Tot
va començar un dissabte al vespre, al No
paris.
En Joan odiava el nom del bar però el malestar no s'havia manifestat
mai abans d'aquell dia, el de la gran final. No va ser a temps
d'esquivar les cadires de plàstic que grinyolaven sota homes amb
diferents models de panxa, afonia i bigotis d'escuma de cervesa.
L'espai havia perdut la tercera dimensió, esclafat per una
guillotina en forma de pantalla gegant penjada sobre els seus caps, i
la fugida resultava difícil. Va vomitar al mig de la sala, ronyosa
per naturalesa, fet que va provocar que tothom es replegués una mica
cap a la paret i que deixés de parlar-hi per sempre més.
Al
cap d'uns dies els va tocar als fills, mentre es bombardejaven
tranquil·lament amb crispetes i miraven Modern
family.
Davant de l'empastifada del mig del menjador i del papa palplantat
com un estaquirot, els nens van començar a cridar i no van callar
fins que la mare els va prometre que l'endemà se'ls emportaria a
cals avis i que s'hi podrien quedar fins que el papa deixés de
fer-se el màrtir i de maltractar-los (coses, no per incompatibles,
menys possibles).
L'últim
cop va ser a la nit en què la seva dona –aprofitant
que ell ja no sortia amb amics i que els nens no volien tornar a
casa–
va posar el lluç al forn, el rosé a la nevera, espelmes perfumades
a la taula i Pretty
woman
al DVD. En Joan no oblidarà mai el cop de porta seguit d'una forta
dringadissa de cristall venecià procedent del pis de sota, després
que la dona el veiés vomitar sobre les espelmes.
En
només una setmana d'al·lèrgia als programes televisius normals i
corrents, havia aconseguit quedar-se sense amics, sense fills i sense
dona. Sol al mig del pis erm i callat, en Joan es va empassar la
saliva, va agafar aire i va llençar el televisor de cinquanta
polzades per la finestra. Ignorant els crits de dolor que pujaven des
del carrer, va anar a buscar una llibreta i un bolígraf i, amb un
inefable sentiment de llibertat, va escriure: Tot
va començar un dissabte al vespre.
