—Jo vull pujar-hi, jo vull pujar-hi, em deixes, mare, em
deixes!
La veu és exigent i la mirada, felina. Falta poc per les
dues llagrimetes de rigor. La dona cenyeix el front amb sentiments contradictoris
i fosos. Encara que ja no fa aquella xafogor de quan ha sortit de la fàbrica, a
corre-cuita i amb els cabells suats sota el mocador negre, només d’entrar a la Devesa
se sent incòmoda entre els llums giratoris, els crits dels venedors ambulants,
el fum d’oli roent i la pols que milers de sabates de xarol fan aixecar sense
parar. De les Fires només guarda al cap la foto de la primera vegada, de quan
els pares la hi van portar i ella es va sentir com una princesa en un món de
fades. Això i la il·lusió del nen és el que la fa tornar-hi, any rere any. A la
butxaca del vestit gris amb botons de nacre, planxat la nit abans, palpa les
dues monedes que encara li queden. Havia pensat guardar-les per més tard, mitja
dotzena de xurros i una tassa de xocolata per cadascú, sopar llaminer avui, que
un dia és un dia. A casa no n’hi queden, mai no en queden gaires a finals de
mes, de monedes. S’hauran d’espavilar amb truites de farina i sopa de farigola
fins al dia u, ja ho té clar. Sort que falta poc. Per més que el seny li digui
que l’Àlex tindrà gana aviat, no té el cor de negar-se al desig infantil que li
sacseja la mà com si l’hi volgués arrencar. Cedeix amb un sospir i estarrufa
els cabells rossos, amb olor de fullaraca.
—Va, ves-hi. Espera, no corris. Té, els diners. I vigila
no prenguis mal. No deixis anar la barana, em sents, agafa’t ben fort! Jo no em
mouré d’aquí, en tota l’estona. Però tu no miris cap avall, eh? Va, vinga,
abans que me’n penedeixi...
El nen ja és lluny, enfilat a la cabina oberta de la roda,
amb els ulls escampant emoció. No la veu, ni sent les últimes paraules,
ofegades gairebé abans de ser pronunciades. Tot ell, tens i impacient, ja ha
entrat en el ritme màgic del desconegut.
En el moment just de tancar la porteta d’accés, una noia menuda,
de galtes pigallades i ulls blaus, faldilla amb vora descosida i trenes
esquifides, irromp com una ventada entremig del vigilant i la cabina on l’Àlex
seu tot sol, amb les mans enganxades l’una a cada costat del seient. La trapella
s’havia esperat fins al moment exacte, quan tothom mira cap amunt, nerviosos i
esperonats pel xiulet de posada en marxa. L’home de l’entrada es queda amb la
boca oberta, sense reaccionar, durant un parell de segons. Suficients perquè,
amb grunyits rovellats, la gran roda es comenci a moure. Primer a poc a poc i
després més de pressa, alleugerida, com un cos que es desprèn dels lligams i
del passat. Res no la farà parar, fins que acabi la volta completa.
—Per poc... Jo sóc l’Eva —li diu entre esbufecs i rialles
ofegades més per la corredissa, que no pas per la vergonya—. Tu quants anys
tens?
—Vuit. I tu?
—Força més. De fet, molts més. De fet, deu— aixeca el nas
amb estudiada condescendència i el mira des d’una torre de núvols on el nen
només pot somiar arribar-hi algun dia.
Ja són enlaire, més amunt de les capçades dels plàtans.
La gentada, estrident i jaspiada, s’esmorteeix sota d’ells i un silenci estrany
li pren el lloc. Les fulles brillen verdes en l’obscuritat acabada de néixer.
Formes opaques trenquen els contorns coneguts.
—Tens por?
—Què dius ara. No n’he tingut mai, de por, jo.
—No tens por si mires cap avall? —insisteix l’Àlex.
La nena gira el cap amb desdeny i s’acosta a la barana.
I, de cop, sobre l’espatlla dreta, el jersei de color blau es comença a inflar,
com si un animalot s’hi hagués quedat presoner i lluités per alliberar-se’n.
Ella no sembla adonar-se’n. Només riu i sacseja la cabina. Primer li surt una
ploma escabellada i blanquinosa. Després espeteguen dos manyocs sencers, un
sobre cada espatlla. Les trenes se li allarguen fins als peus, com serps
domesticades, les pestanyes escampen brins de llum i l’Àlex sent un nus fort a
dalt de l’estómac, unes llàgrimes que no surten però cremen i una certesa
inefable de ser feliç. Es frega els ulls amb els punys tancats, fort, segur que
està somiant, ningú té ales a part dels àngels, l’àvia li ho havia dit, moltes
vegades, i ell sap que l’àvia no deia mentides, mai de la vida. Com més se’ls
frega, més nítida es torna la imatge i més esplendor emana del cos allargat i
eteri de la noia. L’Eva real continua girada de costat i rient, però sembla que
aquest pla està quedant enrere, molt avall, un globus desinflat, vagarejant
entre branques fantasmagòriques, a la mercè del vent que agita fulles daurades
i sentiments sense nom. Una altra Eva li pren el lloc davant de l’Àlex. L’emoció
de veure-la així com mai no havia vist ningú, de copsar-la, de posseir-la,
voluble i fràgil, generosa i guerrera, li puja des dels peus fins a dalt de les
celles. Ella ballant, ella somrient, ella cantant, ella caminant, ella en
vestit blanc, ella al balcó, ella dolça, ella herba, ella lluna.
—Que t’has adormit, gamarús? —li crida arran de l’orella,
mentre li estira un floc de cabell ros—. Qui és el que té por de mirar cap
avall, eh, eh?
I té raó. L’Àlex ja només la pot mirar a ella. No sent ni
una sola paraula del que li diu, el cor li va com a un colibrí i només prega
perquè la roda no es pari mai. Quin babau,
pensa l’Eva, i en aquell precís moment alguna cosa li atreu l’atenció. No sap
què és, però sembla que fins llavors no s’havia fixat de debò en el nen, no havia
vist els colors que emplenaven l’embolcall, a punt de fer-lo explotar. No es
pot dir que s’hagués perdut res, ben mirat. Cap motiu perquè li brillin tant
els ulls: descolorit i sec com un pal, roba vella i posat de pobre. Encara li
ressona al cap la tirallonga matutina de l’avi. Aquests són els pitjors, els morts de gana amb cara de no haver trencat
mai cap plat, deia, en veure’ls passar per davant de la finestra, un
darrere l’altre, capcots, tornant de les fàbriques que no tancaven mai. No pot recordar
la cara de l’avi, amagada darrere el fum espès de tabac barat, mentre renega
des de la butaca que fa anys havia estat de vellut vermell. Sembla que ha
passat una eternitat des d’aquest matí. Aquests,
no els vull veure ni en pintura. Ells ens ho van robar tot, ells. La tos,
rabiüda i pudent, l’ofegava aviat, abans que ningú més —a part de la nena
transparent— el sentís.
El noi feia cara de desgraciat, no li’n quedava cap
dubte. Però potser no tenia el cor dolent. Potser podrien jugar junts, de tant
en tant. Algun matí quan l’avi s’entreté mirant la pluja des de darrere la
finestra i l’àvia plora en silenci a la cuina. Si no viu gaire lluny. Si és que
els avis la deixen sortir... i si no, s’escaparà, com avui. No la trobaran pas a
faltar. Se l’imagina, tot seriós, amb barret i ulleres de pasta negra, amb
camisa blanca i corbata de casament. L’hauria de pentinar amb clenxa de costat,
com el pare de la veïna, aquella nena rància i ploramiques. Ben net i polit, no
quedaria pas malament, no, senyor. Li posaria la nina manca a la falda i li
diria que la cuidi mentre ella està cuinant.
Un sotrac la fa canviar de postura. Els arbres semblen
tan petits, allà baix, com de joguina. Ells dos podrien ser ocells, si
volguessin. Podrien fer tot el que els donés la gana. Obre els braços i s’estira
per fora de la barana, amb els ulls tancats. El cos calent del nen se li tira a
sobre amb ungles i dents. Nooooo... Ell crida i ella crida. No entén què passa
i l’empeny fort. Buscant un equilibri impossible al mig dels moviments oscil·lants
de la cabina, l’Àlex es veu perdut. Amb les mans esteses mira d’agafar-se a
alguna cosa que no es mogui. Com una rampa, la consciència del present, de
l’únic punt fixe: si ella no l’ajuda, caurà i tot s’haurà acabat. És gairebé de
nit i, per sobre les capçades negres, la catedral envia un adéu que s’eternitza
en els ulls suplicants del nen. L’Eva pesca una mà perduda i l’estira fort. Sí
que pesa aquest noi... Abraçats al terra de la cabina, s’esperen fins que
aquesta torna al ritme normal. Per sobre d’ells les estrelles esfilagarsen els
núvols amb pampallugues tímides. El terra, amb els seus habitants, desitjos,
arbres i sabates de xarol, ha desaparegut. No hi queda ningú més, a part d’ells
dos, ho saben i no tenen por.
Al cap de poc, maldestres, se separen i esquiven la
mirada. Es tornen a asseure a les banquetes estretes i fan veure que no ha
passat res. Obren la boca al mateix temps. Riuen i callen. Tenen les galtes vermelles.
Als dos se’ls veu més alts, les esquenes més rectes o potser els fronts més
arrugats. L’Àlex sembla perfecte pel seu paper de pare de família i l’Eva ha
agafat encara més plenitud, si pot ser.
—T’has ben cagat, eh?
La veu ja no és àcida, sinó que amanyaga i convida, i el
noi se sent segur i tou.
—Què va. Només patia per tu.
—Sí, home, i què més! Si estaves fora borda, gamarús!
—M’has salvat la vida, doncs.
—I tant! —riu amb la boca oberta i unes gotes menudes de
pluja s’escampen sobre les seves cares.
Les fulles, grogues i vermelles, s’esvaloten. Un cop de
vent en fa caure un bon grapat, que vesteixen la cabina amb una capa de fred.
L’Eva s’asseu al costat de l’Àlex i, en silenci, s’agafen les mans. Per un moment,
l’espai mig tancat on fa poc que han pujat es transforma en una habitació
àmplia, amb un foc alegre davant d’ells, dos nens que gategen al terra i un gos
blanc que se’ls mira, mandrós. Se sent olor de xurros i de xocolata desfeta. I
després tot s’enfosqueix, i fa fred i les parets s’ensorren, i no hi cap nen,
ni cap gos.
Amb un sotrac fort, la roda s’ha parat. Els nens obren
els ulls i veuen el cel penjat massa a prop, com una pedra negra. Se n’han
anat, les estrelles. No en queda cap. Tots els llums són vagues i llunyans,
empal·lidits pels plàtans que allarguen la nit sobre la ciutat. No es veu la
mare, amb el mocador blanc a la boca, ni la parada dels xurros, ni els cotxes
de fira, ni el venedor dels globus. Només una boira que refreda els somnis i
esmorteeix la Devesa i el món. No s’hi sent res.
—Per què s’ha parat?
—Ves a saber... No pateixis, sigui el que sigui, ho
arreglaran de seguida—. Li ho diu amb veu ferma, mentre li passa el braç per
sobre les espatlles. Ha d’aixecar molt el braç, perquè la nena és més alta,
però la incomoditat del gest es fon quan sent la seva esquena, ossuda i
estreta, contenint la respiració.
—Potser ja comencen a fer baixar la gent—. Sona dur, com
una sentència de vell.
—Potser sí. Encara ens queda una bona estona, doncs—,
contesta l’Àlex i els seus llavis s’obren en un somriure on hi caben tots els
presents possibles.
Un ocell blau travessa com una fletxa per sota el sostre
de la cabina, gairebé tocant-los i deixant caure un pes invisible entre els dos
nens. De cua d’ull, a l’Àlex li sembla que, en lloc d’ales, només queda un
plomissol blanc i tremolós sobre les espatlles de la nena.
La roda torna a girar, a poc a poc i amb entrebancs. Es
para de tant en tant, barrejant de nou el dalt amb el baix. Llampecs propers
il·luminen els arbres, ja no tan negres, ni tan amenaçadors. La catedral
desdibuixa el perfil del barri vell. Les fulles escassegen i deixen pas a cares
innocents que s’afanyen darrere núvols de sucre de color rosa. Els narius
s’inflen involuntàriament sota les pessigolles de fum de xurros. A baix de tot,
cap al costat on els arbres s’aparten, pot distingir la silueta de la mare. I
tant, deu ser ella, amb el vestit lluent de tant de planxar. No mira enlaire i
no li pot veure el rostre. Comença a tenir ganes de baixar, d’explicar-li tot
el que li havia passat a dalt de la roda, les aventures i les pors, l’Eva, les
ales d’àngel, com l’ha salvat quan estava a punt de caure, la casa, la
xocolata. I també l’ocell blau. Segur que la mare ho entendrà tot millor que
ell. A més, comença a tenir gana.
En parar la roda, corre cap a la clariana, sense mirar
enrere.
—Mare, mare, tinc una gana!
La dona a qui havia pres per la mare aixeca el cap i el
mira sorpresa. Ara que s’hi fixa, el vestit no és pas el seu tampoc. Aquest és
nou de trinca i té ratlles. Mira al voltant i no la veu. No reconeix ningú,
encara que tot és igual, la parada de xurros, la catedral, l’home dels globus,
les fulles barrejades amb el terra polsós. Darrere d’ell, una dona corbada, amb
els cabells blancs lligats en dues trenes esquifides, baixa de la roda i s’espera
sense veure’l. Porta un jersei blau, esfilagarsat a les espatlles, i una
faldilla amb la vora descosida. Una ombra li passa per sobre, com un record
perdut.
L’Àlex tomba la mirada cap a les seves pròpies mans.
Venes pàl·lides gairebé peten sota la pell fina com un pergamí i els dits,
plens de nusos, tremolen. Prova de tocar-se la cara i s’espanta de no sentir
res. Davant d’ell, la roda continua girant.