Televisions i altres petites dificultats

 Tot va començar un dissabte al vespre, al No paris. En Joan odiava el nom del bar però el malestar no s'havia manifestat mai abans d'aquell dia, el de la gran final. No va ser a temps d'esquivar les cadires de plàstic que grinyolaven sota homes amb diferents models de panxa, afonia i bigotis d'escuma de cervesa. L'espai havia perdut la tercera dimensió, esclafat per una guillotina en forma de pantalla gegant penjada sobre els seus caps, i la fugida resultava difícil. Va vomitar al mig de la sala, ronyosa per naturalesa, fet que va provocar que tothom es replegués una mica cap a la paret i que deixés de parlar-hi per sempre més.

Al cap d'uns dies els va tocar als fills, mentre es bombardejaven tranquil·lament amb crispetes i miraven Modern family. Davant de l'empastifada del mig del menjador i del papa palplantat com un estaquirot, els nens van començar a cridar i no van callar fins que la mare els va prometre que l'endemà se'ls emportaria a cals avis i que s'hi podrien quedar fins que el papa deixés de fer-se el màrtir i de maltractar-los (coses, no per incompatibles, menys possibles).

L'últim cop va ser a la nit en què la seva dona –aprofitant que ell ja no sortia amb amics i que els nens no volien tornar a casa– va posar el lluç al forn, el rosé a la nevera, espelmes perfumades a la taula i Pretty woman al DVD. En Joan no oblidarà mai el cop de porta seguit d'una forta dringadissa de cristall venecià procedent del pis de sota, després que la dona el veiés vomitar sobre les espelmes.

En només una setmana d'al·lèrgia als programes televisius normals i corrents, havia aconseguit quedar-se sense amics, sense fills i sense dona. Sol al mig del pis erm i callat, en Joan es va empassar la saliva, va agafar aire i va llençar el televisor de cinquanta polzades per la finestra. Ignorant els crits de dolor que pujaven des del carrer, va anar a buscar una llibreta i un bolígraf i, amb un inefable sentiment de llibertat, va escriure: Tot va començar un dissabte al vespre.