L’Alexei Alexeievich tenia
molts problemes.
Però molts. I no es
limitava a ser-ne propietari per força o per contagi, com la majoria de
nosaltres, sinó que, igual com s’estima el pare, la mare, els germans, els
fills o els cadells de la gata que no es té el cor de matar i ningú vol adoptar,
ell s’estimava els seus problemes. Els portava a sobre a tot arreu, els
amanyagava, els cuidava, els alimentava, es delectava mirant-los com jugaven
amb ell, no els deixava mai sols, ni es plantejava desfer-se’n. Senzillament no
podia concebre la seva vida sense problemes. Una vida llarga i aguda. Molt aguda.
De petit, la cara se li va
emplenar de furóncols d’un dia per l’altre. Mai se li van curar del tot i, un
cop adult, es van transformar en cràters inesborrables. Tot plegat es devia al
persistent rebuig dels consells, ben intencionats i reiteratius (com tots els
consells), que familiars, veïns i mèdics s’entossudien a bolcar sobre d’ell,
sense tenir en compte cap aspecte de la seva raonada individualitat. Com ara el
fet que no li agradava que l’aconsellessin. Però què s’havien cregut, tots
aquests, que no es podia cuidar d’ell mateix? Que algú sabia millor que ell què
li convenia i què no?
Més gran, passada amb
penes i sense glòria l’adolescència, les divertides entrades dels cabells,
antany rebels, van donar pas a una calvície galopant, tan veloç que, als vint
anys, el seu cap lluïa com un ou de gallina que picoteja a terra i surt ja amb
el número de sèrie imprès. Això, juntament amb la panxa cada dia més prominent
(perquè, què s’havien cregut aquests, amb tantes dèries de menjar saludable?
Amb tantes collonades de vida sana i de fer esport i de vigilar amb el pes... Eh,
què s’havien cregut, que el farien canviar, que deixaria de ser l’Alexei per
ser un titella en mans d’uns manipuladors desvergonyits?), l’alè fètid (què
s’havien cregut els dentistes, que es deixaria estafar només per emplenar les
seves butxaques foradades?) i la poca traça per lligar dues frases (per aquí sí
que no hi passaria, mai de la vida, però mai, no permetria que l’entabanessin
aquells publicistes astuts i morts de gana, cadascú tant més pèrfid per
convèncer de la seva veritat com més fills tenia a casa, mai de la vida, no
senyor! De veritats només n’hi havia una i aquesta era la seva, a ell no li’n
vendran cap altra.), l’Alexei Alexeievich ho va tenir complicat per trobar
esposa i, amb ella, descendència. Cap als quaranta-i-cinc, just abans que el
pre-jubilessin perquè l’empresa tenia pèrdues i sospitaven que aquestes es
veurien seriosament afectades per la seva sortida de la plantilla, la bona sort
se li va manifestar en forma de noia rossa, seductorament rodoneta, rinxolada i
embarassada de trigèmins, que es va enamorar d’ell de manera instantània. No va
servir de res que el pare d’Alexei Alexeievich tingués un infart mortal tot
seguit al casament, ni que la mare el desheretés al mig de la plaça del poble,
proliferant insults que mai havia imaginat, dirigits essencialment a la seva
estimada i els seus plançons. Ell però ni cas: va continuar entregant-li els
diners de l’atur amb religiositat, cada ú de mes, va continuar dormint al terra
de la cuina que havia de netejar després de cuinar l’últim àpat del dia i va
continuar adorant-la com només als millors problemes de la nostra vida se’ls
pot adorar.
No es pot dir gaire més
del seu pas per aquest planeta. Ah, de tant en tant es moria de dolor per un
ull de poll que no el deixava caminar, però, lluny de canviar de sabates o de
prendre alguna mesura més radical, com ara eliminar-lo, es resignava a tancar els ulls, assegut al terra de la cuina, tot sol en la penombra de la seva pau.
Altres vegades podia relliscar per una empenta que algun dimoni infantil li
feia d’amagatotis i trencar-se un parell d’ossos, però sempre rebutjant de
totes totes anar a l’hospital, què s’havien cregut aquells metges, que tots som
uns gamarussos que se sotmeten de bona gana als seus experiments i qui sap
quins altres actes diabòlics? De cap de les maneres.
El mediocre pas final va
ser ennuegar-se amb un os de pollastre que un dels fillastres li havia tirat, després
de sopar, commocionat pel seu aspecte lívid, pitjor que l’habitual. Els tres van
aplaudir i cridar com bojos mentre ell canviava de color com un camaleó, sense
provar d’aixecar-se, tossir o demanar ajuda.
La vídua, encara rinxolada
i encara rodoneta, es va emocionar de debò en destapar la petita placa del
cementiri, on ella mateixa -en un accés de romanticisme tardà i gens barat-
havia demanat que gravessin un epitafi digne de la gran persona que el difunt
podia haver estat (les llàgrimes li remullaven el generós escot mentre pensava en
el poca-pena del seu marit, gens mereixedor de la seva misericòrdia i del
titànic esforç per treure’l de l’anonimat etern amb unes paraules tan ben
trobades).
Alexei Alexeievich Alexandr, l’home que estimava els seus
problemes
