Evidentment, gràcies, mestre Neruda
Puc escriure les cent trenta-tres paraules més boniques aquesta tarda. I saber que mai més les tornaré a escriure de la mateixa manera.
Puc escriure sobre la fugacitat de l’espai que es mou contínuament, sense deixar-me temps per fer arrels.
Puc escriure sobre la immensitat del temps que se m’enrotlla al cos com una hedera hèlix, sense deixar-me espai per estendre les ales.
Puc escriure sobre qualsevol cosa i emprar infinites combinacions de les cent trenta-tres paraules més boniques que s’hagin escrit mai.
Però només escriuré que, uns quants dies després (després d’anar-se'n a un món nou, un de molts), damunt la terra on els seus àtoms es barrejaven amb
els del planeta, van esclatar unes quantes ínfimes poncelles blanques que, bo i rient-se
dels arbres sorpresos, anaven desteixint la foscor. Res més.
