Fa molt de vent avui

Fa tant de vent que fins i tot els ànecs han sortit de l’aigua i s’ho miren, estranyats o potser només encuriosits, des de la riba. L’estany està aixecant onades avui i els esquitxos es confonen amb el ball dels reflexos solars. Un sol cra. Curt però precís en el xivarri de la tramuntana. Miro enlaire i el veig. Un corb, no gaire gros, tranquil sobre una de les branques més altes. Aixeco les espatlles i continuo caminant, un corb, bé, no n’hi ha gaires per aquí. Al cap de quatre passes, moderadament confusa i amb la càmera a punt per immortalitzar els pintorescos ànecs i les inesperades onades, em giro. El corb segueix al seu lloc, indiferent a les meves cabòries. Sense saber ben bé per què, faig una foto de l’arbre del corb. És massa alt i només puc enfocar la part de dalt. En tiro un parell més, sense veure-hi gaire cosa, per culpa del sol i el vent que no para de donar la tabarra. En fi, ja està. Una altra caminada. Un altre dia a l’estany.

Torno a casa i miro les fotos.

Anònim sobre la seva branca, el corb ni es veu a primera vista. Augmento la imatge. Ara sí. Abans de passar a la pròxima, noto que alguna cosa falla. Les miro totes, em costa identificar la petita taca negra i necessito uns quants segons per trobar el que em grinyola. Un detall només. Just a sota la branca del corb anònim n’hi ha una altra, de branca, en una posició rara. Augmento més i entenc que està trencada. És grossa i ramificada. S’aguanta pels pèls. Per la seqüència fotogràfica veig els balancejos i m’agafa por. Aquella branca pot caure en qualsevol moment. I per sota d’aquell arbre passa molta gent, tots els que fan la volta a l’estany. I recordo el cra. Aquell cra únic, curt però precís.

I recordo el corb. I em continuo repetint que les casualitats són només això, casualitats. I recordo les ocasions quan em pregunten què escric quan escric i jo contesto que no escric, que només faig fotos. La vergonya de confessar que no tinc imaginació. L’alegria solitària de no tenir imaginació.

La dona de la platja

És rossa i prima, més aviat alta, de cabells que onegen sobre uns ulls de plata viva i un somriure impertinent. Porta unes calces de bany verdes com el mar i ensenya dos pits petits i càlids. De la mà d’un home amb canes i ulleres fosques, s’obre camí dins de l’aigua. És d’aquelles dones de qui hom sap que són guapes fins i tot abans de mirar-les. No és jove. Té la classe de somriure que fa que et giris i somriguis tu també. Un somriure que et parla. I fa que hi vulguis parlar.

De lluny, la seva bellesa balla com una ombra darrere un llençol estès al sol. Al acostar-s’hi, es transforma en una persona que coixeja i aguanta el braç dret en una postura rígida, plegat cap amunt, amb la mà caiguda i els dits desorientats. El tremolor proper resulta estranyament real, el caminar, difícil i la necessitat de recolzar-se en l’home de les canes, autèntica. Els ulls defugen els desconeguts i els dits desorientats estiren cap endins, més endins, allà on les onades callen i l’aigua es transparenta. No se’ls sent el que diuen però l’home mira sovint enrere, es para, intenta girar-la, fer-la tornar. No gosa retirar-li el braç, al qual ella s’agafa fort, com a una vela. De prop tot és diferent i veus com cada pas li costa una miríada de gestos inútils, esforços de músculs impensables, ganyotes de dolor i determinació. Impressiona la seva tossuderia, el seu avançar maldestre. L’aigua deu ser freda i les onades l’empenyen amb força. A vegades la fan caure i sembla impossible que es pugui aixecar tan ràpid. Talla l’escuma del mar amb el braç esquerre i estira, estira el seu propi cos, com una fusta rebel, cap endins, més endins, oposant somriures als intents de l’home de tornar. Vol arribar en algun lloc. Potser imagina un lloc especial. Un lloc somiat. A la sorra, nens cridaners i mares amb banyadors que dissimulen cel·lulitis inexistents i avis que s’unten recíprocament la crema de sol de tota la vida i parelles joves que s’obliden del mar i del món. De tant en tant, algú la veu. I s’estranya. I, si no va sol, l’ensenya a l’altre. Mira-la, pobre, què li deu haver passat o Què deu fer allà, tal com està, al mig del mar. Coses així. Abans d’acabar la frase ja l’obliden. Tornen a mirar el mòbil, o els nens, o les ulleres de sol que tapen els ulls de qui tenen davant.

La dona rossa, d’ulls de plata viva i somriure contagiós, es para. Respira fort i la cara se li il·lumina. Ja hi ha arribat. Després de tota la lluita, és allà on volia que fos. I, de cop, ho entens. Entens on volia anar i entens el perquè.

L’home de les canes no ho entén. L’estira cap enrere, cada cop més impacient, fins que ella el segueix, dòcil. Tornen els gestos incontrolables i els músculs rebels. Torna el braç plegat amb els dits desorientats. També tornen els pits petits, indiferents als naufragis. Torna el cos sec, un manyoc de nervis i desig. Torna la cama penjant inútil sobre la sorra massa calenta, mentre l’aigua s’evapora darrere seu. Tornen els braços forts de l’home que l’agafa a coll i l’estira sobre una gandula, l’ombra del para-sol, la discreció d’una existència ja oblidada, camuflada entre dues crosses lluents i un grapat de petxines seques.

Jo sí que he entès on volia arribar la dona d’ulls de plata viva: en aquell lloc on l’aigua és prou fonda per tapar la tristesa, on el mar –vertigen amorós– li acull i li amaga el cos espatllat, on es dissolen les angoixes i només queda flotant la seva cara, aquella cara tan feliç, amb aquell somriure que no es pot ignorar, que et parla i fa que hi vulguis parlar tu també.