Els
cops s’acceleren sobre el cos arraulit a terra. Els braços de la dona, protegint
el cap, tremolen, a punt de renunciar. Les orelles li xiulen, fa estona que no
sent els crits. Com si tot hagués emmudit i només resten els cops per mesurar
el temps.
Per
què, digues per què, mala puta, per què m’obligues a fer-te això, digues, per
què t’estimo, per què no calles, per què...
Ara els
punys cauen per inèrcia, cansats, mentre els dits s’obren i acaricien la pell cremant.
Els dos saben com acabarà la nit, coneixen el silenci, les llàgrimes, els
petons, els perdons, el sexe amb ulls tancats, la son, els roncs. L’armistici.
La fugissera llibertat de llepar-se les ferides.
En
sortir, s’entafora la caputxa perquè ningú li vegi els morats. Necessita aire.
A la cantonada xoca contra el veí de baix. No li diu res. No vol que ell li
digui res. Sent la seva mirada inquieta, endevina el gest que anhela tocar-la. Intenta
ignorar la tristesa que la colpeja mentre es gira i s’allunya corrents. Potser
a ell li ho podria explicar. Potser ell l’ajudaria. Potser...
El
vent bufa fort. L’impedeix avançar. I ella no vol cap altre amor.
