És dia de Reis. Em desperto, com cada any, abans de les set.
No és la impaciència, ni l’emoció el que em desvetlla. Els trets se senten
tan a prop que sembla que els caçadors han entrat a casa. Pam-pam-pam o
pam-pam-pam-pam. Algun tret aïllat, pocs. Entremig, l’eco i, després de l’eco,
el silenci. El silenci que vibra fort dins les oïdes i que et deixa el temps
just per pensar que fa mal. Per entendre que, com cada any, els Reis són els
humans que maten encara que no ho necessitin.
Fa un parell d’anys que comparteixo espai i moments amb éssers temorencs, alguns
més vulnerables que d’altres, éssers que volen conèixer el meu món i
adaptar-s’hi: eriçons, molts ocells, alguna guineu, una marta esquiva i
preciosa. Les mallerengues coven a la caseta que els hi vam posar. Els tudons festegen
per les alzines del voltant. Els gaigs s’instal·len cada estiu al seu niu bast,
immens, davant de la porta del garatge. Mengen els nespres quan n’és temporada.
Algun dels pollets, lleig com un dinosaure pelat, deixa l’arbre sense saber
volar i no vol tornar-hi de cap de les maneres. Algun cau i ja no s’aixeca. És
dur haver-los d’enterrar. És dur veure’ls quan no se’n surten.
I algun dia et trobes davant d’un d’ells que ja te plomes i que et vol
ensenyar com ha aprés saltar fins a la branca de dalt. I un altre dia, a
l’hivern, veus els eriçons tafanejant d’un costat a l’altre, buscant la poma o
els cacauets, sense cap intenció d’hibernar. I algun altre dia, mentre prens el
cafè a la terrassa, t’adones que una parella de caderneres estan construint el
niu a un metre d’on ets, vigilant cada moviment que fas, parant a cada pas,
mirant, xiulant, parant i continuant, i
quasi explotes d’emoció. I el pròxim dia veus el niuet, precari i suau, i després
el primer ou, blanc amb taques vermelles, i el segon, i el sisè, i sents que l’alegria
et puja a la gola, cada cop més, i no saps si podràs amb tantes emocions, si el
teu cor serà prou fort per resistir-ho, i ets la persona més afortunada del món
i qualsevol problema s’esvaeix i tornes a ser jove i eufòrica i immensament feliç.
Fa anys que els petits de la casa han aixecat el vol. Fa anys que els Reis
ja no hi passen o hi passen tard o ja no es disfressen quan hi passen. Fa anys
que no m’haig de menjar la taronja i les galetes que els nens deixaven la nit
abans. Que tampoc no cal despertar-me de matinada per posar els regals sobre
els plats on mirava de deixar alguna engruna perquè la ficció sigui encara més
surrealista. Fa anys que no ric gaire. Ni m’hi faig gaire amb els humans. Ni
trobo sempre propòsits pels anys que van passant. Així i tot, em sento la
persona més afortunada del món. Oblido totes les soledats quan em trobo amb els
petits éssers fantàstics que em permeten compartir el seu món.
I ara sé que també hi ha un preu a pagar, que mai més podré no posar cara a
les morts que marquen els trets. Ja mai més podré ignorar el sofriment i la
crueltat.
És dia de Reis. Fa anys, els fills em despertaven amb crits de sorpresa,
amb rialles i salts d’alegria, emplenant tota la casa d’olor de primavera. Encara
en tinc la boca i la memòria plenes, d’aquella fràgil i irrepetible felicitat.
Avui només hi queden els trets. Avui hi ha altres fills, d’altres mares, dèbils
i confiats, d’ulls vius i passes suaus, que ja no tornaran a casa.
