Felicitat i papallones

Diuen que porta mala sort mirar-se les mans però jo no ho crec pas. Per tant me les miro amb l’habitual alegria de saltar-me les normes i em passo els dits per totes i cadascuna de les taques i les venes que dibuixen el paisatge de la meva vida. Aquesta la porto des del dia que ell va entrar a la perruqueria, plena de dones de mitjana edat i cabells ensabonats, i, sense cap vergonya, em va fer un petó a la boca i em va donar una bossa amb croissants petits, els meus favorits, tot dient-me: Avui no has esmorzat, estimada, i va marxar com si res, cofoi i àgil, com si no sentís el silenci carregat de mirades d’enveja i desig. I aquesta vena se’m va inflar molt aquell matí a la platja, quan plorava i plorava, desconsolada i decidida a oblidar-lo, estrenyent-me furiosament els genolls amb els punys tancats, i ell va aparèixer sense cap paraula, amb cinc, no un, ni dos, sinó cinc plats de calamars  que havia anat a buscar al restaurant que més m’agradava, i on havia hagut de repetir tantes vegades la comanda perquè els cambrers no entenien qui es volia endur un plat de peix fresc a la platja, i no un, sinó cinc, i la sorra que s’entossudia a entrar en les nostres boques mentre menjàvem i ploràvem i rèiem i parlàvem i discutíem i ens besàvem. Ah, mira aquesta taqueta de color clar que em vaig fer en relliscar sobre una pedra, aquell vespre quan vam passar furtivament per davant del vigilant de la cala més bonica del món i vam banyar-nos amb els últims raigs de sol que ens vestien d’or i felicitat. Recordo l’ós bru que passava, sense fer-nos gaire cas, per sort, per darrere nostre, a pocs metres d’on havíem decidit parar per fer fotos d’animals salvatges i on vam acabar fent-nos el petó més apassionat i perillós que hom es pot imaginar. I recordo la nit que no vam dormir ni un sol segon, arrencant dels nostres cossos adolorits tot el passat i tota la tristesa i totes les esperances que se’ns havien mort, i al matí em vas donar l’únic objecte del qual no t’havies separat mai, en tota la teva vida, i em vas dir: Només tinc això per donar-te, i jo vaig saber que més enllà de tot el mal que ens havíem fet i encara ens faríem, el teu anell quedaria soldat a la meva mà, pels segles dels segles.

Són maques les teves mans, em dius encara, i jo em fonc com una noieta de setze anys a la primera cita. Estàs endormiscat a l’altre cantó del banc i la teva mà esquerra reposa sobre els meus peus, tranquils i feliços a la teva falda, sota l’aleteig de papallones que ens refresquen els records, com cada tarda d’agost dels últims cinquanta anys. 

Altres Caputxetes

El senyor Llop no era tan estúpid com per no saber que les Caputxetes Vermelles acostumen a tenir una mare i, moltes vegades, també un pare. I, com que no volia tenir problemes per causes d’edat i legalitat, va decidir muntar un lloc de culturalització, del qual ell en deia gimnàs. El lloc perfecte per cuidar la salut de les tendres filletes. Les mares, i a vegades també els pares, les portaven de la maneta fins a la porta de la casa del... ai, perdó, volia dir del gimnàs. Ningú no sabia com s’ho feia el senyor Llop perquè cada dia les noies sortissin d’allà més primes i més callades, però tothom n’estava encantat. Es veu que s’havia tret un grau en una mena d’educació física-teràpia-filosofia-moral-religió nova, que ara ensenyava a les joves ignorants de bon grat i sense ànims de lucre. En Juvenal ja ho havia dit feia més de dos-mil anys: mens sana in corpore sano, però el Llop ho havia adaptat una mica als temps moderns: ment adulta en cos adult. I per ajudar-les a esdevenir ràpidament adultes, no s’estava d’ensenyar-los totes i cadascuna de les gràcies i desgràcies d’aquest món. Fins que un dia, una rere l’altra, les Caputxetes Vermelles van començar a desaparèixer. Com que ja eren adultes i quasi invisibles de tan primes i callades, ningú no les va trobar gaire a faltar. 

The Siblings

They were both stopped at the end of the long hallway. He stood looking at her. So much of life they had experienced together.

When she noticed his studying gaze, she waved it away with her trembling hands. Her eyes, before sweet like a cloudless sky, had become dark and cold. Straining, she turned her wheelchair and rolled away. Without a word.

She was ninety-years-old, and he only a little less. Of children and grandchildren, some had died, a few were sick, and others had all but forgotten them. For quite some time, both siblings knew that, for them, the future was already in the past.

He had a hard time wrapping her head with duct tape. That body, so puny and lifeless, fought him like a wild animal struggling for its last breath. It took a long time before she went still. Her blue eyes open and clear again. She had always been so pretty. When he tried to wrap himself, he realized he had no strength left. But it was time to end it. The open window appeared like a smiling mouth in the gray morning light. As he was falling, all the fear of the last eighty years disappeared, as if by magic. 

Translated by Lina Strenio

Istanbul

Cradle of my stories, my tears and my smiles. Aroma of jasmine wafting from eyes that mask troves of tenderness and peaceful grottos. Sun caressed by the embraced hands of lovers strolling in the midst of silence and noise, of good and bad. Moon reflected in the voluptuous curves of the mosques that watch the night. Wind, making its way among streams of happy and angry people, dressed in all life’s colors. Smells and images and tastes and textures and sounds and memories and forever, for forever, from forever, dreams of sea and peace.