Fa
més de mitja hora que m'espero. El primer quart ha passat sense
adonar-me'n. La butaca, nova però generosa, la finestra immensa
sobre el carrer amoixat per arbres i fanals de disseny, el quadre
abstracte en colors innocents, la música pastel, tot complota per
adormiscar l'ànima més estressada. Sobretot si no n'hi ha cap més.
Sempre m'havia preguntat per què els notaris tenen més d'una sala
d'espera i un sol signatari. Però avui ho tinc clar: en passar el
llindar de l'entrada, els clients han de caure directament en un pou
d'equilibri i justícia divina, i res no ha d'interrompre la seva
immersió baptismal.
En
acabar el primer quart, clavo una ullada al mòbil, però me
n'avergonyeixo i l'endreço de seguida, amb por que m'enxampin al mig
d'una activitat tan febril i superficial. Després de deu minuts més,
em sorprenc movent la cama dreta en un ritme irreverent, fins i tot
nerviós. M'aixeco a mitges, m'arreglo els plecs de la jaqueta, obro
i tanco la boca per assegurar-me que encara funciona, comprovo que
tinc dos bolígrafs situats a trenta centímetres exactes (que mesuro
amb dos pams menys dos dits) del cantó de la taula, gloriosa sobre
les seves potes esculpides en una fusta el nom de la qual desconec i
que em fa sentir encara més insignificant. Inevitablement, la
recepcionista entra a la sala en el moment just quan em fico, amb la
màxima elegància possible, el dit petit en les profunditats de la
nariu esquerra, per gestionar el tema relacionat amb una estranya
picor interna. Entaforo amb presses les mans a les butxaques i el cap
dins del jersei de coll alt, i la segueixo. Invoco tots els déus que
la humanitat, en el seu pervers afany d'auto-superació, va inventar,
perquè no hi hagi cap mirall en el passadís que enllaça les sales
d'espera amb el despatx de sa senyoria, i encara que n'hi hagués
algun, decideixo fer ús del meu liberum arbitrium i
ignorar-lo.
La
noia amb faldilla negra i brusa blanca planxada recentment m'obre la
porta i s'aparta un parell de mil·límetres per deixar-m'hi passar,
amb un somriure monalisenc que se li escapa per sota les triples
pestanyes. Abans de girar-se cap a mi, el notari, amb corbata de seda
vermella i vestit fet a mida, al mig d'un halo de parsimònia i
inigualable majestuositat, fa córrer les cortines sobre el reflex de
la noia del pis de davant, que acaba de cordar-se els sostenidors,
igualment vermells i fets a mida.
