Hi havia
una vegada un país on els súbdits estaven tan ensinistrats que no només
elogiaven el vestit invisible del l’emperador, sinó que anaven a fer-se la roba
al mateix sastre. La vida transcorria plàcidament entre somriures i aplaudiments
destinats a amagar la vergonyosa metamorfosi del líder. De tant en tant, remors
innocents sobre el seu cutis enfosquit acabaven amb orelles tallades i un
parell de morts a la forca. El que quedava de l’any només se sentiren lloances.
A primers
de gener, inesperadament i tapant-se la boca, algú va assenyalar amb el dit la
forma quadrada del cap imperial. Uns dies més tard, un riure catàrtic va
sacsejar les files d’aduladors mentre l’emperador provà de baixar les escales rodolant
perquè s’havia quedat sense mans ni peus. Quan va perdre la parla i es va
dedicar exclusivament a segellar decrets, els botxins ja no van donar l’abast. Les
persones desapareixien al mateix ritme que els trets personals del prohom.
El més
curiós no va ser descobrir que el poble sencer portava anys agenollant-se
davant d’una bossa de mà, vella, negra, tacada i indiferent que ocupava el tron
de l’emperador. Sinó que, durant mesos, ningú va gosar agafar-la i tirar-la a les
escombraries.
