Va passar molts anys preparant
el viatge. Dies transparents i nits sense dormir, sacrificis convertits en
somnis... El gran elefant blau. I tant que existia, no en tenia cap dubte. El
que no havia pensat era que li costaria tant allunyar-se de la seva dona. Perdre
la seva mirada. Quina opció tenia, però. Quin sentit tindria la vida si hi
renunciava.
Se’n va anar.
Les pistes apareixien i
s’esfumaven com la calitja d’estiu. Era molt més difícil del que havia imaginat:
les valls mortes no s’acabaven mai, els arbres fossilitzats marcaven camins
circulars, les pedres semblaven calaveres, les cendres emboiraven la vista...
De tant en tant diluviava i l’esperança renaixia, perfilant ombres fugisseres.
Fins que se li trencaren les últimes botes i no li quedaren diners per
comprar-ne més, no va pensar en tornar-hi. Era dur fer-ho sense haver-lo
trobat.
La porta de casa s’havia
descolorit i les finestres deixaven passar l’aire fred. En veure’l, la seva
dona es va tapar la cara amb mans enteranyinades d’arrugues. Ell les hi va
apartar amb dits tremolosos. Anhelava sentir-la de nou. Darrere l’abandó i la
tristesa, els ulls de l'estimada no havien canviat gens. Dins les seves ninetes, dos
grans elefants blaus somreien, malgrat tot, feliços.
