Fa
anys que l’observo. Viu a la primera planta d’aquell edifici lleig, massa alt i
ple d’esquerdes, del temps de la dictadura. És un barri mig abandonat, encara
que molt cèntric, com un petit món passat que ha sobreviscut dins de l’altre,
el present. Allà, els arbres han crescut tant que amaguen la gent. O la gent es
transforma en arbres, difícil d’esbrinar-ho.
Fa un
temps es dedicava a empaperar l’escala de l’edifici amb folis d’A4, escrits a
mà, amb una lletra lligada, molt bonica, per cert. No feu soroll després de
les 10 de la nit. No poseu la televisió massa alta. No deixeu els cotxets al
replà. No aparqueu davant de l’entrada. No parleu malament dels vells. Bé, això
últim potser no hi sortia, però tot l’altre -i més- sí.
L’any
passat s’asseia, cada dia, fins que es feia fosc, a la finestra del menjador. No
saludava, però no parava de rondinar, cada cop que hi passava algú. La seva
mirada hauria pogut fer mal, si s’ho hagués proposat. Sort que la distància
entre ell -instal·lat a la seva senyorívola primera planta- i nosaltres, els ciutadans
senzills que teníem l’honor de compartir parets i aire amb ell, era
considerable. Quan parlava, li sortien galls a cada inici de frase i les mans se
li movien com ocells engabiats. Feia oracions molt correctes, amb subjecte i
predicat, i les pronunciava amb ràbia i gotes de saliva. No sé si era sord o
només sentia el que li convenia. Mai no contestava, si li preguntaves alguna
cosa.
Les
males llengües, o sigui les veïnes del replà, havien penjat plantes i draps a
la banda dels balcons que donava cap al seu pis, per no veure’l, i explicaven
que, de jove, havia estat Algú. O sigui algú del Partit. Que havia tingut diners,
responsabilitats i dona enjoiada. Que el cotxe de luxe aparcat davant de la
seva finestra, el que es rovellava una mica més cada hivern i que tenia les
rodes desinflades, era seu. Un malparit, vaja. A ell no li dirigien la paraula.
Aquest
estiu, no el veig mai. Hi ha la finestra oberta i, a dins, se sent la
televisió. Diria que massa alta, pel seu criteri. Sempre el mateix canal, un on
fan notícies i debats sobre les notícies i notícies sobre els debats del dia
abans. Dia i nit. A vegades, cap al vespre, la finestra s’il·lumina una estona,
curta. O això m’ha semblat veure. No hi ha papers amb prohibicions enlloc. Les
plantes dels testos que hi ha davant de la seva porta estan tan seques que no
sé si encara viuen. Les he començat a regar, per si de cas. Hi vaig de
puntetes, a la nit, perquè em fa por que el vell rondinaire no em senti. Potser
senzillament vol deixar morir les plantes, com va fer amb el cotxe, penso. Ves
a saber.
Ha
passat ja mig juliol i la finestra i la televisió continuen obertes. A
qualsevol hora, per més aviat o tard que sigui. Cap altre senyal de l’home. Les
veïnes s’encongeixen d’espatlles i s’afanyen a entrar, perquè tenen alguna cosa
al foc. Era molt vell, deixen anar, de tant en tant. Se’m fa un nus al
coll cada cop que hi entro o surto.
La bona
notícia és que una de les plantes ha ressuscitat. Creix uns centímetres cada
dia i sembla que vol florir. El carter ha deixat una carta per l’home que havia
sigut Algú. Em pregunto si la hi hauria de pujar. Continuo tenir por. Qui sap si té
una pistola, dels temps quan els comunistes vivien molt millor que els que no
ho eren i sabien que tots els altres els odiaven. Qui sap les històries que explicaria
aquest home. Qui sap si encara és viu.
A
l’asfalt, sota la seva finestra, oberta i amb la mateixa cantarella de
televisió, avui hi ha un gat. És negre i escanyolit. Menja una cuixa de
pollastre. Sembla sencera. El gat no té pressa, s’hi recrea. Sí, pot ser que
l’hagi portat d’un altre lloc i que hagi decidit cruspir-se-la just davant de
la finestra del iaio enfadat. També pot ser que algú la hi hagi tirat per la
finestra. Tot pot ser.
