Un dels meus fills, el blog, acaba de fer un any
Falta poc, molt poc, i no em veig amb
cor d’esperar-me de braços plegats. Em nego obstinadament a comptar els anys
que algú (ni sé qui, ni quan, ni on, ni tampoc tinc ganes de saber-ho) va decidir
que tocava començar a comptar. Rebutjo amb totes les meves forces la pressió
dels calendaris, rellotges, miralls, perruquers, infermers i altres andròmines amargades
i inútils. Per tant, enlloc d’un pastís d’aniversari he demanat una màquina per
viatjar allà on em vingui de gust. A mi, i no pas als rellotgers o als mercenaris
de les grans fàbriques de cosmètics. No cal parar en els llocs erms o enmig de
les tempestes, i no ho faré pas. Només pararé en les illes felices. Puc fer-ho.
Molt bé, la primera parada: la platja de
les tortugues, l’anomenen els que en saben. No veig cap tortuga, avui tampoc,
però tant hi fa. L’aigua transparent m’amanyaga els peus, la brisa em
despentina juganera i em deixo convèncer, per la veu estimada, de la
importància de tenir una gorra al cap si no prefereixo fondre’m en dolces i
minúscules onades de felicitat...
Segona parada: sí, feia temps que no hi
passava per aquí... Fa una olor boníssima d’avet barrejada amb la de canyella. La
mare fa les postres de Nadal. Desprès de molts dies freds i sense veure el sol,
la calor de casa em té mig endormiscada. Tinc el nas enganxat al vidre fresc de
la finestra i miro els flocs de neu gegants voltant sense presses, ballant per
a mi. Escolto les nadales que els nens canten a l’entrada de l’edifici i preparo
les pomes i les nous que els donarem...
Tercera parada: la sala del quiròfan i
una munió de persones vestides de blanc. Ja la sento. Fa un petit miol, res de
l’altre món, només per avisar-me que ja se n’ha sortit amb tota la feinada i
que a partir d’ara serà ella qui es cuidarà de mi. És petita, de pell fosca i
arrugada i té uns ulls immensos. Només d’acostar-me-la, somriu. Em reconeix,
encara que no s’hi veu gaire bé, i les persones vestides de blanc esclaten en
un riure contagiós: quina nena més maca, diuen...
Quarta parada: una llibreta rebregada,
un llapis que amb prou feines puc aguantar de tantes vegades que li he fet
punta amb un ganivet que havia estat del pare, una taula petita i la finestra
oberta. Olor de til·lers florits i pluja de maig. Escolto l’aire com s’esmuny a
dins i m’emplena cada cèl·lula amb
contes fascinants. Els atrapo i dibuixo amb neguit i plaer, temorosa de no
perdre’n cap, temorosa que no em descobreixin. Escric fins que la mà se’m posa
rígida. Escric fins que la nit deixa de fer olor de til·lers...
Cinquena parada...
En tinc prou per avui. Els ulls plens i
les mans calentes. Aparco la màquina darrere l’escriptori. Ja no la necessito aquesta
tarda i, a més a més, hi puc tornar quan vulgui. Sento la pau i la frenesí de
la vida que em corre per sota la pell, avui com cada dia, jove i esbojarrada. Sento
que el temps és meu i que en puc fer el que jo vull. Ens hem fet bons amics, jo
i el temps. No ha estat fàcil, no. Però, finalment, tots dos hem madurat, hem
aprés a conèixer-nos, a estimar-nos, a jugar, a caure i a aixecar-nos, a ballar
i ballar, sense parar, fins a la fi del món (encara que sabem que això també és
un invent del mateixos que van començar a comptar els anys...).
