Col·leccionava fotografies. És a dir, mirava el
món -durant vint-i-cinc dies- a través d’una càmera. La resta de l’any malvivia,
corrents d’una feina a l’altra, menjant poc i de pressa, ofegant-se en cafeïna,
evitant sortir de nit, estalviant tot el que podia per gastar-s’ho a l’agost.
La seva màxima aspiració era acabar les vacances, escarxofar-se al sofà i gaudir
dels records: la torre Eiffel, la piràmide de Gizeh, la cascada de Niàgara, el
Gran Bazar, la pizza de Roma, els esquirols de Central Park... El problema era
que, en arribar a casa, havia de tornar a anar corrents, menjar de pressa, ofegar-se
en cafeïna, etcaetera. No tenia temps per res més.
Els àlbums d’imatges s’inflaven mentre ell s’encongia,
al mateix ritme. Cada cop menjava menys, treballava més, viatjava més lluny i
tornava més cansat i més sol. Continuava sense temps per parar i veure la
realitat. Van passar dies i, finalment, geperut, amb cabells grisos, ulleres
graduades i temps lliure, va obrir la memòria on guardava les fotografies. N’hi
havia tantes que embogí de cop...
Era la seva manera d’acceptar que -de tant
empetitir-se- havia acabat sent un corc, agonitzant entre milions de còpies
mediocres d’un món meravellós i inassequible.
