Es va
despertar de cop i va estrènyer les barres per no cridar. El mal que li feia
l’orella oprimia tots els altres sentits. Provà d’aixecar el cap, sense aconseguir-ho.
Semblava soldat al llit. A les palpentes, va buscar l’origen del dolor amb les
dues mans, mentre estirava amb totes les seves forces cap amunt. Un cruixit
glaçat, un llamp que li recorre l’espinada i tot desapareix de cop. El buit. Si
no hagués vist, al mig del coixí, l’objecte que emetia vibracions blaves, a
penes visible en el matí boirós d’octubre, s’hauria pensat que tot plegat havia
estat un malson. Una al·lucinació provocada per setmanes d’angoixa i cansament col·lectiu.
La revolució, aquell moviment magmàtic que havia esquerdat la vida del país
durant molts anys, havia arribat a la superfície. Ara intentava desfer el nus
del passat sense causar ferides. Com més ho intentava, aquestes es tornaven més
fondes i més inevitables. Cada dia costava més respirar l’aire que es pretenia
canviar però no se sabia com fer-ho. Auto-exiliats dins del silenci
culpabilitzant, tothom mantenia els ulls tancats. I ningú no podia dormir.
El bocí
que aparentment s’havia desprès del cap de la Yi tenia forma de mitja orella. El
pavelló extern d’una orella humana. Per més que la noia es fregués els ulls i aguantés
la respiració, aquell objecte estrafolari es negava a desaparèixer. Després
d’uns segons de confusió, el va tocar amb esgarrifança i va descobrir que era
sòlid i de tacte sorprenent: fort, fred i aspre, com escates d’acer. Ara que
s’havia trencat, veia que no pesava gens, era lleuger com una ploma. Malgrat
tot, la cosa més estranya no era l’aspecte, ni el pes, sinó l’olor. Una olor
que s’havia esmunyit dins de les seves narius, com una serp furtiva, fins i tot
abans d’obrir els ulls, quan tot just començava a lluitar contra el pes de la
son. Malgrat que no la podia definir, ni classificar en cap categoria, l’olor li
era familiar, impregnada en un racó essencial de la seva memòria.
La
Yi va amagar la cosa amb aparença d’orella en el calaix de la tauleta de nit,
sota mocadors de paper i llibretes sense
estrenar, i va renunciar a rumiar mentre es preparava per anar a la feina. Va
fer un petó a la galta amable que se li oferia des de l’altra cadira de la
cuina, va ignorar el ridícul pensament d’explicar el que li havia passat i va
continuar amb les seves rutines com si res. A la cap i a la fi, tot plegat
devia tenir una explicació prou lògica, que ara mateix no tenia ni temps, ni
ganes de buscar. Un cop al carrer, no va notar cap canvi. Feia un dia gris i aglomerat,
com qualsevol altre. La gent duia botes de pluja, de plàstic fosc, i paraigües
opacs, i caminava de pressa, sense mirar als costats; els arbres aguantaven amb
indiferència fingida les bafarades d’aire contaminat mentre es quedaven sense
fulles; els cotxes s’insultaven en silenci, tirant-se escopinades de fum; les
finestres dissimulaven la seva condició humil sota capes de pols, en perenne
enveja dels miralls que reflectien innombrables vides i morts.
–Que
tingui un bon dia –va contestar d’esma a la
venedora coixa de la botiga de fruites, un ésser d’edat i pensaments
indefinits, que sempre tancava els ulls quan pretenia somriure.
Fins
que va parar al costat d’un semàfor, la Yi no es va fixar en la seva tercera
cama. Començava al nivell del genoll esquerre i era idèntica a les dues
originals, amb l’única –i essencial– diferència que, en lloc de mitja grisa i
sabata de pell negra, estava vestida en una capa blavosa, idèntica a la que
irradiava l’objecte amagat a la tauleta de nit. Caminava en el mateix ritme que
l’altra cama, la bona, com un reflex exacte d’aquella, i mentre la mirava, s’anava
separant cada cop una mica més. En qüestió de segons va arribar al maluc. La Yi
va mirar al seu voltant espantada. Per què ningú no s’hi parava? Per què ningú
no deia res? Tenia tres cames i era impossible que fos l’única que se n’adonés.
Com si tot això passés només dins del seu cap. La por va espetegar amb aquell
pensament i la va fer parar en sec. Tremolant, va buscar al telèfon el número
del metge de guàrdia. No volia permetre ni un minut més de bogeria. Les dues
mans dretes que agafaven dos telèfons idèntics no la van agafar per sorpresa. Un
cop passats els primers batecs de cor desbocats, va entendre que el més
important en aquell moment transcendental era mantenir la calma. Com que encara
no semblava que algú hagués vist res del que passava, va entendre que no podia
esperar ajuda. S’havia d’espavilar. Ara ja no importava que mai no s’havia
sortit de res tota sola. Que sempre havia anat protegida al mig del grup, com
més descolorit i sorollós millor. Aquesta vegada sentia que ho havia de fer,
havia d’acceptar que l’incògnit només l’havia escollit a ella i, per tant, era
l’única responsable del que podia arribar a plasmar-se. Es va asseure al banc
de ciment que separava la vorera de la resta de la ciutat i va esperar
tranquil·lament que l’altra ella acabés
de néixer. Fins a un cert punt, des de fora, la cosa es podia interpretar com a
divertida. Era una persona, la mateixa d’una hora abans o d’un mes abans, que es
transformava en una altra persona. Una persona que abans era part d’una cosa
sencera i ara mutava a una persona sencera que no era part de res. I tot això
s’esdevenia sense desig conscient, sense causa externa, ni motivació aparent. Tenia
por i tenia ganes de veure qui seria. Qui era. L’olor familiar ho inundava tot,
persistent i fràgil, amb records d’una vida que no havia viscut encara.
Va
saber que la metamorfosi havia acabat quan les parpelles se li van inflar com
veles plegades durant massa temps i van obrir cap al món dues esquerdes humides
i plenes d’enyor. Eren els seus ulls de sempre però, així i tot, diferents. Les
imatges que li arribaven a través d’ells no tenien res a veure amb les que
havia processat feia només uns minuts. Tot era diferent: la gent flotava a un
pam de terra, no duien botes, ni paraigües, i desprenien una llum blava i
amable en creuar-se els uns amb els altres; les arrels dels arbres es deixaven
veure entre reflexos d’aigua que pujava cap a les branques; els cotxes
lliscaven suaus i ordenats, sobre carreteres que respiraven, i les finestres reflectien
núvols transparents. Fins i tot la venedora coixa de la botiga de fruites havia
canviat: tenia els ulls oberts i profunds, com dos llacs plens de somriures.
Tot feia olor de nou, de regeneració. Era aquella olor que havia sentit al
matí, unida al dolor del despertar.
En
girar el cap i veure la titella d’ulls buits i pell apergaminada, encongida al
seu costat, sobre el banc de ciment, la Yi no va tenir cap dubte que aquesta
era la seva revolució i que ella havia complert. Tampoc la va estranyar que els
que hi passaven per davant es giressin per mirar-la i la saludessin pel seu
nom. Es va aixecar, va ficar les dues mans blaves i fortes a les butxaques i va
continuar el camí cap a la feina.