El Blanc
ho tenia clar: a través de la força i la sorpresa, canviaria el món. Començaria
per controlar la por, provocant-la en uns, amb l’amenaça de la guerra, i
disfressant-la en altres amb promeses de grandesa i heroisme atemporal.
El Ros
també ho tenia clar: darrere els murs de la seva torre, es dedicaria a la
comprensió i acceptació de l’univers, vigilant de no intervenir-hi gaire i que
ningú ho pogués fer.
L’únic
que no trobava el seu destí era el Negre. Aquest dubtava entre les ensenyances
dels altres dos, més vells i més savis que ell. Les dues vies li semblaven interessants
i, malgrat tot, millorables. Com que les preguntes que feia molestaven les
ments il·luminades dels altres reis, aquests es van acabar cansant. La situació
s’havia tornat insostenible i ells n’eren responsables. Per primer cop en la
història, el rei Blanc i el rei Ros es posaren d’acord: entre els dos, van
immobilitzar el rei Negre i el van llançar per la borda.
Punt i
seguit, van continuar els seus camins. Un va destrossar la meitat del planeta
amb guerres i l’altre va rematar la feina, afamant als que quedaven. La pau va
regnar per sempre més.
