I
la veritat és que n'hi havia un munt, d'ocells, tants que l'Alice no
podia recordar-ne els noms. En coneixia la majoria però sempre la
sorprenia algun de nou. Li agradava pensar que els ocells eren amics
de països llunyans que li explicaven contes en els seus respectius
idiomes i ella s'esforçava a entendre'ls. A vegades fins i tot
jurava que havia copsat algunes idees, per la manera com movien les
ales o per les expressions de les seves cares. La mare la renyava
quan la sentia i, si hi havia algú més, explicava que la nena tenia
dificultats per expressar el que de veritat volia dir.
Aquell
matí, amb una mica de febre, havia rebut el permís per quedar-se a
casa. Al llit, li va dir la mare, abans d'anar-se'n. Al sofà,
va decidir la nena. Mirant el cel i els ocells que el travessaven. No
es va espantar quan va sentir el cop al vidre: la finestra, gran i
neta, havia provocat altres accidents, però normalment els ocells
despistats pel reflex del cel aconseguien reprendre el vol de
seguida, només una mica estabornits. Aquest però va caure a terra i
allà es va quedar. L'Alice va esperar un parell de minuts i després
va sortir i se'l va quedar mirant una estona llarga. Era d'una
espècie que no coneixia i això la feia sentir incòmoda: de mida
mitjana, negre i amb les puntes de les ales grogues. El bec també el
tenia negre, així que no podia ser una merla. Estava de costat, de
cara a la nena. Sota les parpelles tenia unes membranes translúcides
que es mig tancaven i s'obrien com empeses per un arc. L'Alice no
havia vist mai ningú que lluités literalment per no tancar els
ulls. Es va asseure al costat d'un banc que hi havia sota la
finestra, després de pujar-hi l'ocell. En agafar-lo, la va
sorprendre el poc que pesava i la calor que en desprenia. Durant un
temps no va fer res, a part d'obrir i tancar aquella mena de
parpelles estranyes. Després, tot de cop, va aixecar el coll i va
batre les ales amb força. L'Alice es va alegrar d'haver estat al seu
costat en els moments difícils de la recuperació i va pensar que
explicaria a la mare que els ocells també es desmaien. Però, al cap
d'uns segons, el cap li va caure de costat i les ales es van plegar a
poc a poc. L'espera, els plors i els precs no van servir per a res.
Amb els ulls mig oberts, l'ocell ja no la mirava, ni es va tornar a
moure. Al final, l'Alice va recordar la mare molt enfadada i dient
que els morts s'han d'enterrar el més aviat possible. Es va eixugar
les llàgrimes i va portar el petit cadàver, encara lleuger i
calent, al jardí, on va fer un forat tan fondo com va poder, el va
col·locar amb molt de compte a dins i el va tapar de cop, amb molta
terra, tancant els ulls amb força en el moment de fer-ho.
En
tornar a dins de casa, va passar pel costat del banc i va veure una
petita taca, allà on hi havia hagut el cap de l'ocell. La mare
s'enfadarà quan vegi la taca, va pensar. Però li era igual. Estava
massa cansada per netejar-ho. Es va quedar ajaguda al costat, tancant
i obrint els ulls, fins que la mare la va arrossegar al llit, agafada
pels dos braços i cridant-li fort.
Aquell
dia va ploure molt. El banc de sota la finestra va quedar ben xop.
