Cada
dia el veig a la porta de l'institut. D'esquenes a l'edifici, sense
parlar amb ningú. Xucla àvidament un cigarro a punt d'acabar. Els
altres li passen pel davant, pel costat o per darrere sense veure'l.
És pàl·lid i gairebé lleig. Porta sempre la mateixa roba,
pantalons amples i samarreta blanca. No entenc per què la Lídia el
troba guapo.
Tanco
la llibreta i agafo el mòbil de la noia morta. Dubto abans
d'obrir-lo. Fins a on es pot justificar la curiositat sobre una
persona de la qual, només unes hores abans, desconeixíem
absolutament tot, existència inclosa? Fins a on es pot justificar el
desig de quedar-nos lliures de qualsevol culpa, encara que només
sigui la que deixa enrere, tal ombra inevitable, la presa de
consciència d'un fet?
Els
pares seuen junts, sense tocar-se, amb el cap cot. Els cabells,
estranyament, els fa assemblar-se l'un a l'altre: no gaire curts,
oberts en metxes grises i desordenades. Dues figures inversemblants,
sense gènere, ni edat, iguals en postura i silenci. Han vist la noia
i l'han identificat. No m'agrada quan els familiars em miren als ulls
després de la identificació. Sento que m'estan demanant alguna cosa
més. Normalment no parlen, però les seves mirades esmolen urpes que
travessen el cos i sacsegen tot el que hi troben a dins. No hi ha
defensa possible. No es pot imaginar, si no s'ha vist mai, la
violència que neix als ulls d'uns pares que acaben de veure el seu
fill mort. Aquella violència que dura uns segons, per més que
inacabables, només uns segons. Just abans de sucumbir al consol de
les llàgrimes.
Més
lluny, a l'altre cantó de la sala d'espera, seu el noi. L'hauria
conegut, encara que no hagués sabut qui era. Pantalons amples,
samarreta blanca, cara pàl·lida i mans nervioses. Juga amb un
paquet de tabac buit, fent-lo girar sense parar.
L'amiga
que anava amb ella al cotxe ja m'ho havia explicat. La Lídia.
Esclar, es diu Lídia i surt al seu diari. La Lídia tenia unes
quantes ferides superficials però als seus ulls no hi havia
violència quan m'ho explicava. Només hi havia por. Una por petita,
sorpresa, que, aviat, donaria llum a d'altres, molt més grans, les
pors de veritat, les de l'edat adulta. M'havia explicat la història
del noi entre gemecs i mirades incrèdules. No, mai no li havia
agradat aquell noi, ni pensar-hi. Era borde i fumava contínuament.
No parava atenció en res. La seva amiga sí que hi estava
interessada. Una mica, tampoc gaire. El noi no tenia amics i ningú
no s'hi feia. No sabien res d'ell. Potser sí que es van liar, ja ho
sap, tothom ho fa. Ell era un parell d'anys més petit. Sembla que un
dia, al lloc de trobada de sempre, va aparèixer una dona gran,
histèrica, pel que li havia explicat, que es va posar a cridar i
plorar, mentre deia que el pare s'estava morint i que el noi havia de
tornar de seguida a casa. Es veu que era la mare del noi. La Lídia
no sap ben bé si això era veritat o només era una excusa de la
dona per fer-lo marxar. Total que ell i la mare es van insultar i ell
la va empènyer i la va fer caure. Llavors el noi es va cagar i se'n
va anar, juntament amb la dona. La seva amiga s'havia passat tota la
nit esperant que la truqués i plorant. La Lídia sabia que havia
estat plorant perquè al matí tenia la cara inflada i li ho havia
explicat tot de camí a la universitat. Li va dir que era un fill de
puta i que no el volia tornar a veure mai més. Que havia jugat amb
ella i que no li havia dit mai res sobre els problemes de casa seva.
I que ella no pensava continuar així, amb un noi boig que tenia una
mare boja. Ja se'n podien anar tots a la merda, li havia dit.
Al
final hauré d'obrir el mòbil. No m'agrada fer-ho però si no ho
faig jo, un altre policia ho farà. No hi ha trucades entrants.
Tampoc sms-s. A la llista dels whatsapps, a dalt de tot surt el nom
del noi. L'hora coincideix amb el minut exacte en el que s'havia
produït l'accident. No és cap sorpresa. L'amiga m'havia explicat
que, en sentir el telèfon, ella el va començar a buscar entremig
dels seients, allà on el guardava sempre, i no va ser a temps de
veure el camió que venia per l'altre costat. Els crits no van servir
per a res i la carretera va esclatar entre els dos cotxes. Tot va ser
una cadena d'impotències lògiques i imperdonables. Com tot. Tinc el
mòbil de la noia morta a la mà i sé que puc obrir el missatge i
llegir-lo. Puc descobrir si ell demanava perdó o només li volia
explicar el perquè del llarg silenci. Puc descobrir si la seva
relació havia estat una cosa seriosa o un joc de nens. No puc però
trobar la raó per fer-ho. Quina importància té saber qualsevol
cosa sobre algú que mai no sabrà si l'havien estimada de debò o
no?
El
millor que puc fer és intentar parlar amb el noi com si el seu pare
i la seva xicota no haguessin existit mai. Com si això fos possible.
Com si la ignorància fingida pogués redimir la culpa. Què més,
sinó?
