dijous, 23 d’octubre del 2014

Pas de deux

El Jan va parar el motor, va baixar del cotxe i es va cordar l’americana. En acabar el cigarro, va llençar la burilla a terra sense mirar on queia. Va inspirar amb força l’aire vespertí i es va alegrar de no tenir cap pressa. Les estrelles començaven a parpellejar quan finalment es va decidir acostar al restaurant, ple de gom a gom, i la va veure a dins, amb la mirada tan fixa que entelava el vidre. El llavi de baix li va pujar amb un moviment quasi imperceptible, dibuixant-li a la cara l’ombra d’un somriure. La sensació irresistible de posseir alguna cosa que ningú més no tenia el va envair de nou i, dins de les butxaques, les mans se li van escalfar.
Ella s’agafava amb força al got d’aigua que tenia davant, mentre intentava dissimular la tremolor de les cames per sota la taula. Ell ho sentia i això li feia venir ganes de jugar. Entrar en el joc de sempre, innocent i pèrfid. Els ulls se li van tornar petits i somiadors, del color de la mel vella. Sabia que només havia de tocar amb un dit aquell cos de davant seu per fer-lo vibrar com un Stradivarius acabat de néixer.


dimecres, 22 d’octubre del 2014

Paisatge

Llum. Aigua. Absència de sons humans. Plenitud d’aromes que suren sobre meu. Sensació de buit líquid a l’espera de carícies. Aire que es deixa sentir, dur i fred, en passar pel nas, per la boca, pels ulls, pels pulmons i pels tendrament minúsculs vasos de sang. Passes oblidades en la sorra calenta. L’última roca daurada. Sol pietós. Infinit.