Avui
té moltíssima pressa. L'Anna no ha dit res però ell sap del cert
que fa estona que esquiva mobles dins del seu pis minúscul, en una
carrera nerviosa que pretén endreçar coses ja endreçades. Malgrat
les corredisses, no perd de vista el telèfon. És el primer Sant
Jordi des de l'accident i no té clar què hauria de fer, si
trucar-li o esperar que ho faci ell. Qui sap si encara té ganes de
sortir, pensa.
Però
en Pau sí que en té, de ganes. I de continuar com abans, la seva
relació, la seva vida, tot. Bé, com abans, serà difícil, és
evident. I es mira enfurismat els dos petits esglaons de l'entrada de
l'edifici, que no deuen fer més de quinze centímetres cadascun, i
en els quals no s'havia fixat mai fins ara, però que prou que li fan
la punyeta. L'hauria d'haver avisat, ja ho sap, però llavors, quina
sorpresa seria? Fa massa poc que depèn de la maleïda cadira de
rodes per saber com superar obstacles, per haver-hi sorgit aquell
instint nou que li farà oblidar que abans tenia cames, si és tal
com diuen. Encara no s'hi ha adaptat, encara odia la cadira i tot el
que li va passar.
Mentrestant,
l'Anna s'impacienta i decideix actuar. Per començar, agafa el mòbil
i s'alegra de comprovar que la tremolor de les mans s'apaivaga. Si
espera massa, en Pau es pensarà que no vol celebrar Sant Jordi. I
segurament ara mateix ell es deu trencar el cap pensant com
celebrar-lo. Mai més serà com abans. Sense planificar res, a la
mateixa hora, es trobaven a mig camí de les rambles i ell li
estirava el braç quan es quedava penjada en una parada de llibres, i
l'abraçava, i li feia un petó de veritat, i tots dos reien com
bojos, amb la gent passant pel costat, sense veure'ls.
No
demanarà pas ajuda, no pot trucar-li i dir-li vine a salvar-me
perquè t'he volgut portar la rosa a casa però no sóc capaç
d'arribar al portal. No ho farà pas, això. I tanca els ulls i
estreny els punys i la seva ànima es transforma en una rampa que
busca un lloc estable en aquest univers injust, i de cop sí, troba
on agafar-se, és el record de la mà de l'Anna, que batega dins de
la seva, i en Pau respira, i tot es torna fàcil i tot és possible.
Els dos esglaons han canviat de pendent, ara són quasi plans. En Pau
hi passa sense problemes. Però el viatge no acaba aquí: darrere els
primers esglaons visibles n'hi ha uns quants més, que fan por al
principi, però que després llisquen i encaixen, com escates d'un
animal fantàstic que es va despertant. En segueixen uns altres, que
sembla que pugen però, quan s'hi acosta, veu que, de fet, baixen, i
de més a prop encara, són perfectament plans. Esglaons que pugen,
baixen, ballen, onegen, a càmera lenta, sense soroll, i que
s'aplanen instantàniament en tocar-los. Desitjos fragmentats que
modelen una realitat harmoniosa.
Obre
els ulls i ja hi ha arribat. La boca de l'Anna és fresca i dolça,
igual que la rosa que en Pau amaga sota la camisa.
