Encara sento en la
meva pell l’ardor d’aquells matins llunyans, quan despertava amb els dits àvids
d’agafar-te, de tocar-te amb delicadesa, de xafar-te amb passió, d’esprémer-te amb
violència, de trenar-te en mil camins sobre el meu cos i d’explicar l’univers
inexplicable a través teu. Eres dolça i lleugera, eres salvatge i dòcil, eres
meva.
T’han apartat de mi
amb la força i me n’han donat una altra, i cada dia m’esforço a trobar-li la
dolçor i el misteri, cada dia intento esgarrapar-li un bocí més, intento cercar
la llum entremig d‘abismes insondables i laberints indiferents, intento
obrir-la i penetrar-la i sentir-la. Cada dia lluito per guanyar-la, per
domesticar-la, per fer-la meva. Per tornar a sentir amb ella el mateix que ja
no puc sentir ni amb tu, ara. Per poder-la besar i mossegar i acariciar i
aviciar i maltractar i perdonar i entronitzar i digerir i vomitar i dominar. No
puc fer-ho, estimada, i em fa tanta por que mai més no ho pugui fer, ni amb
ella, ni amb tu, ni amb cap altra.
Fa temps que sóc
com un ocell amb la llengua tallada. Fa temps que la meva llengua ja no és
meva. Fa massa temps que cerco en va tornar-me a perdre dins de l’incomparable
plaer d’escriure en una llengua pròpia.
