Set minuts

1

Caminen a pas lent, l'un al costat de l’altra, tots dos amb la barbeta perfilada tossudament cap endavant. Ell va una mica encorbat, com si portés una càrrega invisible i fràgil sobre les espatlles. Els cabells blancs, ben pentinats, li donen un aire serè, de resignació satisfeta. Ella duu sabates de carrer, estranyes en un sender de bosc, i les mans completament enfonsades en les butxaques dels pantalons amples. Se sent el riu baixant en salts nerviosos i algun rauc sorprès de granota acabada de despertar. El vespre intensifica l’olor d’herba fresca que creix sobre les restes podrides dels anys passats.

–Quant caminaves, més o menys? Sorties cada dia, tal com em vas prometre?

–I tant. Cada matí anava fins al banc de davant de la granja.

–Només això? Però, pare... –es mossega el llavi, intentant contenir la irritació–. Quanta estona caminaves?

–Suficient. Set minuts comptats al rellotge –sospira ell, mentre aixeca les celles i torça els llavis en un esbós de ganyota sorneguera.
         La dona li contesta amb un moviment cansat d’espatlles i continua caminant en silenci, els ulls emboirats i la vista fita en el cingle que barra els últims raigs de sol.

2

Ens l’hem trobada ja moltes vegades, sempre ens para i ens explica la seva vida. Sempre de diferent manera. I sempre ens demana diners per comprar un bitllet pel bus. Diu que se’n vol anar. Que es vol escapar. No deu estar bé del cap, diu la mare: quan la veu de lluny, es posa nerviosa i ens crida que ens afanyem. A mi tampoc no m’agrada venir aquí. Ja res no és com abans. El pare i l’avi ja no hi són, i la mare, només d’arribar-hi, comença a plorar. No se la sent gens, però de cop la veus pàl·lida i les llàgrimes li regalimen per les galtes, tan grosses que em fa vergonya mirar-me-la. Intenta agafar-se a la paret o a algun moble, però el cos no li fa cas, sembla de drap. I llavors es rendeix, es deixa caure a terra, en qualsevol lloc, i s’hi queda sanglotant durant mitja hora, a vegades més. Després ve amb nosaltres i ens fa el sopar o neteja el pis o mira la tele, sense dir res. Buida. Com el capoll abandonat que vaig trobar l’estiu passat. Ja no m’agrada venir aquí.

3

És una dona adulta i està estirada al llit, sota una manta de color taronja, fent veure que dorm. Fa dies que no pot descansar però ho intenta dissimular tan bé com pot. Sent el pare, assegut a la terrassa, com xerra amb el seu home. Encara que no el vegi, el sap recolzat a la barana i amb la mirada perduda en la muntanya. No li cal veure’l per sentir el seu silenci.

–Jo, si hagués de morir ara, no em sabria pas greu –i la veu del pare sona tranquil·la i ferma–. Ja he viscut prou. He fet tot el que volia fer. Ara ja està.

Es pregunta si ho pensa de veritat o si s’ho va repetint cada dia en veu alta per convèncer-se que és de veritat. S’espanta de no sentir-ne llàstima, sinó ràbia. Molta ràbia. Li vénen ganes de saltar del llit i mossegar-li el coll, com una lleona assetjada. Prem les ungles amb força dins dels punys tancats i s’empassa les llàgrimes abans que surtin. El pare està malalt. Molt malalt. Potser només intenta fer-se’n a la idea. Potser només intenta animar el gendre, a qui tots tres saben que li queden pocs dies, i ho fa a la seva manera, amable i despietada. O potser el pare no ho sap. Potser ella és l’única que ho sap. I com pesa, Déu meu, com pesa aquesta manta de color estúpid, es repeteix, mentre la ment se li fon en una ombra líquida i el cos s’hi aclofa feixugament a sota.

4

M’ha abraçat fa un moment però he sentit la distància. L’he sentit com si fos una mosca molesta que vola en cercles cada cop més petits al meu voltant. No m’agafa la mà, com abans, i a mi em fa por tocar-lo. Potser ja ha començat. Sempre comença així. Em farà mal, com tots. Em farà mal i em deixarà sola. Com tots. Li volia ensenyar les maduixetes de bosc, però avui són vermelles i m’han tacat els dits amb records. Jo i el pare. Caminant. El renyava. Massa sovint. El vaig deixar sol. Tota una setmana. Li vaig dir el que havia de menjar i quant havia de caminar cada dia. No es va enfadar, ni em va dir mai res. Jo tampoc no li ho vaig preguntar. Estàs enfadat, pare? No li ho vaig preguntar mai. Havia de cuidar-me dels nens i de tot el que m’estava caient a sobre a xàfecs. Però no sé si ell ho va arribar a saber. No recordo si li ho vaig explicar. Es va morir al cap de tres mesos i m’ho van dir just quan havia comprat el bitllet per anar-lo a veure. Em van dir que era massa tard.

El meu home s’havia mort dos mesos abans.

5

Hi havia una vegada una nena i uns pares que passaven uns dies de cada estiu amb els avis, a l’apartament del costat del balneari. Ella era sempre la primera a despertar-se. No sap parar quieta, aquesta nena, es queixaven els pares, davant dels croissants amb cafè. Al matí tothom rondinava però només ho feien per costum. El fet era que l’aire màgic, com deia l’avi, els transformava a tots en éssers completament i innocentment feliços. La bicicleta era el regal d’aniversari i tenia moltes ganes d’estrenar-la. Quin perill hi podia haver en un camí de muntanya per on no passava mai cap cotxe. Aquí tot és diferent, no es pot comparar amb la ciutat, aquí la vida flueix silenciosa i alegre, sense entrebancs. No s’ha sabut mai si els frens no van funcionar, si la nena va perdre el control de la bicicleta o si els fantasmes de la muntanya se la van endur. El cas és que la bicicleta, nova de trinca, en caure daltabaix del penya-segat, es va desfer en un núvol de metall calent i va esquitxar amb horror el petit món on mai no passava res.

6

M’aixeco del llit, encara calent, i m’acosto a la finestra. La muntanya m’engoleix, famolenca i imponent, com sempre, i em sento petita i insignificant mentre li agraeixo l’abraçada amb cada porus de la meva pell. Miro cap al llit i hi veig un home a qui ja m’estic acostumant i que somriu quietament per sota les parpelles. Torno cap enfora. Molt lluny, sota els meus peus, i així i tot tan a prop que en sento la frescor sobre els llavis, el riu. El sol il·lumina la part de dalt del penya-segat, vestit de verd i esquitxat de cirerers florits, i deixa les aigües fosques. La pau de la natura i de les emocions m’emplena els ulls. Sense saber per què, sento a dins de l’estómac l’esgarrapada coneguda i sé que ha tornat, està aquí, sarcàstic i tendre, com tants altres matins del passat: el malson de la nena que baixava en bicicleta. Però ara és diferent. Les llàgrimes d’ara s’eixuguen soles, abans de tocar terra.

7

Caminen al mateix pas i s’assemblen: no són germans però podrien ser una d’aquestes parelles que s’atreuen perquè s’assemblen o s’acaben assemblant perquè fan les mateixes coses de la mateixa manera. No són joves però tampoc grans. Al costat, fosc i despreocupat, el riu i les seves històries canvien de forma ininterrompudament. La muntanya bressola fulles noves i flors de maduixeres. A dins seu, cadascú entén i amaga l’explicació de tot plegat. No és fàcil conviure amb la culpabilitat de seguir viu i la necessitat de tornar a sentir-se’n.

L’estiu encara triga i ella fa lliscar la mà freda dins de la butxaca de l’home; ell ho sent i li estreny els dits amb por i tendresa. No els calen paraules. Escolten la muntanya i les seves passes acompanyen el riu que, silenciosament, desapareix i torna, una vegada i una altra i una altra. Quan estiguin cansats s’asseuran al banc de davant de la granja i, potser, amb una mica de sort, veuran el somriure de la nena que viu dins de l’aigua.