un fill. Li posaran Jan, igual. Seran encara més feliços i ocupats. Més tard, es relaxaran, s’oblidaran d’abraçar-se i pensaran que rentar-se les dents cada dia és exagerar. Amb passes furtives, la foscor tornarà. En Jan començarà a dormir al sofà del menjador i a odiar els gats que el desperten a les quatre del matí. Es mirarà el fill i es preguntarà des de quan té aquesta veu aguda, tan semblant a la de la mare. Intentarà jugar-hi i acabarà amagant-se. Sentirà desdeny per ell mateix, per ser un mal pare, per no estimar la seva dona. Sentirà fàstic. Sentirà ganes -incontrolables- de beure, de córrer, de passar hores en pàgines de porno.

 

Un dia, sense esperar-s’ho, descobrirà una cara desconeguda al mirall i es girarà per veure si darrere seu hi ha algú. Tocarà el mirall i l’esgarraparà amb l’ungla de l’índex fins que li surti sang. Xuclarà el dit i descobrirà que la sang no té gust de res.

 

A la sala d’espera no queden cadires. La gent es recolza a les parets. Hi ha alguns que s’han assegut a terra. Una administrativa s’hi obre pas amb dificultat. Porta una bata blanca i arrugada, ulleres entelades, dues mascaretes sobreposades i una tauleta on apunta alguna cosa, de tant en tant. Fa preguntes estúpides i la majoria de la gent la ignoren. En Jan no. En Jan li contesta amb paciència a tot. No es sent les mans, ni els peus. Fa dos dies que no beu, però li han donat pastilles i el cap ha parat d’explotar-li. Ara l’explosió s’ha convertit en una imatge a càmera lenta, com als dibuixos animats. Trossets de crani i esquitxos de cervell, separant-se els uns dels altres molt a poc a poc, mantenint-se en l’aire, com uns flocs de neu de colors indefinits. Sent una pau estranya, com si ell ja no fos allà, com si s’ho mirés tot des d’un metre amunt, podria tocar-se si volgués, podria sentir si volgués. El món és callat avui, és l’últim que pensa.

 

Hi ha una cosa blanca que es mou. No pot identificar-la. Al voltant, la foscor es comença a esvair, es torna líquida i s’organitza en cercles concèntrics. La cosa blanca es torna a moure. Podria ser un núvol. O una serp. Podria ser un pensament. En Jan es pregunta si és viu o mort. Si el que veu és real o és una il·lusió. Intenta estendre la mà i tocar-la. Li costa moltíssim i el contacte succeeix de cop, sense avís. Obre els ulls. No és mort. La cosa blanca està plena d’electricitat. És suau. És una metxa de cabells blancs que s’ha escapat de sota la mascareta. La cara de la dona queda lluny, desdibuixada, encara que la boira s’hagi anat. En Jan la recorda. Sent la seva por, i la seva buidor, i les mans amb venes molt marcades, sent el seu rebuig-clam, la debilitat tan extrema que sembla força, i la vol abraçar, vol aixecar-la fins al sostre, vol agafar-se a ella com a l’última baula on es pot agafar, i ballar i volar i viure. La recorda. L’olora. La tasta. La sent.

 

Ella no el recorda.

Ella li tanca els ulls i pregunta qui se’n pot fer càrrec. Ella no te temps per plorar. Ni per investigar si te família o si algú el trobarà a faltar. Ella només pensa en tornar a casa, prendre les tres pastilles barrejades amb alcohol i oblidar. Oblidar-ho tot.

 

 

diumenge, 8 de novembre de 2020

Pandèmia

Com a tothom, la pandèmia i el conseqüent confinament el van agafar del tot desprevingut.

El primer dia, sense esmerçar-s’hi gaire, va aprofitar el temps lliure per no fer res. Bé, un res interromput de viatges mínims fins a la nevera i al bany. La resta del dia la va emplenar amb sèries i migdiades intercalades.

El segon dia, content i descansat, va continuar amb el mateix programa. Cap al vespre, va dedicar un parell d’hores a fullejar les pàgines socials. El tercer, sorprès de tant bé que li quedaven els cabells bruts, va fer-se cent-tretze selfies, va penjar-ne un parell i va passar el que quedava de la tarda vigilant els likes i els comentaris. El quart dia va sentir una picor sota l’aixella. Allò el va neguitejar prou com per no poder concentrar-se en més sèries. Va substituir l’activitat dels dies anteriors amb menjar i estudi del sostre. Malgrat tot, no es trobava bé, l’estómac li feia sorolls estranys i li costava adormir-se. El cinquè dia va decidir que la seva vida era un fracàs. El sisè, va investigar totes les possibilitats de suïcidi.

El setè dia es va despertar il·lusionat i va tornar a crear el món.



dijous, 5 de novembre de 2020

El fotògraf

 

S’havien conegut de petits. Ella era la nena de les galtes pigallades, el nas vermell i dues trenetes esquifides. Ell era un marrec callat i miop, que feia veure que no li importava no tenir amics.

S’havien tornat a trobar a la universitat, ella amb els cabells estarrufats i tenyits de blau, i ell amb una càmera penjada sempre al coll. S’havien enamorat i havien compartit milions d’instants. Milions de petons. Milions de vides.

I ara.

Ara ella té les parpelles morades, li costa respirar i els cabells li blanquegen els solcs de la cara. No el reconeix. Ni recorda res. S’està morint.

Però ell sap per a què ha vingut. Amb gestos solemnes i tendres, obre la maleta i comença a treure fotografies, una per una. Mira, la dels mitjons, sempre et queien. I aquesta, del colom que et volia robar l’entrepà. I el ninot de neu, recordes? El banc on ens vam fer el primer petó. El primer fill. El primer pastís de cireres amargants. Els guants de llana vermells. Les petjades a la sorra. El vent que se t’enduia el barret.

 

Al llit, la vella moribunda ha desaparegut. Només hi queda una noia de cabells blaus. Somriu.


diumenge, 11 d’octubre de 2020

Cap altre amor

 


Els cops s’acceleren sobre el cos arraulit a terra. Els braços de la dona, protegint el cap, tremolen, a punt de renunciar. Les orelles li xiulen, fa estona que no sent els crits. Com si tot hagués emmudit i només resten els cops per mesurar el temps.

Per què, digues per què, mala puta, per què m’obligues a fer-te això, digues, per què t’estimo, per què no calles, per què...

Ara els punys cauen per inèrcia, cansats, mentre els dits s’obren i acaricien la pell cremant. Els dos saben com acabarà la nit, coneixen el silenci, les llàgrimes, els petons, els perdons, el sexe amb ulls tancats, la son, els roncs. L’armistici. La fugissera llibertat de llepar-se les ferides.

En sortir, s’entafora la caputxa perquè ningú li vegi els morats. Necessita aire. A la cantonada xoca contra el veí de baix. No li diu res. No vol que ell li digui res. Sent la seva mirada inquieta, endevina el gest que anhela tocar-la. Intenta ignorar la tristesa que la colpeja mentre es gira i s’allunya corrents. Potser a ell li ho podria explicar. Potser ell l’ajudaria. Potser...

El vent bufa fort. L’impedeix avançar. I ella no vol cap altre amor.

 

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Música negra

 

Al principi parlava una llengua tan correcta que feia sentir incòmodes les venedores del mercat: nooo, no es diu pas així, noi, es diuen pistatxos, li contestaven, amb un somriure benèvol i blanc, en demanar un grapat de festucs.

Com que no era pas curt, va entendre aviat que per integrar-se, tal com li havien aconsellat des de darrere de tots els taulells durant els primers anys, havia de semblar-ho. Curt, vull dir. I dir pistatxos en lloc de festucs. I fer servir l’infinitiu, per més absurd que semblés tot plegat. Dir: yo esperar abajo, en lloc de t’esperaré a baix, tros d’inútil.

Un cop passat el xoc de descobrir que mai l’acceptarien si no demostrava ser el que havia de ser, o sigui un immigrant normal, callat, imbècil i suat, va decidir que ho podia fer. Que viure tranquil s’ho valia. I va començar a callar, a suar, a parlar com a les pel·lícules de blancs en papers de negres i a fer de negre. Això per fora. Perquè per dins, cada pas que feia l’acompanyava de notes musicals. Primer caçades, després apreses de memòria i, molt aviat, inventades. Havia tancat les orelles a les paraules ordinàries i es movia seguint la seva pròpia banda sonora. La música sortia d’un altaveu amagat entre els seus gens vagabunds i l’acompanyava a tot arreu, l’animava, el protegia, el feia sentir príncep o cérvol o elf o núvol o monòlit.

Es va fer gran, els cabells de negre se li van tornar blancs, l’esquena de negre es va encorbar, les mans de negre es van transformar en feixos d’algues descolorides, que de tant en tant remullava dins del mar, alimentant-les amb onades. Dins seu, la música no va parar mai de créixer. Simfonies que re-ordenaven el món i l’embolcallaven en somnis.

En morir-se, el van enterrar dins d’una caixa anònima que van col·locar sobre una lleixa de poca categoria. Només era un immigrant com tants altres, pobre i trist, van dir, i ningú hi va pensar mai més. Des de dalt del campanar de l’església, ell va continuar rient per sota el bigotet de negre mentre tocava la campana en harmonies que cap blanc era capaç de sentir.


divendres, 6 de març de 2020

L'home més feliç del món


En Joan no s’hauria imaginat mai de la vida qui el trucaria al telèfon fixe de casa seva a les vuit del matí del primer dilluns de febrer.
–Senyor Joan, és vostè mateix, oi, feia la veu, entre nerviosa i afirmativa. Soc la Dolça Maria, oi que em coneix–. Després d’una pausa breu i un hehehe forçat, la veu de la presentadora més famosa de la televisió nacional va continuar, sense esperar resposta–. Em diuen que és vostè l’home més feliç del món, ha sortit primer a les estadístiques de, d’això, ja ho sap, ho diuen toooots els experts, eh, senyor Joan, quina alegria, oi, oi, senyor Joan, oi que n’és, de feliç, si ja m’hi poso jo també, només de trucar-li, sí, sí, ara no, digues-li que truqui, jo que sé, ara no, no se me’n vagi, senyor Joan, que avui tinc toooot el temps per vostè, vinga, senyor Joan, es posi una camisa bona que el cotxe ja està a punt d’arribar, clar, home, el vull aquí, al plató, sí, sí, de se-gui-da.
Així va començar tot. O toooot.
Al principi, en Joan s’ho va agafar en broma, i tant que soc jo, no m’heu vist lo feliç que vaig, no em falta de res, tinc dues cames i dos braços, què més em fa falta, eh. Li feien gràcia els ulls oberts dels que treballaven a la tele o als diaris, des dels més coneguts als fulls que només sortien dos cops a l’any. El passejaven com a un senyor de veritat, als seients de darrere de cotxes grans amb vidres foscos i li oferien cafè o galetes mentre s’esperava. Les entrevistes començaven i acabaven sempre igual: els presentadors, fosos d’amor i amabilitat a l’inici, s’enfadaven, perdien els estrips i es transformaven en bèsties mal educades, humiliats, convençuts que els prenia el pèl i que ja tenia l’exclusiva signada. L’odiaven. En Joan aixecava les espatlles i se n’anava, a peu o en bus.
Al cap de pocs dies, en veure que encara el trucaven contínuament, d’instituts, del govern, de onegés, de associacions de tot tipus, i que els veïns del barri el saludaven d’aquella manera, com si ja no el coneguessin, com si fos un dròpol de ciutat, li va marxar el somriure i, rascant-se el cap, va sentir que alguna cosa el molestava. Així no era cap broma. Algú havia escrit alguna cosa en algun lloc d’aquells que només es veuen si tens un telèfon mòbil i semblava ser que la cosa anava sobre ell. Deia que havien fet no sé quins estudis i que havien trobat que en Joan era l’home més feliç del món. De tot el món. I hi havia babaus que s’ho prenien seriosament.
En Joan va decidir desendollar el telèfon. L’irritaven les cares de la gent que es giraven i parlaven entre ells en veu baixa i callaven de cop quan se’ls acostava. Els pocs que li dirigien la paraula ho feien per preguntar-li, de manera insistent i maldestra, sobre el seu secret. El seu suposat secret. Com s’ho feia o què li havia passat per convertir-se en l’home més feliç del món. Alguns li ho preguntaven amb curiositat, d’altres amb enveja o ironia, fins i tot amb malestar. Com si ell en fos culpable. Com si li hagués tocat la grossa i ells reclamessin la seva part. Com si fos una mala persona. I això sí que no ho acceptaria.
Quan a en Joan li van començar a tocar allò que no sona, va deixar de sortir de casa. En veure que així tampoc el deixaven tranquil i que gent estrafolària hi parava els cotxes o les motos davant, fent soroll i llençant per terra llaunes de cervesa i bosses de patates, i es quedaven xerrant i rient i bevent fins que es cansaven, a vegades ben tard a la nit, al final va baixar les persianes de totes les finestres i es va quedar ben quiet al menjador, fent veure que no hi era. Va intentar entretenir-se mirant la tele o escoltant la radio, però cada dos per tres sortien tertulians imbècils cridant i opinant sobre la seva suposada felicitat, com hi havia arribat, que si era genètic o adquirit, que si era un boig o un il·luminat, que si era la soledat o la llibertat, ves a saber, tot era xerrameca i ell n’era el pretext. La seva fotografia i el seu nom estaven per tot arreu. Per tant va deixar també de mirar la tele i escoltar la radio. El menjar de casa se li anava acabant, mai havia pensat en fer provisions, mai havia cregut que ho necessitaria, i cada cop estava més prim i més apagat. Ja no es dutxava, ni es canviava de roba, ni trucava a ningú dels vells amics. Quan se li van acabar les pastilles per la pressió, va entendre que no podia continuar d’aquella manera. Havia de tornar a agafar les regnes de la seva vida. Havia de convèncer a la gent que s’equivocaven, que ell no era l’home més feliç del món, que s’havien confós. Que el deixessin estar.
Per tant, va buscar la roba de diumenges, se la va posar, va menjar l´últim terrós de sucre que li quedava i va decidir actuar.

Al cap d’un parell de mesos, quan fora ja no quedava ningú i les televisions l’havien oblidat, la seva germana va venir a veure si li feia falta alguna cosa. Aquest home, ara que era tan feliç, ja no es recordava ni de la família, ves per on. Va trobar en Joan estirat sobre el cobrellit, ben vestit i amb una nota a les mans. Tapant-se el nas, la dona va agafar la nota, es va posar les ulleres i la va llegir, en veu tan alta que va fer moure la campana de l’església: 
Ara sí que soc l’home més feliç del món, imbècils.





divendres, 31 de gener de 2020

El silenci


Avui fa exactament cinc mesos i trenta dies que no diu res. Cap paraula.

Les nenes ni ho deuen haver notat. Mai havia parlat gaire. Les despertava amb un petó al front, o amb una carícia a la galta, més tard, quan van créixer i van començar a mirar-la, interrogants i cruels, com tota la mainada. Trobaven la roba neta sobre la cadira de l’habitació i les sabates al costat de la porta. A la cuina, cada dia els esperava una torrada per cadascuna, amb melmelada de maduixes, els dilluns, els dimecres i els divendres, i de préssec els dimarts i els dijous. El cap de setmana tocava xurros o cookies de xocolata, qualsevol cosa que el pare o l’àvia haguessin portat, i tothom seia a la taula i somreien i s’empassaven l’esmorzar de pressa i sense mirar-se els uns als altres.
Des que van néixer, les nenes van ser la seva il·lusió. De fet, després d’allò que va passar, que ningú sap del cert què va ser, les nenes ho eren tot. La raó de llevar-se cada matí. A vegades, en veure els ulls vermells de la mare, callaven i es miraven entre elles, sense fer preguntes, ja eren grans, ho entenien tot, sabien de què anava allò, coses de pares, normals, no te n’has de preocupar, no has vist quina cara que té la senyo algun dia, va, no siguis tonta, els grans tenen coses rares, sí, tens raó, són raros. Passaven els dies i passaven els anys.

Ella reia cada cop menys, parlava menys i continuava sense cridar, sense queixar-se, sense protestar, sense esperança que res canviés. S’emmirallava i es veia les parpelles, morades, les sentia pesades, tibant-li la mirada cap avall, alguna vegada li va passar pel cap d’operar-se, fins i tot va buscar el telèfon, a veure, medicina estètica, mira, n’hi ha unes quantes, de clíniques, doncs sí, feien lífting de parpelles, de pits, de galtes, tantes coses... Va penjar al tercer ring i es va convèncer a ella mateixa que era el destí, el que no volia que tirés cap allà, que per què caram s’hauria de gastar els diners, qui caram es fixaria en les seves parpelles i què caram aconseguiria fent-s’ho.
No havia estat mai de parlar gaire, tot el contrari. Li agradava escoltar. Seure en un vagó de rodalies, tancar els ulls i sentir històries. Vigilar les nenes al parc, amb un llibre a la falda, de lluny, sense renyar-les si feien pastissets de fang o s’embrutaven els mitjons blancs. Mirar les parelles joves que passejaven com si la mort no existís. Entrar en la vida dels altres. Sortir de la seva. Oblidar-se’n.

Feia anys, molts anys ja, havia tingut una amiga. De les típiques amigues de tota la vida, de l’escola, de les que se suposa que saben tot de tu. Ja no recorda quan i perquè van deixar de veure’s. La vida, diuen. Potser sí, la vida. O potser entendre que l’amiga no sabia res d’ella. Que no la preocupava no saber-ne res. Que només la necessitava atenta i muda. Van deixar de trobar-se, només quedaven ombres que apareixien de tant en tant, esbossos de trucades per Nadal o per als aniversaris, tot bé, quant me n’alegro, hem de quedar, eh, aquest any ho farem, hem de trobar el moment, nena, va, que ens hem de posar al dia, com t’enyoro...
Tampoc no recorda quan va deixar de parlar amb la seva mare. Devia fer temps. O potser no tant. L’havia cuidat com a una altra filla. Fràgil, insatisfeta, sempre rondinant, fent-la sentir culpable de tots els seus mals. Ella ignorava els retrets i les queixes, hi tornava cada dia, l’obligava a sortir i menjar i mirar el mar. Li portava infusions exòtiques i plantes amb flors i li explicava milers de vegades coses senzilles que la mare no recordava mai. A poc a poc va deixar de portar-li plantes, d’explicar-li coses i d’anar-la a veure. Els retrets no van canviar. De fet, res va canviar. Cadascuna tenia la seva pel·lícula i la seva realitat, des de sempre. Paral·leles. Els reflexos que a vegades creuaven l’espai entremig eren pàl·lids i xerricaven. Fins que van acabar desapareixent del tot. Van deixar de trucar-se, de veure’s i, durant períodes gradualment creixents, s’oblidaven l’una de l’altra.

Llavors hi va haver aquella mena de terrabastall d’emocions, incontrolable i sobtat, que ho va arrossegar tot i va fer que la gent s’hi fixés i en parlés durant un parell de dies: potser alguna de grossa va passar amb el seu home, o potser va ser el deixar la feina, o aquella tristesa que dormia dins seu durant mesos i, de tant en tant, sense avisar, ressuscitava amb urpes acabades de llimar. Ningú ho va saber, el que havia passat. Ningú ho va preguntar. Les nenes creixien, els somriures duraven menys i ja no els agradava anar al parc, ara passaven el dia tancades a l’habitació o al bany. El silenci s’apoderava de la seva vida i la pols l’hi acompanyava.

Malgrat tot, un dia es va aixecar tota decidida: va tapar els miralls del pis, va treure de l’armari el vestit car, el que no havia dut mai, en espera d’aquell gran sopar romàntic que no arribava, va renegar perquè no podia pujar la cremallera, el va tirar a les escombraries, va agafar el cotxe, va anar a la botiga i en va sortir amb cinc, de vestits, tots del mateix estil antiquat i tendre, va tornar a casa, es va preparar un Campari Orange amb suc de veritat i va agafar l’agenda de telèfons. Durant una hora es va dedicar a trucar a tots els números. A tothom. A l’amiga de feia anys, a la mare, als dos germans, al marit, al lampista, a la companyia d’internet, als antics amics, amants o coneguts; va deixar missatges de whats app al grup de mares de l’escola, al grup de família, al grup de veïns de l’edifici, al grup amb qui havien fet el viatge al Marroc i al gestor del banc. Va intentar iniciar una conversa amigable i optimista amb tothom que li va contestar. No va demanar ajuda, no va parlar d’ella, no va dir que s’estava morint per dins i que no podia més.
Devia ser un mal dia, perquè tothom tenia feina, estava de baixa, no podia parlar o no la recordava. Algun la va engegar de mala manera. Evidentment, ningú no podia quedar. Els més ben educats no tenien temps, estaven corrent, perdien el tren, algú els reclamava o la cobertura se n’anava, quin greu, torna’m a trucar d’aquí uns dies, potser sí, a veure, i sobretot, sobretot, cuida’t... Es va emplenar el got amb més Campari, oblidant-se d’afegir-hi suc, i va deixar el mòbil a la taula. Va mirar al seu voltant, amb atenció, amb molta atenció, buscant alguna cosa, qualsevol cosa que li fes tornar la il·lusió. Tot el que sentia era un espai buit, no gaire gros, un buit petit i mediocre, dins d’una butllofa a punt d’explotar, res més, ni dolor, ni tristesa, ni ràbia, només el buit. Vulgar i incolor, com un xiclet gastat.

Des d’aquell dia no ha tornat a parlar. De fet, potser ni pensava, potser no tenia res a comunicar. Intentava viure de puntetes, sense moure coses, sense molestar ningú. Vivia en silenci, per dins i per fora. La gent no se n’adonava. Ja abans era força paradeta, no se l’entenia quan parlava, tenia una veu grisa i apagada, que no s’explicava. Ella lliscava pels carrers, cada cop més transparent, cada cop menys real. Quan va deixar de parlar, els pocs que s’hi van fixar van respirar alleugerits, mira que bé, eh, com es posen les coses al seu lloc, sense necessitat de fer res, ni metges, ni tractaments, veus, tan nerviosa que era abans, tants drames, te’n recordes, mira ara que tranquil·la que va, que bé tot, sort que s’ha acabat, ara se la veu bé...

Avui fa exactament cinc mesos i trenta dies que no diu res. Cap paraula. Cinc mesos i trenta dies que ningú no l’ha trobat a faltar. Fa molt més que ningú no l’ha sacsejat i no l’ha pessigat i no li ha cridat fort, a l’orella, desperta’t, soc aquí, què et passa, et necessito. Que ningú no s’ha adonat que dins seu els secrets s’han fet pedra i la pedra s’està esquerdant i que no hi queda aire.
Les nenes estan a l’habitació, mirant vídeos al mòbil i criden quan obre la porta. Fora. Fora. Ves-te’n, mare, vaaa.
Els braços se li han tornat forts, com la pedra. No les vol matar, no els vol fer mal. Només salvar-les dels monstres. Del futur. Del passat. Dels secrets que ningú vol saber.

Darrere seu queda sang i els crits morts. Silenci. Sempre silenci. El cotxe, la clau, l’accelerador, no passis de cinquanta a l’hora, el pont sobre l’autopista, el fre de mà, el cel buit a sobre, no té aire, no pot respirar, tot pesa, tot fa mal, cotxes que passen volant per sota, volen, volen, potser allà baix hi ha alguna cosa que no sigui dolor. Que no sigui buit. Que no sigui res.

Al cementiri, la mare somica, queixant-se com sempre, agafada del braç del fill gran. Hi ha gent, molta gent, cares sorpreses, peluixos i espelmes blanques, crisantems i mans fredes i mirades indignades.
Que sabies alguna cosa, tu? Com ens ha pogut fer això, com, com ha pogut?
Calla, mare. No veus que la gent ens mira. Què collons mireu, eh, què. Era boja, boja del tot. Quan contesta, estrenyent els llavis, se li escapen gotes de saliva entre els pèls del bigoti i se li inflen les petites venes del nas.
Qui s’hauria imaginat, qui s’hauria pogut imaginar... una dona tan tranquil·la, tan intel·ligent... no, no en tenia ni idea, no sabia res... què vols dir, malalta, no, home, no, si vaig parlar amb ella fa poc... sí, per telèfon, ens trucàvem sovint... o no, no ho sé del cert quan, ara mateix... potser me la vaig trobar al carrer, però vam parlar segur, ho recordo perfectament, i tant que sí, quina desgràcia, quina desgràcia, pobra gent...
Tu que hi tenies més tracte, li vas veure algun senyal, oi que no... jo tampoc... quin desastre, pobre home, com s’ho deu passar, mira’l, quina tristesa... sí, les nenes, les nenes pobrissones, s’hagués matat ella, si era boja, però les nenes, les nenes... sí, noia, ningú ho hauria dit, al poble els coneixíem molt, sempre ens la trobàvem, a ella i a les nenes, sobretot... no sé, a ell no el vèiem gaire... pobre home, pobra família... sí, sí, ja ho veus... aquestes coses passen, no hi ha res a fer, noia, res de res.

Res de res.



divendres, 11 d’octubre de 2019

Les dues cares de la felicitat


En aquella casa hi havia dos pisos. Absolutament idèntics. Com si l’arquitecte no s’hagués acabat de decidir amb quin d’ells quedar-se i en va fer dos.
La simetria anava fins al punt que al mirall oval, de marc daurat, que penjava al mig de la paret de color rosa del pis número ú li corresponia el mirall quadrat, sense marc, que penjava al mig de la mateixa paret, però per la cara de color gris, que es trobava al menjador antiquat del pis número dos.

Cada matí, quan faltava poc per les onze, la Marilyn relliscava davant del mirall daurat, amb passes de gata mimada: arreglava un plec de seda rebel que tapava massa els seus pits preciosos, descansava el pes del cos sobre un sol maluc, tirava el cap enrere, mig baixava unes pestanyes toves sobre els ulls més blaus del món, entreobria els llavis ensenyant la punta d’unes dents perfectes, i tots els rellotges de l’edifici callaven. La seva bellesa era tan eixordadora que podia parar el temps. Ella ho sabia. N’estava contenta perquè no l’havia tingut sempre. L’hi havia costat molts anys, moltes classes, molts sacrificis. Si podia, intentava no recordar-ho gaire. El que importava era que cada matí, quan faltava poc per les onze, era el seu moment. Només seu.  
Tenia prou d’aquest moment per carregar bateries i regalar la seva energia, els seus gestos, la seva màgia a tothom amb qui es creuava. No hi havia home, dona, vell, nen o gos que no se sentís feliç només de respirar l’aire que ella expirava o de compartir, encara que fos un mil·límetre, el seu espai. Era impossible resistir-s’hi. Tampoc ningú hauria trobat el sentit de resistir-s’hi. Ella era com el sol, ho escalfava tot per allà on passava, sense distincions, sense deixar-se pregar o buscar. Apareixia i es feia de dia. Es feia primavera. Es feien núvols de sucre. I els que se li acostaven ho sentien així. S’enamoraven per sempre més i transmetien aquest amor instintiu i complert i meravellós als seus fills, a qui portaven a veure-la al cine, i als seus néts, a qui ensenyaven fotos esgrogueïdes, gastades de petons i carícies, la Marilyn, sí, nen, aquesta és la Marilyn, mira, mira-la aquí, amb el vestit que l’embolcalla com un ala gegant, i aquí, aquí també, amb aquests ullassos on dormen tots els somnis de l’univers, i aquesta, aquesta nena riallera, la veus, ella era el que tots volíem, ella era de tothom, no tenia amo, ella era la llibertat, el desig de viure i estimar, ella, la Marilyn.

A l’altre costat de la paret, palplantada davant del mirall sense marc, la Norma Jean no s’hi veu bé. Hauria de dur ulleres però no s’ho pot permetre. Ningú la reconeixeria. La seva mirada enterboleix encara més la superfície clivellada. El rímel solca camins que no porten enlloc, i els ulls s’enfonsen en un blau tan brut que sembla negre. Les mans li tremolen i estrenyen la bata, en un intent absurd de tapar els pits sense maquillatge. A terra, inerta i ridícula, la perruca ros platí. Busca a la butxaca i treu el flascó. Li costa moltíssim obrir-lo. Tot sembla una pel·lícula on ningú no parla. Ningú no respira. Ningú no la mira. Ni ella mateixa s’hi pot veure. Esgarrapa amb ungles dèbils el mirall i no sent res. No sent el cruixit. Ni sap que alguna cosa s’acaba de trencar. Potser una ungla. Potser el mirall.

Ningú no arreglarà mai el mirall quadrat, sense marc, que penja al mig de la paret grisa. Ni la paret, ni el pis número dos. Tapiaran la porta, enderrocaran el passat, creixerà molsa sobre el fang fins que aquest també desapareixerà i ningú es recordarà mai d’una dona que es deia Norma Jean i que tenia somnis i que escrivia poesies i que només volia ser la millor perquè algú l’estimés. Es morirà sola. Viurà sola totes les vides possibles i tornarà a morir sola totes les morts possibles. Ningú no coneixerà mai la Norma Jean. Ningú no l’estimarà mai.

Mentrestant, a l’altre costat de la paret, al pis de color rosa, el mirall daurat, ja petrificat, continua reflectint els somnis de tots els homes, dones, vells, nens i gossos del món.



divendres, 4 d’octubre de 2019

Sobre gossos i acompanyants


Estic mirant un gos negre, gros, de cua llarga i peluda que acompanya un home a la platja. No veus que està prohibit portar gossos a la platja, imbècil, penso de primer, mentre arrufo les celles amb un gest inconscient. Si està prohibit, és que molesten, em dic. Oi que sí? I continuo enraonant amb mi mateixa, perquè avui tinc temps i fa solet i ningú m’escolta. Amb què et molesten, a tu o als altres, els gossos a la platja, noia? Pensa-hi. Ja hi has fet la teva caminada de gairebé una hora, has sentit la frescor de l’aigua i la calor de la sorra, has vist el reflex dels núvols al mar, t’has creuat amb moltes gavines i un parell d’humans. Amb cap d’ells no has intercanviat res, cap paraula, cap mirada, cap pensament. Avui tampoc has trobat ningú que s’enamori de tu, o que t’ensenyi construir el futur, o que se t’emporti allà on neix l’arc de sant Martí. Ets sents sola i ho estàs. Perquè tu ho has decidit. Perquè ells són lluny. Perquè tu t’has quedat a prop. Perquè et vas sentir taaaaaan bé aquell agost llunyà. Perquè vau riure junts, vau dormir en lliteres i us vau enfadar perquè un roncava i un altre parlava i un altre mirava el mòbil, i vau fer les paus al matí, menjant pa acabat de sortir del forn amb mantega plena de calories i gana, vau netejar les habitacions junts i vau flipar junts, vau travessar túnels de vint-i-quatre kilòmetres junts, us vau fer selfies ridícules junts, vau fabricar cabassos de records junts, i tu, noia, vas ser taaaaaan feliç amb ells, i perquè ells també ho eren, tu encara ho vas ser més.

Amb què et molesta el gos negre que salta al voltant del seu acompanyant i es tira a l’aigua quan li deixen i neda en cercles maldestres i mou la cua com un beneit i s’espera fins que el criden per compartir tovallola i seu quan li diu, immòbil com una estàtua de llum, entre les cames de l’humà, fins i tot la cua quieta, en espera, en alegria pura.

Potser no et molesta?

I penso: els gossos sí que saben ser feliços. Esperen, ben quiets, els moments de felicitat. No els busquen. Estalvien esforços. I, quan aquests hi arriben, l’entrega és total. Els gossos salten, i riuen, i mouen la cua com beneits, i no fan res més, ni pensen res, ni tenen por que s’acabi o que aviat arribi el revés. Només són feliços.

Els humans no sabem fer-ho, això. No sabem esperar quiets els moments de felicitat. Els anem a buscar. Ens creiem forts, i llestos, i astuts. Ens posem les armadures, agafem mapes i espases i sortim a buscar la felicitat. La majoria de vegades ens equivoquem de camí, ens perdem, ens tiren pedres, ens fan caure, ens criden, ens tanquen en espais inhòspits, ens enganyen, ens humilien, ens il·lusionen, ens abandonen, ens escurcen i deformen els somnis, ens cremen la pell i ens mutilen els desitjos. Ens fan renegar del que volíem. Ens fan creure que som dolents i dèbils i defectuosos i que no tenim dret a ser feliços. Ens tiren a les escombraries i a sobre hi vessen tota la misèria humana.
I, si en algun moment, sota la muntanya de deixalles, s’obre una clivella de llum i se’ns hi acosta una mirada o una ala de brisa blava o la cadència de les onades sobre la sorra de setembre, és molt probable que ja no tinguem forces per seguir-la. Ja  pot ser massa tard. Estem massa buits, massa cansats, massa vells.

I tot, i tot, i tot això passa
perquè no en sabem,
perquè no n’aprenem,
perquè pensem massa
i perquè posem senyals que prohibeixen portar els gossos a la platja.

dimarts, 18 de juny de 2019

Una parella


Al principi parlava una llengua tan correcta que feia sentir incòmodes les venedores del mercat: nooo, no és pas això que dius, noia, es diuen pistatxos, li contestaven, amb un somriure benèvol i blanc, en demanar un grapat de festucs.
Com que no era pas curta, va entendre aviat que per integrar-se, tal com li havien aconsellat des de darrere de tots els taulells, havia de semblar-ho. Curta, vull dir. I dir pistatxos en lloc de festucs. I fer servir l’infinitiu, per més absurd que semblés tot plegat. Dir: yo esperar abajo, en lloc de t’esperaré a baix, tros d’inútil.
Però, com que no era gens curta, un cop passat el xoc de descobrir que mai l’acceptarien si no demostrava ser el que havia de ser, o sigui una immigrant normal, callada, imbècil, suada i negra, va decidir que ho podia fer. Que viure tranquil·la s’ho valia. I va començar a callar, a suar, a parlar com a les pel·lícules de blancs en papers de negres i a fer de negra. Això per fora. Perquè, per dins, vivia en un món singular on les veus agafaven forma de cançons. Cançons de cinema. Al mig d’una cua al súper o empenyent la cadira de la senyora per davant dels aparadors intoxicats d’objectes, l’Elena ballava en la seva pròpia banda sonora. I hi feia tots els papers: princesa, cérvola, elfa, núvol o monòlit.

El dia que es va trobar l’Eric, amb la gorra de llana tapant-li mitja cara i els auriculars i l’altra mitja cara a punt d’explotar, l’Elena estava interpretant l’escena del vol del Titànic. La seva mirada volava per sobre la gentada que entrava i sortia del tren, enlaire, per sobre del túnel, per sobre de tot. La frenada va ser tan forta que va fer que la bossa de festucs que l’Elena duia a la mà dreta saltés al mig de les vies, esquivant uns quants caps i simulant el salt d’una granota mutant. La seva mirada, incrèdula, va xocar amb la de l’Enric, que també havia seguit l’estrafolària trajectòria. I durant uns segons llarguíssims no va saber en quin dels dos mons li estava passant el que li estava passant. La seva cara ampla, amb ulls petits i celles incolores, va passar per una simfonia de marrons, des del més pàl·lid al més encès. Coneixia l’Eric. Havia escoltat milers de vegades les seves cançons. Coneixia tot de l’Eric: les seves addicions, les seves depressions, els seus fracassos, els seus escàndols, les seves manies. Tot el que el món visible havia etiquetat com Eric. I més enllà de les etiquetes, coneixia la seva música i el coneixia a ell, el príncep, el cérvol, l’elf, el núvol i el monòlit, tots aquells personatges que també eren l’Eric.
En canvi, l’Eric no sabia res de l’Elena.
Es va girar amb un moviment brusc i se’n va allunyar. Puta negra estúpida.

Al carrer la pluja queia sense clemència i la gent s’afanyava com ombres rancoroses perseguides per zombis invisibles. Els cotxes, enganxats l’un darrere l’altre, tocaven el clàxon en una cacofonia infernal i no deixaven passar ningú per entremig. L’Eric va buscar inútilment un cigarret en totes les butxaques de la jaqueta i dels pantalons. No tenia cap esperança de poder parar un taxi o que alguna nau extraterrestre el vingués a rescatar. La mínima voluntat que l’havia fet sortir de l’hotel es diluïa en una bassa de fang incontenible. Tenia moltes ganes de plorar. O potser tota aquesta cosa llefiscosa i freda no era pas la pluja sinó les seves llàgrimes. Els seus intestins, els seus tumors, la seva soledat extrema. La puta soledat de sempre.
Llavors va sentir l’estirada, o només va endevinar que algú li estirava la samarreta. Darrere seu, a un metre distància, inclinada perillosament cap a ell, sense cap paraula i amb la cara espantada i molla, l’Elena li allargava un paraigua obert. De color rosa. Un estúpid paraigua obert d’un estúpid color rosa. I sota aquella pluja grisa, llefiscosa i sorda, dues mirades, una de ràbia i l’altra de por,  es van trobar per segon cop, i van cridar i van mossegar i es van rendir i es van llepar i van treure urpes per agafar-se l’una a l’altra i no deixar-se anar mai més.
O això és el que ells van sentir. Els dos.

Aquella nit es va fer dia mentre aguantaven amb les mans unides l’estúpid paraigua rosa i s’explicaven coses que mai havien parlat amb ningú. Històries de nens, de fugues i de soledats, de plors amagats i de talls als canells. De no esperes i de no tornades. De suors reiterants. De gerros trencats. Ja no quedava cap gota d’aigua sobre el paraigua quan el van plegar. Estaven cansats, malgrat tota la llum que els inundava les cares, i tremolaven com les últimes fulles que encara penjaven dels arbres.
L’Elena es va avançar per buscar dues cadires lliures en el cafè on els policies i els escombriaires es preparaven per començar la jornada. L’Eric va entrar al quiosc de tabac, portava moltes hores sense fumar, ni es podia creure quantes hores portava. Encara duien el mateix somriure als llavis.
Llavors es va il·luminar tot el cel i va tremolar el terra i, tard, una eternitat després va arribar el tro, i tothom va sortir corrents i empenyent-se, i els crits van arribar abans que la gent, i el fum va formar una columna gegant en l’aire humit, i els cotxes anaven xerricant i frenant, i ambulàncies, i cotxes de policia, i gent amb cara de son al mig del carrer, i tot es va emboirar i va desaparèixer.

L’Elena i l’Eric no es van tornar a trobar mai més. No perquè aquella nit no havien pensat quedar-se els telèfons o les adreces o els noms. No perquè haguessin passat dies als hospitals o perquè ella s’hagués quedat amb cicatrius que, estranyament, embellien amb una aura heroica la seva cara aixafada i negra, o perquè ell s’hagués quedat sord i mai més va tornar a cantar o escoltar res. Tampoc perquè s’haguessin oblidat l’un de l’altre.

Cada dia, abans de l’alba, l’Eric s’aixecava del llit suat i fred, s’asseia al costat de la finestra que no obria mai, encenia el cigarret i mirava el cel, esperant la pluja. Cada dia l’Eric pensava que l’Elena no s’enamoraria mai d’un drogoaddicte sord i estúpid. Que no valia la pena sortir a buscar-la. Que ja l’havia perdut. Per sempre. I que, segurament, tot havia estat un somni.
Cada dia, abans de l’alba, l’Elena s’aixecava del llit estret i brut, s’asseia al costat de la finestra que no obria mai, es mossegava les ungles, plorava una mica i mirava el cel, esperant la pluja. Cada dia l’Elena pensava que l’Eric no s’enamoraria mai d’una negra grassa i ignorant. Que no valia la pena sortir a buscar-lo. Que ja l’havia perdut. Per sempre. I que, segurament, tot havia estat un somni.




dimarts, 21 de maig de 2019

Fent veure


Porto un temps,
força llarg ja -diria que vaig començar el setè dia després del big bang-,
que faig veure que visc.
Ho faig amb convicció i disciplina,
soc un bon aprenent, em diuen.
Moc les mans,
les parpelles,
els somriures,
les paraules,
les frustracions
i les últimes plomes que queden enganxades a la meva esquena,
com fulles seques d’hivern.

Ho fas molt bé, em repeteixen,
i jo aixeco una mica el cap
i bufo fort
per fer veure que respiro
i que estic content.
(Ningú observa que l’aire només surt
i que a dins gairebé no en queda.)
Obro la boca i executo perfectes pantomimes amb els llavis;
o m’agafo els ulls, els poso el morrió i els passejo
per sobre els paisatges de més a prop, ensumant elogis hipòcrites;
cada matí a les vuit m’arrossego les cames cap a l’eterna pujada
i en torno una hora després, fent veure que
és suor el que em brilla a les galtes;
em poso les ulleres
i les programo per no moure’s
mentre algú assaja davant meu paraules boniques i transparents
que -tots dos ho sabem- ja ha assajat, davant el mirall, la nit abans.

Faig coses d’aquestes.
De tant en tant xoco amb alguna altra campana girada al revés,
i ens allunyem, espantats per la falta de so,
no fos cas que l’altre s’adoni
del buit que amb prou feines contenim a dins.

El més estrany és que funciona. Ningú es queixa.
El més estrany és que durin tant aquestes campanes girades al revés
i que cada dia se’n trenquin tan poques.



dimarts, 26 de març de 2019

Fa molt de vent avui


Fa tant de vent que fins i tot els ànecs han sortit de l’aigua i s’ho miren, estranyats o potser només encuriosits, des de la riba. L’estany està aixecant onades avui i els esquitxos es confonen amb el ball dels reflexos solars. Un sol cra. Curt però precís en el xivarri de la tramuntana. Miro enlaire i el veig. Un corb, no gaire gros, tranquil sobre una de les branques més altes. Aixeco les espatlles i continuo caminant, un corb, bé, no n’hi ha gaires per aquí. Al cap de quatre passes, moderadament confusa i amb la càmera a punt per immortalitzar els pintorescos ànecs i les inesperades onades, em giro. El corb segueix al seu lloc, indiferent a les meves cabòries. Sense saber ben bé per què, faig una foto de l’arbre del corb. És massa alt i només puc enfocar la part de dalt. En tiro un parell més, sense veure-hi gaire cosa, per culpa del sol i el vent que no para de donar la tabarra. En fi, ja està. Una altra caminada. Un altre dia a l’estany.
Torno a casa i miro les fotos.
Anònim sobre la seva branca, el corb ni es veu a primera vista. Augmento la imatge. Ara sí. Abans de passar a la pròxima, noto que alguna cosa falla. Les miro totes, em costa identificar la petita taca negra i necessito uns quants segons per trobar el que em grinyola. Un detall només. Just a sota la branca del corb anònim n’hi ha una altra, de branca, en una posició rara. Augmento més i entenc que està trencada. És grossa i ramificada. S’aguanta pels pèls. Per la seqüència fotogràfica veig els balancejos i m’agafa por. Aquella branca pot caure en qualsevol moment. I per sota d’aquell arbre passa molta gent, tots els que fan la volta a l’estany. I recordo el cra. Aquell cra únic, curt però precís.
I recordo el corb. I em continuo repetint que les casualitats són només això, casualitats. I recordo les ocasions quan em pregunten què escric quan escric i jo contesto que no escric, que només faig fotos. La vergonya de confessar que no tinc imaginació. L’alegria solitària de no tenir imaginació.


dilluns, 25 de març de 2019

La dona de la platja


És rossa i prima, més aviat alta, de cabells que onegen sobre uns ulls de plata viva i un somriure impertinent. Porta unes calces de bany verdes com el mar i ensenya dos pits petits i càlids. De la mà d’un home amb canes i ulleres fosques, s’obre camí dins de l’aigua. És d’aquelles dones de qui hom sap que són guapes fins i tot abans de mirar-les. No és jove. Té la classe de somriure que fa que et giris i somriguis tu també. Un somriure que et parla. I fa que hi vulguis parlar.
De lluny, la seva bellesa balla com una ombra darrere un llençol estès al sol. Al acostar-s’hi, es transforma en una persona que coixeja i aguanta el braç dret en una postura rígida, plegat cap amunt, amb la mà caiguda i els dits desorientats. El tremolor proper resulta estranyament real, el caminar, difícil i la necessitat de recolzar-se en l’home de les canes, autèntica. Els ulls defugen els desconeguts i els dits desorientats estiren cap endins, més endins, allà on les onades callen i l’aigua es transparenta. No se’ls sent el que diuen però l’home mira sovint enrere, es para, intenta girar-la, fer-la tornar. No gosa retirar-li el braç, al qual ella s’agafa fort, com a una vela. De prop tot és diferent i veus com cada pas li costa una miríada de gestos inútils, esforços de músculs impensables, ganyotes de dolor i determinació. Impressiona la seva tossuderia, el seu avançar maldestre. L’aigua deu ser freda i les onades l’empenyen amb força. A vegades la fan caure i sembla impossible que es pugui aixecar tan ràpid. Talla l’escuma del mar amb el braç esquerre i estira, estira el seu propi cos, com una fusta rebel, cap endins, més endins, oposant somriures als intents de l’home de tornar. Vol arribar en algun lloc. Potser imagina un lloc especial. Un lloc somiat. A la sorra, nens cridaners i mares amb banyadors que dissimulen cel·lulitis inexistents i avis que s’unten recíprocament la crema de sol de tota la vida i parelles joves que s’obliden del mar i del món. De tant en tant, algú la veu. I s’estranya. I, si no va sol, l’ensenya a l’altre. Mira-la, pobre, què li deu haver passat o Què deu fer allà, tal com està, al mig del mar. Coses així. Abans d’acabar la frase ja l’obliden. Tornen a mirar el mòbil, o els nens, o les ulleres de sol que tapen els ulls de qui tenen davant.
La dona rossa, d’ulls de plata viva i somriure contagiós, es para. Respira fort i la cara se li il·lumina. Ja hi ha arribat. Després de tota la lluita, és allà on volia que fos. I, de cop, ho entens. Entens on volia anar i entens el perquè.
L’home de les canes no ho entén. L’estira cap enrere, cada cop més impacient, fins que ella el segueix, dòcil. Tornen els gestos incontrolables i els músculs rebels. Torna el braç plegat amb els dits desorientats. També tornen els pits petits, indiferents als naufragis. Torna el cos sec, un manyoc de nervis i desig. Torna la cama penjant inútil sobre la sorra massa calenta, mentre l’aigua s’evapora darrere seu. Tornen els braços forts de l’home que l’agafa a coll i l’estira sobre una gandula, l’ombra del para-sol, la discreció d’una existència ja oblidada, camuflada entre dues crosses lluents i un grapat de petxines seques.

Jo sí que he entès on volia arribar la dona d’ulls de plata viva: en aquell lloc on l’aigua és prou fonda per tapar la tristesa, on el mar vertigen amorós– li acull i li amaga el cos espatllat, on es dissolen les angoixes i només queda flotant la seva cara, aquella cara tan feliç, amb aquell somriure que no es pot ignorar, que et parla i fa que hi vulguis parlar tu també.