Aquella faldilla amb estampat de gira-sols.
Que
puc, àvia?
La menuda la mira amb ulls blaus,
irresistibles. Li sona, deu ser la de la veïna del segon, la que plora d’amagat
a les nits. La Victòria té l’habitació sota la seva cuina i, quan tothom ha
anat a dormir, la sent. Se n’ha acostumat tant que, fins i tot, si alguna nit
no li arriba la tristesa somorta de dalt, li costa adormir-se.
Aquella faldilla.
El pare l’hi havia comprada un matí d’estiu,
encara recorda el venedor, al mercat de la Devesa, un gitano de mala llet i
gestos bruscs. Deixem-ho, pare, li
havia demanat. Davant de gent opaca, ella també es tancava. Li feien por i
volia tornar al seu amagatall. Però el pare era diferent. Al pare li agradava jugar
a burxar la gent malhumorada, regatejar amb ironia i teatralitat, sacsejar amb
paraules la mala llet. A vegades ho aconseguia, perquè la mala llet només era
una disfressa, i acabaven rient i donant-se copets a l’esquena. D’altres,
l’insultaven i els feien fora. Fos com fos, ell s’ho agafava en broma, com si
d’uns personatges d’opereta es tractés. El pare era com un nen, alegre i astut.
La Victòria s’adona que encara no sap si era així de debò o si només ho feia
veure. Si mai havia deixat de ser un nen o si només li hauria agradat tornar a
ser-ne un.
La faldilla tenia dos botons de nacre al costat
i els cosits se sobreposaven de manera tan perfecta que les flors es veien senceres,
amb tots els pètals, tal com es feia abans, amb amor, no pas com els teixits
d’ara. El gitano els l’havia venuda amb un descompte d’un ú per cent, després
de deu minuts de regateig, però el pare es va passar el dia xiulant i amb un
somriure d’orella a orella, explicant-li una vegada i una altra la història de
la faldilla, sempre amb un detall de més, com si ella no hagués estat allà des
del principi. Li encantava igual fer de pallasso com d’actor, i la Victòria
decidí que li era ben igual el que era o el que pretenia ser, que se l’estimava
tal com el veia i que el trobava a faltar.
Va portar la faldilla a la festa de fi de
batxillerat, amb orgull fingit i esperances amagades als punys tancats. La va
tornar a portar a la primera cita amb el primer nòvio. I va patir mentre ell li
grapejava la cuixa, amb presses i dits tremolosos, per sota la tela amb gira-sols sencers. Quan es van casar va deixar de portar-la per uns mesos: els
bessons ocupaven tota la seva panxa i més, i els dos botonets de nacre ja no
tancaven. Hi va tornar al cap de poc d’haver parit, no pas per gaire temps:
entre la feina a l’escola, les discussions dels diumenges, mentre els nens
miraven els documentals d’animals, les mirades de la sogra, que vivia amb ells,
l’olor de colònia de dona que feien les camises d’ell quan venia tard a casa,
el sou que cada dia donava per menys i el pare que es va posar malalt i es va
tancar a casa, tot el dia estirat al llit, fumant i callant, la Victòria es va
aprimar més de deu quilos. La faldilla no se li aguantava sobre els malucs que
ja ningú no pretenia grapejar.
Llavors, un dia d’abril, en parar la pluja, amb
els nens al col·legi, l’home de viatge i la sogra morta, va rescatar la
faldilla de la lleixa de dalt de l’armari i un somriure la va il·luminar tota:
una goma! Com és que no hi havia pensat abans? Una goma, Déu meu. La merceria
era lluny però a ella li va semblar que només havia anat fins a la cantonada.
Va guardar els dos botonets a la capsa de cosir, per si algun dia tornés a ser
jove i el pare tornés a fer bromes. L’elàstic, nou de trinca, es va agafar a la
seva cintura com un braç enèrgic i enamorat. Des d’aquell dia no va deixar mai
més de portar la faldilla, cada diumenge, encara que només fos durant una
estona, mentre es prenia el cafè del matí o mentre mirava per la finestra les
fulles seques, esperant que algun dels bessons passi a veure-la.
La goma va aguantar els anys següents, els de
menjar compulsivament, sola davant de la tele, en nits solitàries i fredes, i
també l’aprimament de quan va haver de portar el pare a la residència i ell li
va donar una bufetada quan es va ajupir per fer-li una abraçada. Va continuar arreplegar-se
en plecs alegres, després del divorci i la jubilació. Les classes de tango al
centre cívic, les noves amigues, les decepcions, els intents de compartir casa
amb l’home alt, de bigoti gris i ulls blaus que li parlava com a les
pel·lícules, el primer net, cridaner i mal educat, que li tombava sempre el bol
amb sopa a sobre. L’elàstic era dels d’abans, que duraven, i la faldilla va
aguantar més que la pell que cobria.
A poc a poc, la tela es va anar descolorint i
les vores deixaven anar fils per tot arreu. La Victòria la sargia amb tendresa
i la rentava a mà. Ara li ve al cap un dinar de festa, amb molta gent, on
tothom reia i parlava i li deien àvia i ella també reia i ballava amb la seva
faldilla de gira-sols i pensava mira que
s’han tornat beneits aquests, que em diguin àvia, si encara no tinc ni fills.
Després ja no recorda què va passar amb la faldilla. La deu haver endreçat la
mare a dalt d’algun armari, allà on es posen les coses que no vols llençar però
que no saps si portaràs més, o potser el pare, penedit del descompte massa
ridícul, l’hi va anar a tornar al gitano mal-humorat. No hi ha manera de saber
què se’n va fer. O sí, encara té una altra imatge, ara que hi pensa millor.
Diumenge de Rams i una dona que la vesteix, deu ser la mare, qui si no?, i ella demana la faldilla
dels gira-sols, i l’hi posen, i sent el cruixit, a frec de pell, i la faldilla
cau a terra, i la dona que la vesteix riu i diu apa aquí, la goma s’ha donat massa, ja no aguanta.
Que
puc, àvia?
Qui deu ser aquesta nena de trenes i ulls
blaus. I què fa amb la seva faldilla. Dona-me-la,
dona-me-la ara mateix. És meva!
Els ulls blaus s’enfosqueixen de cop i la barbeta
infantil tremola en una ganyota valenta. És la primera vegada que entén el que
la mare li ha dit tantes vegades, que l’àvia està malalta, que tots ens hi
tornarem, que no pateixi perquè, per fora, l’àvia ja no és ella però que, per
dins, encara hi ha l’àvia de veritat, la que duu cada dia la faldilla de
gira-sols i li ensenya a ballar tangos i fa unes galetes de canyella de por i
explica històries de gitanos vinguts d’altres planetes, on ningú no envelleix.
No pot plorar com una nena petita, és clar que no. No pot plorar. Tampoc pot rendir-se.
Ha de fer tornar l’àvia, la de debò.
Mira,
àvia, hem comprat una goma nova, i la mama m’ha donat fil i agulla. Va, vinga,
no siguis mandrosa, agafem la faldilla i canviem-li la goma.
Ella la segueix, dòcil i feliç, i riuen les
dues en veu alta, mentre els gira-sols sencers agafen força i s’enlairen i fan
florir l’horitzó.
