Para
el despertador un segon just abans de sonar. Una altra nit sense
dormir. La feina va malament i fa dies que no sap què passarà
l'endemà. Li té por, a la nit. És a la nit quan sent la solitud
com furga en el seu ventre i es menja tota la calor que hi troba.
Durant molts anys s'ha dedicat a construir ponts. Moltes vegades els
ponts s’han enfonsat i les males herbes han crescut al seu lloc.
Ella ha tornat a construir ponts. Mai no ha estat fàcil. Les males
herbes eren molt tossudes i els ponts, molt fràgils. En el país on
viu ara, el clima és càlid i agradable, però els vents del nord
s’ho emporten tot quan passen. I les males herbes són l'únic que
hi sobreviu.
Tanca els ulls. No té ganes de
llevar-se. No té ganes d’un altre dia. Sap que ho ha de fer però
el seu cos es resisteix. Respira fondo. Obre els ulls. La por torna a
estar allà, al seu costat, com sempre. Ara no té ulls dolços, ni
somriure paternal. Més aviat sembla un fantasma enfangat i avorrit.
La dona va cap a la cuina, treu un
suc de taronja i beu directament de l'ampolla, dreta davant la nevera
oberta i plena a vessar, amb una set inacabable. El suc té mal gust
i ella pensa, mentre no deixa de beure'n, que deu fer dies que està
obert. El calendari ensenya el vint-i-sis de gener.
**********************************
Cada matí es lleva a la mateixa
hora, i cada matí odia llevar-se. Els pares ja estan desperts. S’han
pres el líquid marró amb olor de cafè sense parlar, i han preparat
dues llesques de pa amb mantega per a les nenes. Ella és la germana
gran. S’aixeca, es renta la cara, es pentina, es posa l’uniforme
blau marí, que la mare planxa cada dia, i la cinta blanca sobre els
cabells curts. La cinta només serveix perquè totes les nenes es
vegin iguals, no pas per domar els cabells o els pensaments, que
ningú no gosaria esbullar. Menja el pa amb mantega mastegant a poc a
poc, agafa la maleta amb els llibres i porta la germana petita a la
guarderia, abans d’anar a l’escola. Li encanta l’estiu, quan
pot tocar els troncs dels arbres vells i escoltar les tórtores. És
una nena alta per la seva edat, però va sempre corbada, mirant a
terra, esquivant els forats, i això la fa semblar tímida i
espantadissa.
Avui té pressa, salta sobre les
basses de fang, sentint el pes del vell abric que la mare li havia
allargat i movent els dits glaçats dins dels guants amb un sol dit
que ella mateixa havia fet en les classes de manualitats. Té catorze
anys i les galtes vermelles de fred. El front arrugat i la mirada
emboirada de son. El dilluns comencen les classes aviat, a les set.
Els carrers estan foscos i la gent passa lliscant, com fantasmes
afanyant-se cap als panteons oberts. Cap paraula, cap cotxe, cap
llum, cap abric que no sigui negre o gris. Cames febrils que porten
cossos adormits. Com després d'una tempesta, el terra està
esquitxat del blanc brut dels diaris. “Proletaris de tot el món,
uniu-vos!”, diu a la capçalera de cada full. A sota hi ha el
retrat del president del país. La fotografia ocupa gairebé mitja
pàgina. Sempre és la mateixa. Mig de costat, amb un posat
d'antigues pel·lícules mudes, els llavis tancats i somrient, els
ulls dolços i amorosos, les orelles grosses, els cabells abundants
emmarcant un front alt i serè. El pare. El que es cuida de tothom.
El que no dorm, ni menja, ni es posa malalt, ni envelleix.
Avui és el seu aniversari.
Vint-i-sis de gener. El país de fantasmes grisos s’ha despertat
tremolant de fred i es prepara per a una altra gran celebració. Els
carrers, tacats de neu fosa, exhibeixen banderes vermelles, immòbils
i descolorides. El retrat penja a cada cantonada i a la façana de
cada edifici important. La nena s’afanya a arribar a la primera
classe, que avui serà l’assaig general de la manifestació. Balls
que representen figures al·legòriques, cançons patriòtiques i
desfilades interminables. Té gana. Al final de mes quasi no en
queda, de mantega. La capa que la mare hi unta sobre la llesca de pa
sec que deixa per a les nenes, amb l'excusa que ella no menja mai per
esmorzar, és cada dia més transparent. De tant en tant, quan és a
casa, obre la nevera i intenta imaginar-se-la plena. Només és capaç
d’imaginar-se una pastilla de mantega i un tros de formatge,
repetits fins a l’infinit. I pa, molts pans, allargats i daurats,
l'un sobre l'altre en una muntanya perfectament equilibrada.
Però avui és dia de festa: a
l’escola els donaran una taronja a cada nen. Una taronja de
veritat, rodona, pesada i lluminosa. No sap on creixen les taronges,
ni pot imaginar l'arbre que pareix aquestes fruites meravelloses.
Durant molts dies la taronja farà una olor increïble des de sobre
de l'armari de la habitació, fins que arribi la primavera i la mare
li dirà que se l'hauria de menjar, que no pateixi, que aviat
arribarà el gener i en tindrà una altra.
***********************************
Continua bevent el suc de taronja,
amb glops petits i ofegats. Quan acaba, trenca el full del calendari,
l'arruga i el llença a les escombraries. Decideix vestir-se abans
d'anar a despertar els nens. Els farà torrades amb mantega i mel.
Amb molta mantega. Somriu. Com si avui fos el vint-i-set de gener.
