La
va entrar en braços, tal com ho havien somiat, i va parpellejar per
assegurar-se que estava despert: darrere els rínxols de la seva
dona, l'habitació semblava no tenir límits. S'hi van instal·lar
amb continguda eufòria, comprovant a cada gest la perfecció del nou
món: els finestrals arribaven als núvols, els mobles acompanyaven
converses, les catifes acariciaven passes... No es podien sentir més
afortunats.
Al
cap d'uns anys, mentre l'home estimat es dutxava, ella es va
sorprendre arrufant el nas i pensant que haurien de fer una paret
entre el bany i el dormitori. A ell se li va acudir que potser
haurien de comprar un altre llit també: el que tenien es devia haver
encongit, perquè abans sobrava lloc pels dos costats i en canvi ara
els genolls els sortien fora del matalàs. Semblava que l'habitació
s'anava empetitint i ells no hi podien fer res. Van deixar de
discutir en comprovar que les parets s'acostaven de veritat, el
sostre baixava mentre el miraven i l'aire escassejava. L'amor va
esdevenir por, i després, resignació.
En
apartar les runes per construir la nova habitació, a sota hi van
trobar dues mòmies, esclafades l'una sobre l'altra, en una última i
eterna abraçada.
