Entre
el cotxe fúnebre, parat davant de l'església, i el fèretre,
dissimulat sota l'arrogant corona de roses, queda menys d'un metre.
Ara que els portadors han superat la prova dels tres esglaons, polits
per tantes passes i penes que durant segles van transitar els camins
de Déu, les parelles que el segueixen, amb cares llargues i
agnòstiques, respiren alleugerides. Ja en queda poc. Aviat hauran
complert i se'n podran tornar a les rutines de cada dia.
Ningú
veu venir la foscor gairebé instantània, que els cau a sobre com
una llosa antediluviana. Ningú endevina tampoc el cop de vent, tan
fort que fa volar barrets, esvera faldilles de senyores rondinaires i
s'emporta amunt -tan amunt que no hi ha temps per atrapar-la- la
corona. En un moment, el silenci i la canícula exploten, l'horitzó
desapareix i tot es confon. El cel s'obre i allibera un aiguat que
esborra de la faç de la terra pobles, esglésies, cotxes, taüts i
records.
Al
bell mig de l'huracà, allà on totes les remors callen,
confortablement assegut sobre la seva pròpia corona, en Marcel, el
difunt, somriu, mentre encén un havà i deixa caure unes cendres
perfumades i expiatòries sobre l'efígie del món.
