El vestit vermell, potser amb un estampat de flors, els cabells recollits i els braços com ales desplomades, movent l’aire de manera desordenada i rítmica. Corre, s’enfila sobre els testos de la terrassa, s’inclina sobre la barana, agita una bossa de plàstic. Definitivament, està ballant. Una coreografia estranya, maldestra i tan alegra que sembla trista. Està lluny, en una de les moltes terrasses que s’encaren al sol com poden. Desapareix, hi torna més tard, amb un vestit blau i amb un paper blanc a la mà, la mateixa dansa. Torna a desaparèixer, torna a sortir, vestit verd i manta vermella sobre el cap, torna a ballar. Cada cop mou més els braços i menys les cames. Els seus braços son forts, els moviments criden.
Em pregunto si saltarà. És una setena o
vuitena planta. Em pregunto si hauria d’avisar algú. Ella entra al pis. Ja no
en surt. Al cap d’una estona, un colom s’asseu a l’arbre de la seva terrassa.
Sembla que no hi ha res a témer.
El tren és com un forn. La gent entra i busca
el seu seient, amb cares vermelles i mirades enrabiades. Ella porta els cabells
recollits en una cua massa alta, pantalons massa curts, samarreta massa
estreta, sabatilles de color de rosa i es queixa de tot el que li ha passat
durant les vacances. Ell seu davant d’ella, és calb, porta pantalons pirates
del mateix color de rosa i parla sovint pel mòbil. Al cap de mitja hora tothom
sap en detall els diners que li deuen els clients per les peces de segona mà
que els instal·la com si fossin noves. És baixet i la suor li regalima per
sobre la panxa. I, de cop, el veig que s’aixeca, s’asseu al costat d’ella, li
agafa la mà i l’hi fa un petó. Així, com si res. Com si ho fes cada dia. I ella
riu com si rigués cada dia.
Em pregunto si, en algun moment de la seva
vida, sabran reconèixer la sort que tenen.
A mig camí acostumo comprar-me una ampolla d’aigua,
en una d’aquelles botigues petites i fosques, on tenen de tot. Avui hi ha un
noi a dins, parlant amb la venedora. No deu tenir més de vint-i-pocs, ella. Quina
mala cara, que t’ha passat alguna cosa. Sí, se m’ha mort la mare. Estàs
de conya. Penses que es pot fer conya amb una cosa així. No fotis. Com
ha passat. Va anar a treballar a Itàlia, com cada any, i en tornar, se li
va gangrenar la cama i la hi van haver de tallar i... No aguanto més. Surto
sense comprar-ne res.
Em pregunto si era veritat o no. La noia no
reia. El noi havia rigut al principi, després la veu se li havia tornat petita.
El primer dia que la vaig veure la vaig
batejar: la senyora Mig-pas. A primera vista semblava la típica àvia que camina
tan a poc a poc que sembla que no es mou. D’aquella edat indefinida que, amb sort,
tenim les dones quan passem dels 70. Anava mudada, amb pantalons clars i brusa
conjuntada, amb barret marró i bossa en bandolera. Va trigar vint minuts a fer
uns 10 metres. Vaig sentir compassió, empatia, por. L’endemà, a la mateixa
hora, la senyora Mig-pas hi tornava. Aquest cop em vaig fixar que el barret era
blau, del mateix color que la bossa, un model diferent del del dia abans. La
seva cara no mostrava tristesa. El tercer dia, i tots els altres, la vaig
veure, sempre a la mateixa hora, caminant a mig pas els 40 metres fins al
carrer i tornant, sense presses, ni paraules, sempre mudada, sempre diferent.
Em pregunto d’on treu la força per no renunciar.
I ja no sento gens de por.
Es fa difícil saber si la pluja ha parat del
tot o encara no. Per sota els arbres continua caient aigua i els bancs,
impertorbables, com guardians d’absències fugisseres, estan molls. En tot el
parc només es veu un noi. Amb mig cap rapat i jaqueta de pell, mira d’un costat
a l’altre, desorientat. Decideix seure al primer banc, sense fixar-s’hi. Es
queda quiet, la mirada tremolosa, les gotes de pluja sobre les mans. Sosté el
ram de flors, embolcallat en un paper lluent, cap amunt, com un trofeu que no
es mereix.
Em pregunto quant trigarà la noia. Em pregunto
si hi arribarà. Em pregunto quan tornarà a ploure.
La ciutat és gran, però els parcs la fan
propera. Sempre m’assec a un extrem del banc. És la meva manera introvertida de
deixar la porta oberta. Avui s’hi acosta una senyora gran, amb una veu suau, que
costa de sentir. Porta mitges, barret d’estiu, arracades d’or amb pedres blaves
i un anell a joc. Fa frases llargues i correctes, li agrada parlar. En té prou
d’algun interrogant i d’una mirada atenta. Qualsevol pregunta senzilla enceta
històries d’una vida plena. Però buida. Més de 40 anys sense fer amics a la ciutat
dels parcs. Un germà com a suport, ara paralitzat. I tan maca que n’és, la
ciutat. I tants viatges, i tants somnis. Cada matí s’esforça per sortir de casa:
si caic, com a mínim que caigui al carrer, on em veurà algú.
Em pregunto quantes senyores es queden
assegudes en una cadira, al costat de la porta, sense forces, ni ganes de
sortir, a la ciutat dels parcs.
