Fa
tant que no surt de casa que no recorda el color de les finestres vistes per
fora. Son grises. Les finestres, vol dir. Grises, opaques, iguals. No s’hi pot
veure res, darrere.
Recorda
l’àvia, que es va apagar a poc a poc, al llit alt, de quan era jove, els
coixins d’espígol, els ulls que recollien el cel. També recorda els primers
matins, la silueta de la Mar, els braços dolços, els cabells foscos a
contrallum, el somriure. I la distància. I els somnis separats.
Recorda
la petita aranya que va fer niu a la finestra de la cuina, un teixit blanc, la
Mar va xisclar, quin fàstic, ell es va estovar en veure els ous petits i transparents,
i l’aranya corrent com boja d’un costat a l’altre, i ell netejant la finestra
gairebé sense mirar, i en acabar, tornar a veure l’aranya, ja quieta, mirant-lo,
sola i trista, al mateix lloc.
La Mar fa temps que ja no hi viu, al pis, el
gat que s’enfilava al balcó cada vespre fa dies que no es sent. L’aranya se’n
va anar la setmana passada. Tot de cop s’adona que ja no sent ni la parella del
tercer, han deixat de discutir-se en algun moment donat, no sap quan, ni el noi
de l’altre costat del carrer, el que tocava el piano de nou a onze, ni el camió
d’escombraries que sacsejava els vidres quan passava. Ara mateix no recorda què
ha passat amb la radio. La televisió i la internet havien fallat gairebé al
mateix temps, però i la ràdio. L’escoltava sovint, sobretot en quedar-se sol,
li feia companyia i li agradava riure sense saber per què, només perquè els de
la ràdio ho feien i tot semblava real i divertit i tot passarà aviat i encara
hem tingut sort, ara apreciem les coses petites, la vida, la soledat... Quan va
callar la radio.
Només
recorda les finestres, cada cop més tancades. Així i tot, reflecteixen el sol, els
núvols, els arbres que es mouen i cruixen, els edificis fràgils i el pol·len,
que a vegades s’escola entre l’aranya i el seu niu desert i puja en espirals al
mig de la cuina, a l’alçada dels ulls, concentrant la por del contagi i
l’alegria de l’oblit.
Per
fora, totes les finestres es veuen iguals. Grises. Opaques. Fredes. Planes.
Buides.
No hi
ha ningú al carrer.
Una
filera de formigues, que no es veu on comença, ni on acaba, ocupa el carril de
la dreta, tot sencer, formant una massa negra que vibra a una velocitat
hipnòtica. Vistes de lluny, diries que només son l’ombra d’un animal
prehistòric, immòbil i inquietant.
