dimarts, 28 de novembre del 2017

Revolucions

Es va despertar de cop i va estrènyer les barres per no cridar. El mal que li feia l’orella oprimia tots els altres sentits. Provà d’aixecar el cap, sense aconseguir-ho. Semblava soldat al llit. A les palpentes, va buscar l’origen del dolor amb les dues mans, mentre estirava amb totes les seves forces cap amunt. Un cruixit glaçat, un llamp que li recorre l’espinada i tot desapareix de cop. El buit. Si no hagués vist, al mig del coixí, l’objecte que emetia vibracions blaves, a penes visible en el matí boirós d’octubre, s’hauria pensat que tot plegat havia estat un malson. Una al·lucinació provocada per setmanes d’angoixa i cansament col·lectiu. La revolució, aquell moviment magmàtic que havia esquerdat la vida del país durant molts anys, havia arribat a la superfície. Ara intentava desfer el nus del passat sense causar ferides. Com més ho intentava, aquestes es tornaven més fondes i més inevitables. Cada dia costava més respirar l’aire que es pretenia canviar però no se sabia com fer-ho. Auto-exiliats dins del silenci culpabilitzant, tothom mantenia els ulls tancats. I ningú no podia dormir.
El bocí que aparentment s’havia desprès del cap de la Yi tenia forma de mitja orella. El pavelló extern d’una orella humana. Per més que la noia es fregués els ulls i aguantés la respiració, aquell objecte estrafolari es negava a desaparèixer. Després d’uns segons de confusió, el va tocar amb esgarrifança i va descobrir que era sòlid i de tacte sorprenent: fort, fred i aspre, com escates d’acer. Ara que s’havia trencat, veia que no pesava gens, era lleuger com una ploma. Malgrat tot, la cosa més estranya no era l’aspecte, ni el pes, sinó l’olor. Una olor que s’havia esmunyit dins de les seves narius, com una serp furtiva, fins i tot abans d’obrir els ulls, quan tot just començava a lluitar contra el pes de la son. Malgrat que no la podia definir, ni classificar en cap categoria, l’olor li era familiar, impregnada en un racó essencial de la seva memòria.
La Yi va amagar la cosa amb aparença d’orella en el calaix de la tauleta de nit, sota  mocadors de paper i llibretes sense estrenar, i va renunciar a rumiar mentre es preparava per anar a la feina. Va fer un petó a la galta amable que se li oferia des de l’altra cadira de la cuina, va ignorar el ridícul pensament d’explicar el que li havia passat i va continuar amb les seves rutines com si res. A la cap i a la fi, tot plegat devia tenir una explicació prou lògica, que ara mateix no tenia ni temps, ni ganes de buscar. Un cop al carrer, no va notar cap canvi. Feia un dia gris i aglomerat, com qualsevol altre. La gent duia botes de pluja, de plàstic fosc, i paraigües opacs, i caminava de pressa, sense mirar als costats; els arbres aguantaven amb indiferència fingida les bafarades d’aire contaminat mentre es quedaven sense fulles; els cotxes s’insultaven en silenci, tirant-se escopinades de fum; les finestres dissimulaven la seva condició humil sota capes de pols, en perenne enveja dels miralls que reflectien innombrables vides i morts.
–Que tingui un bon dia va contestar d’esma a la venedora coixa de la botiga de fruites, un ésser d’edat i pensaments indefinits, que sempre tancava els ulls quan pretenia somriure.
Fins que va parar al costat d’un semàfor, la Yi no es va fixar en la seva tercera cama. Començava al nivell del genoll esquerre i era idèntica a les dues originals, amb l’única –i essencial– diferència que, en lloc de mitja grisa i sabata de pell negra, estava vestida en una capa blavosa, idèntica a la que irradiava l’objecte amagat a la tauleta de nit. Caminava en el mateix ritme que l’altra cama, la bona, com un reflex exacte d’aquella, i mentre la mirava, s’anava separant cada cop una mica més. En qüestió de segons va arribar al maluc. La Yi va mirar al seu voltant espantada. Per què ningú no s’hi parava? Per què ningú no deia res? Tenia tres cames i era impossible que fos l’única que se n’adonés. Com si tot això passés només dins del seu cap. La por va espetegar amb aquell pensament i la va fer parar en sec. Tremolant, va buscar al telèfon el número del metge de guàrdia. No volia permetre ni un minut més de bogeria. Les dues mans dretes que agafaven dos telèfons idèntics no la van agafar per sorpresa. Un cop passats els primers batecs de cor desbocats, va entendre que el més important en aquell moment transcendental era mantenir la calma. Com que encara no semblava que algú hagués vist res del que passava, va entendre que no podia esperar ajuda. S’havia d’espavilar. Ara ja no importava que mai no s’havia sortit de res tota sola. Que sempre havia anat protegida al mig del grup, com més descolorit i sorollós millor. Aquesta vegada sentia que ho havia de fer, havia d’acceptar que l’incògnit només l’havia escollit a ella i, per tant, era l’única responsable del que podia arribar a plasmar-se. Es va asseure al banc de ciment que separava la vorera de la resta de la ciutat i va esperar tranquil·lament que l’altra ella acabés de néixer. Fins a un cert punt, des de fora, la cosa es podia interpretar com a divertida. Era una persona, la mateixa d’una hora abans o d’un mes abans, que es transformava en una altra persona. Una persona que abans era part d’una cosa sencera i ara mutava a una persona sencera que no era part de res. I tot això s’esdevenia sense desig conscient, sense causa externa, ni motivació aparent. Tenia por i tenia ganes de veure qui seria. Qui era. L’olor familiar ho inundava tot, persistent i fràgil, amb records d’una vida que no havia viscut encara.
Va saber que la metamorfosi havia acabat quan les parpelles se li van inflar com veles plegades durant massa temps i van obrir cap al món dues esquerdes humides i plenes d’enyor. Eren els seus ulls de sempre però, així i tot, diferents. Les imatges que li arribaven a través d’ells no tenien res a veure amb les que havia processat feia només uns minuts. Tot era diferent: la gent flotava a un pam de terra, no duien botes, ni paraigües, i desprenien una llum blava i amable en creuar-se els uns amb els altres; les arrels dels arbres es deixaven veure entre reflexos d’aigua que pujava cap a les branques; els cotxes lliscaven suaus i ordenats, sobre carreteres que respiraven, i les finestres reflectien núvols transparents. Fins i tot la venedora coixa de la botiga de fruites havia canviat: tenia els ulls oberts i profunds, com dos llacs plens de somriures. Tot feia olor de nou, de regeneració. Era aquella olor que havia sentit al matí, unida al dolor del despertar.
En girar el cap i veure la titella d’ulls buits i pell apergaminada, encongida al seu costat, sobre el banc de ciment, la Yi no va tenir cap dubte que aquesta era la seva revolució i que ella havia complert. Tampoc la va estranyar que els que hi passaven per davant es giressin per mirar-la i la saludessin pel seu nom. Es va aixecar, va ficar les dues mans blaves i fortes a les butxaques i va continuar el camí cap a la feina.