En lloc dels pocs esglaons de davant de l’entrada del vell hospital, trien la rampa que
baixa en tres trams de més de sis metres cadascun. Van a un ritme molt lent, amb
passes curtes però regulars. Ella coixeja i s’agafa amb les dues mans al braç
dret de l’home. L’esquerre el duu penjat en un cabestrell blau. Tots dos tenen els
cabells blancs, com la neu sota el sol, els ulls serens i el somriure jove.
En arribar a baix,
es miren i un d’ells diu: Tornem-hi?
L’altre inclina el cap i, sense parar, sense veure’m, sense por, sense dubtes,
comencen a pujar de nou els pocs esglaons de davant de l’entrada del vell
hospital.
