En
Joan no s’hauria imaginat mai de la vida qui el trucaria al telèfon fixe de
casa seva a les vuit del matí del primer dilluns de febrer.
–Senyor
Joan, és vostè mateix, oi, feia la veu, entre nerviosa i afirmativa. –Soc la Dolça Maria, oi que em coneix–. Després d’una
pausa breu i un hehehe forçat, la veu de la presentadora més famosa de la
televisió nacional va continuar, sense esperar resposta–. Em diuen que és vostè
l’home més feliç del món, ha sortit primer a les estadístiques de, d’això, ja
ho sap, ho diuen toooots els experts, eh, senyor Joan, quina alegria, oi, oi,
senyor Joan, oi que n’és, de feliç, si ja m’hi poso jo també, només de
trucar-li, sí, sí, ara no, digues-li que truqui, jo que sé, ara no, no se me’n
vagi, senyor Joan, que avui tinc toooot el temps per vostè, vinga, senyor Joan,
es posi una camisa bona que el cotxe ja està a punt d’arribar, clar, home, el
vull aquí, al plató, sí, sí, de se-gui-da.
Així
va començar tot. O toooot.
Al
principi, en Joan s’ho va agafar en broma, i tant que soc jo, no m’heu vist lo
feliç que vaig, no em falta de res, tinc dues cames i dos braços, què més em fa
falta, eh. Li feien gràcia els ulls oberts dels que treballaven a la tele o als
diaris, des dels més coneguts als fulls que només sortien dos cops a l’any. El
passejaven com a un senyor de veritat, als seients de darrere de cotxes grans
amb vidres foscos i li oferien cafè o galetes mentre s’esperava. Les
entrevistes començaven i acabaven sempre igual: els presentadors, fosos
d’amor i amabilitat a l’inici, s’enfadaven, perdien els estrips i es transformaven
en bèsties mal educades, humiliats, convençuts que els prenia el pèl i que ja
tenia l’exclusiva signada. L’odiaven. En Joan aixecava les espatlles i se
n’anava, a peu o en bus.
Al cap
de pocs dies, en veure que encara el trucaven contínuament, d’instituts, del
govern, de onegés, de associacions de tot tipus, i que els veïns del barri el
saludaven d’aquella manera, com si ja no el coneguessin, com si fos un dròpol
de ciutat, li va marxar el somriure i, rascant-se el cap, va sentir que alguna
cosa el molestava. Així no era cap broma. Algú havia escrit alguna cosa en
algun lloc d’aquells que només es veuen si tens un telèfon mòbil i semblava ser que
la cosa anava sobre ell. Deia que havien fet no sé quins estudis i que havien
trobat que en Joan era l’home més feliç del món. De tot el món. I hi havia
babaus que s’ho prenien seriosament.
En
Joan va decidir desendollar el telèfon. L’irritaven les cares de la gent que es
giraven i parlaven entre ells en veu baixa i callaven de cop quan se’ls
acostava. Els pocs que li dirigien la paraula ho feien per preguntar-li, de
manera insistent i maldestra, sobre el seu secret. El seu suposat secret. Com
s’ho feia o què li havia passat per convertir-se en l’home més feliç del món.
Alguns li ho preguntaven amb curiositat, d’altres amb enveja o ironia, fins i
tot amb malestar. Com si ell en fos culpable. Com si li hagués tocat la grossa
i ells reclamessin la seva part. Com si fos una mala persona. I això sí que no
ho acceptaria.
Quan a
en Joan li van començar a tocar allò que no sona, va deixar de sortir de casa.
En veure que així tampoc el deixaven tranquil i que gent estrafolària hi parava
els cotxes o les motos davant, fent soroll i llençant per terra llaunes de cervesa
i bosses de patates, i es quedaven xerrant i rient i bevent fins que es
cansaven, a vegades ben tard a la nit, al final va baixar les persianes de
totes les finestres i es va quedar ben quiet al menjador, fent veure que no hi
era. Va intentar entretenir-se mirant la tele o escoltant la radio, però cada
dos per tres sortien tertulians imbècils cridant i opinant sobre la seva
suposada felicitat, com hi havia arribat, que si era genètic o adquirit, que si
era un boig o un il·luminat, que si era la soledat o la llibertat, ves a saber,
tot era xerrameca i ell n’era el pretext. La seva fotografia i el seu nom
estaven per tot arreu. Per tant va deixar també de mirar la tele i escoltar la
radio. El menjar de casa se li anava acabant, mai havia pensat en fer
provisions, mai havia cregut que ho necessitaria, i cada cop estava més prim i més
apagat. Ja no es dutxava, ni es canviava de roba, ni trucava a ningú dels vells
amics. Quan se li van acabar les pastilles per la pressió, va entendre que no
podia continuar d’aquella manera. Havia de tornar a agafar les regnes de la
seva vida. Havia de convèncer a la gent que s’equivocaven, que ell no era
l’home més feliç del món, que s’havien confós. Que el deixessin estar.
Per
tant, va buscar la roba de diumenges, se la va posar, va menjar l´últim terrós
de sucre que li quedava i va decidir actuar.
Al cap
d’un parell de mesos, quan fora ja no quedava ningú i les televisions l’havien
oblidat, la seva germana va venir a veure si li feia falta alguna cosa. Aquest
home, ara que era tan feliç, ja no es recordava ni de la família, ves per on.
Va trobar en Joan estirat sobre el cobrellit, ben vestit i amb una nota a les
mans. Tapant-se el nas, la dona va agafar la nota, es va posar les ulleres i la
va llegir, en veu tan alta que va fer moure la campana de l’església:
Ara sí
que soc l’home més feliç del món, imbècils.
