Què escriure quan tens massa coses que vols escriure?
Dels llavis em
regalimen paraules dolces com la mel, madures, sucoses i curulles de sal i de sol.
La Vida. La que emplena però no sacia. La que em sacseja de sentiments i
pensaments, els amassa en forma d’huracà (o potser precipici) i els llança –com
a pilota inter galàctica– a l’altre extrem de l’Univers que, per aquelles
casualitats físiques tan estranyes, resulta que és just darrere meu, llepant-me
l’esquena amb les seves flames, golafres d’oxigen. La Vida és gelosa: no vol compartir res. I les
paraules, mudes i felices, continuen regalimant pel meu pit, pels meus malucs,
per les meves cuixes, dibuixant un nou cos –meravellós i fugaç– per a mi, l’escriptora sense veu.
