Se n’havia anat amb ell perquè estava trista.
Perquè havien començat a caure les fulles dels til·lers, arrencades per la
tempesta. Perquè la seva veu era quieta i blava. Perquè a casa no l’esperava
ningú. En aquest ordre.
Un lapsus en la memòria, seguit d’un cabdell
d’imatges mogudes, que encara no pot enfocar. Hi ha hagut crits, creu, i algun
cop, potser, i un ull injectat amb sang, massa a prop de la seva cara, això sí
que se li ha quedat, com un segell roent a la retina. Un dels dos ha caigut, trencat,
com un sac massa ple, la cabina de tren, repleta d’objectes metàl·lics, superfícies
que reflectien trossos de pell i esquitxos vermells, la finestra que no
s’obria, faltava aire, faltava espai, les imatges s’aclareixen, sap on trobar
la clau, fica la ma en la butxaca del cos estès a terra, encara és calent,
encara hi palpita alguna cosa, i ja està. Ja està.
Darrere la porta, al passadís, el silenci la
colpeja amb força. Es mira les mans tacades de sang i els peus, descalços. Un record
vague d’haver deixat les sabates en algun lloc fosc, només de pujar al vagó.
Ell reia i deia no tinguis por, no hi ha
ningú, només és un tren abandonat... No tinguis por.
Les sabates, on deuen ser les sabates. Mira al
voltant, descobreix la tempesta que sacseja els vidres, es desespera de no
sentir res. Atrapada dins d’una pel·lícula muda, sèrie B. Milions d’ulls
invisibles la dissequen, les imatges tornen a perseguir-se, l’una darrere
l’altra, com fulles que giren al voltant d’un tronc que ja no les vol, cap so,
tot és fred i tot esgarrinxa. Ha de trobar les sabates. No pot sortir sense
sabates. No pot travessar la foscor sense sabates. Així i tot, avança i
ensopega amb ombres i es torna a aixecar i torna a ensopegar. I torna a
avançar. On deuen ser, les sabates.
La porta del vagó s’obre de cop i un raig de
llum la fereix. La noia es deixa caure i es tapa la cara amb els braços. Massa
tard. Reflexos de pell blanca esquitxen la nit. La llum i el vent bufen fort,
molt fort, i s’eixamplen, i l’atropellen. Sota el xivarri invasor, percep la
respiració humida de l’home. Es fa petita-petita, cargolada cap endins, i sent
la sang que li empeny les puntes dels dits contra el cap. Intenta diluir-se
dins la foscor, mentre espera el cop.
Aquesta vegada, el cop triga.
Triga massa.
A poc a poc, separa les parpelles i, darrere la
resplendor blava i el vent, distingeix una tela basta, amb forats, alguna cosa
semblant a una cama. Aixeca una mica, molt poc, el cap. La llanterna canvia de
direcció i ara pot veure una camisa rebregada i molla, una barba embullada, una
mà amb ungles negres que sosté un parell de sabates de dona. No pot parar de
tremolar, tampoc no gosaria moure’s. No és ell, el que la va violar. És un
altre home. Un altre. La realitat ressona com una campana vella. És un altre
home. El cop arribarà. Ajup el cap, torna a estrènyer fort les barres i es
protegeix el clatell amb els braços. Quant trigarà a pegar-la.
Després d’un temps immesurable, una veu esquinça
l’espera. Una veu de colors. Com una cascada de llum sobre el terra esquerdat.
Té, he
trobat aquestes sabates. Les vols.
