La dona invisible

   Al principi l'Eva era una dona com qualsevol altra. Cada matí es dutxava, es pentinava, es maquillava, vigilant de dissimular taques i arrugues, es vestia amb roba adequada a cada ocasió i sortia de casa caminant recta i enèrgica. Un dia però, es va adonar que ningú no li parlava, ni donava cap senyal d'interès per a res que tingui a veure amb ella. No estava segura que la veien. L'Eva era una dona valenta i honesta: va haver d'admetre que necessitava una confirmació. S'ho va rumiar i l'endemà es va dutxar i pentinar com sempre, es va maquillar de manera discreta i es va vestir amb pijama. Va sortir de casa, caminant recta i enèrgica, esperant que algú la pari i li pregunti què li passa. Però no va passar res. La gent li passava pel costat sense cap mirada.

L'endemà no es va dutxar, ni es va pentinar, ni es va maquillar i va decidir que el xandall vell d'estar per casa faria joc amb les bosses de sota els ulls. Va sortir de casa, ja no tan recta, ni tan enèrgica, sinó més aviat encongida i suada, però tampoc ningú s'hi va fixar. Si algú mirava en la seva direcció ho feia com a través d'un vidre.

Al final, desesperada, es va rapar el cap, es va posar un pantalons vells d'home i va sortir al carrer amb el tors nu. Aquell dia l'Eva es va tornar de cop visible: el seu home li va dir “hola, guapa”, els fills li van engegar un sonor“que t'has tornat boja”, els veïns la van saludar des de darrere les cortines i els transeünts es van apartar per deixar-la passar. Fins i tot hi va sentir algun xiulet.

Contenta d'haver aconseguit la confirmació de la seva existència, l'Eva va tornar a casa, es va treure els pits, els va embolicar amb paper de bombolles, va fer venir un missatger i els hi va donar perquè els portés al notari juntament amb un sobre on havia ficat el seu testament: com a únic llegat, els pits quedarien en custodia del museu municipal fins a la majoria d'edat dels seus fills.

Després, ja reconfortada, es va tancar a l'habitació i no en va sortir mai més.