Hi
ha una gota de pluja que s'ha quedat enganxada al vidre. És grossa i
s'allarga cada cop més, maldant com una larva per passar a nimfa. La
segueixo amb el dit per la part de dins de la finestra, m'imagino
tocar-la. Fa temps que ha parat la pluja, però aquesta gota encara
no cau. Nia dins de la foscor i em torna una imatge borrosa de mi
mateix.
La
mare va morir fa tres mesos, tres dies i quaranta-tres minuts. No sé
com ho sé. Tampoc sé si el factor temporal té algun significat. A
vegades, penso que estem inventant el temps perquè ens avorrim. O
potser només intentem protegir-nos del caos que presagien les altres
dimensions, les desconegudes. El cas és que la mare va morir fa
exactament tres mesos, tres dies i quaranta-quatre minuts i algú
dins meu actualitza la informació cada segon, de manera automàtica
i covard.
Era
molt bona persona, la mare. Tenia una veu bonica i un gos petaner. Li
agradava nadar i anar al cine. Hi havia un noi que l'estimava. És el
que n'expliquen.
Com
que ella va morir fa tres mesos, tres dies i quaranta-cinc minuts, jo
no vaig néixer mai.
