Les
mans, tremoloses, no troben més raó de la tristesa que la bogeria
d'escriure. L'irresistible i emboirat desig d'escriure.
Ja
no tinc por de tu, sinó de les meves pors. D'aquestes estúpides i
dèbils pors que s'escalfen els dits congelats al caliu de les teves
mentides, sense qüestionar-les i sense veure que el procés és
irreversible i que aviat es trencaran en mil bocins i es
desintegraran per sempre. Fa temps que no intento destriar veritats
de mentides, ni amors de soledats. Fa temps que accepto la teva
realitat, sense buscar-ne d'altres, sense protestar gaire. Ho vas fer
bé. Potser hi vas creure i tot. Potser vas començar per necessitat
de mentir-te a tu mateix, de suavitzar la lletjor de la vida que
t'havia tocat. Potser vas tenir bones intencions, tal com sempre
t'has excusat quan et demanava el per què del dolor si només hi
havia amor. Potser vas començar fa tant de temps que, al no recordar
l'inici, vas pensar que hi havia existit des de sempre, el teu món
perfecte, el meu món imposat.
Però
ara trobo engrunes d'esperances seques, amagades sota els vestits de
l'estiu passat. I trobo les baves laberíntiques que van deixar els
cargols mentre els perseguíem sota la pluja d'abril. I també trobo
la pols de records mai nascuts dels nostres cossos, borratxos de sexe
i promeses, apilonada sota llits massa gastats. I fins i tot crec que
hi ha alguna ala trencada i opaca d'aquella papallona que vas
dibuixar per a mi a la sorra, davant del mar i del silenci.
No
sé què em passa aquests últims dies, estimat. Aquests últims
anys. Aquests últims. Crec que no només et menties a tu i a mi,
sinó que em vas transformar, i ara sóc jo la que menteixo i sóc jo
la que sóc falsa perquè la que jo era abans era mentida, era el que
tu m'havies dit que era, i ara no sé què en queda. No sé ni si en
queda alguna cosa. M'he penjat amb pinces el vestit i els cabells als
fils que creuen el cel buit i ni així no em puc aguantar. M'estic
dissolent i fins i tot el dolor em travessa la pell, sense
quedar-s'hi. Malgrat que hauria d'estar contenta perquè ja res no em
pesa, em sento confusa dins de la nova desintegració i no puc deixar
de buscar claus on penjar un tros meu que triga a desaparèixer. Però
ja no trobo cap clau. Ni cap creu.
Ni
cap meu.
Ha
acabat d'escriure i ja pot aixecar el cap. El mirall li torna ara la
imatge d'unes galtes caigudes i uns llavis morats. Una dent sobresurt
de la boca arrugada i els ulls no es veuen dins de les conques
esgrogueïdes. La pell s'està desprenent a trossos i, a sota, els
ossos transparenten foscor. És una dona vella, la que té davant.
Molt vella.
