Qui té la càmera per fotografiar els sentiments? On són els cd-s per enregistrar les sensacions?
Per què tinc tan poques paraules per atrapar
la felicitat? Pau, riure, junts, amor, carícia, bosc, música. Per què tinc
tantes paraules per exorcitzar la infelicitat? Soledat, vellesa, malaltia,
mort, impotència, fred, foscor, pluja, llàgrima, guerra, vergonya, ignorància, abandó, indiferència, accident,
bogeria, sequedat, buit, por... Prou. No vull recordar-les, no vull deixar que
m’emplenin un altre cop el paper, els ulls i les mans. No vull que em
posseeixin més. Vull ser lliure, per una vegada vull ser lliure de les meves
paraules, dels meus records, dels meus temps, de la meva vida.
Vull
despullar-me de pors i de paraules, de temps i d’incerteses. Vull abandonar les capes pesades que porto cada dia i cada nit sobre les meves espatlles: preguntes,
angoixes, desitjos, dubtes, pors, pors, pors. Avui em trauré tot el que porto i
deixaré caure a terra tones de realitat bruta i em submergiré en l’aigua freda
de la cascada de la fi del món. Nadaré fins que els braços em diguin prou i la
meva pell s’obri a cada àtom d’oxigen, sentint-lo, paladejant-lo, assimilant-lo.
Així de neta sortiré del torrent on s'hauran quedat totes les pors i m’estiraré al
teu costat, estimat, etèria i plena com
mai m’has vist abans. Aproparé el meu cos al teu i seré la brisa que
sempre has somiat. Posaré la meva cama sobre la teva i seré la carícia que
sempre has desitjat. Deixaré la meva mà sobre el teu pit, lleugera com un somni.
Tocaré el teu braç amb els llavis i beuré, sense presses, sense ferides, la
vida calenta que hi passa per dins. Em quedaré així, immòbil,
arrapada a tu com una hedera hèlix, fins
que oblidi totes les paraules i totes les imatges. I, quan els nostres cossos
ja no sàpiguen on acaba un i on comença l’altre, quan els nostres electrons
segueixin la seva trajectòria al voltant nostre, cada cop més units, cada cop
més iguals, contradient la tendència universal a l'expansió, llavors –amb un últim
esforç abans de confondre’m amb l’eternitat– agafaré tot el meu món, l’embolcallaré
amb la meva mirada i t’ho entregaré a tu, perquè tu, estimat, el modelis i en
facis un de nou.
Què
poques i pobres paraules per captar les
coses que importen. Què difícil fotografiar la plenitud. Quantes capes de
realitat per esparracar fins a arribar al sentit de la vida.
