Per
primera vegada a la vida, el capvespre coincideix amb un moment sense néts,
sense rentadores, sense crits, sense queixes, ni culpes. No dubta ni un segon
en decidir què farà.
Va de
dret a l’armari del dormitori. A la lleixa de dalt de tot, la mà impacient
troba la caixa de seguida. La baixa amb el cor encès. La col·loca amb cura
sobre la vànova de ganxet que cobreix el llit on van parir i van morir altres
dones. L’acaricia amb delit, sense tocar la capa de pols que la protegeix. Les
mans i els records llisquen a un mil·límetre per sobre del cartró envellit i el
món torna enrere, en aquell matí d’estiu, a les Rambles, amb sabates de
diumenge i el nen dormint al cotxet, amb núvols de cotó fluix i aquella
meravellosa bossa taronja al mig de l’aparador. Tots els desitjos, totes les
certeses. Tota una vida per davant. Algun dia ella seria la senyora de la bossa
taronja.
Obre la
caixa.
L’agafa
amb mans tremoloses i la pell es desfà en volves que s’enlairen i emplenen l’habitació
de color i borrissol de somnis. Després de cinquanta anys de guardar-la, la
bossa només serveix per recordar-la.
