CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dimecres, 29 de juny de 2016

Escales

 Avui té moltíssima pressa. L'Anna no ha dit res però ell sap del cert que fa estona que esquiva mobles dins del seu pis minúscul, en una carrera nerviosa que pretén endreçar coses ja endreçades. Malgrat les corredisses, no perd de vista el telèfon. És el primer Sant Jordi des de l'accident i no té clar què hauria de fer, si trucar-li o esperar que ho faci ell. Qui sap si encara té ganes de sortir, pensa.
Però en Pau sí que en té, de ganes. I de continuar com abans, la seva relació, la seva vida, tot. Bé, com abans, serà difícil, és evident. I es mira enfurismat els dos petits esglaons de l'entrada de l'edifici, que no deuen fer més de quinze centímetres cadascun, i en els quals no s'havia fixat mai fins ara, però que prou que li fan la punyeta. L'hauria d'haver avisat, ja ho sap, però llavors, quina sorpresa seria? Fa massa poc que depèn de la maleïda cadira de rodes per saber com superar obstacles, per haver-hi sorgit aquell instint nou que li farà oblidar que abans tenia cames, si és tal com diuen. Encara no s'hi ha adaptat, encara odia la cadira i tot el que li va passar.
Mentrestant, l'Anna s'impacienta i decideix actuar. Per començar, agafa el mòbil i s'alegra de comprovar que la tremolor de les mans s'apaivaga. Si espera massa, en Pau es pensarà que no vol celebrar Sant Jordi. I segurament ara mateix ell es deu trencar el cap pensant com celebrar-lo. Mai més serà com abans. Sense planificar res, a la mateixa hora, es trobaven a mig camí de les rambles i ell li estirava el braç quan es quedava penjada en una parada de llibres, i l'abraçava, i li feia un petó de veritat, i tots dos reien com bojos, amb la gent passant pel costat, sense veure'ls.
No demanarà pas ajuda, no pot trucar-li i dir-li vine a salvar-me perquè t'he volgut portar la rosa a casa però no sóc capaç d'arribar al portal. No ho farà pas, això. I tanca els ulls i estreny els punys i la seva ànima es transforma en una rampa que busca un lloc estable en aquest univers injust, i de cop sí, troba on agafar-se, és el record de la mà de l'Anna, que batega dins de la seva, i en Pau respira, i tot es torna fàcil i tot és possible. Els dos esglaons han canviat de pendent, ara són quasi plans. En Pau hi passa sense problemes. Però el viatge no acaba aquí: darrere els primers esglaons visibles n'hi ha uns quants més, que fan por al principi, però que després llisquen i encaixen, com escates d'un animal fantàstic que es va despertant. En segueixen uns altres, que sembla que pugen però, quan s'hi acosta, veu que, de fet, baixen, i de més a prop encara, són perfectament plans. Esglaons que pugen, baixen, ballen, onegen, a càmera lenta, sense soroll, i que s'aplanen instantàniament en tocar-los. Desitjos fragmentats que modelen una realitat harmoniosa.
Obre els ulls i ja hi ha arribat. La boca de l'Anna és fresca i dolça, igual que la rosa que en Pau amaga sota la camisa.