Avui és el dia. Avui la seva
vida canviarà per sempre més. Deixarà de llevar-se cada matí a la
mateixa hora, d'esmorzar el cafè amb llet descremada de sempre,
d'enfangar-se les sabates netes en les basses del camí sense
asfaltar. Renega en veu baixa en sortir de casa i veure la quantitat
de fulles que el vent enlaira, juganer i indiferent, obstruint-li la
vista. A la nit ha fet tempesta i el sol sembla que se li'n riu, ara,
mentre treu somriures metàl·lics de les últimes gotes de pluja,
lentes sobre els arbres. Farà tard. Farà tard i Déu sap què pot
passar si arriba tard. Justament avui. Maleïdes fulles.
Branques seques rondinen
sota les seves passes i ombres menudes s'entrebanquen en corredisses
invisibles. L'home s'empassa saliva. La por del futur li intenta
ofegar els moviments i la voluntat, però no defallirà. Avui, no.
Hi arriba finalment,
respirant amb dificultat. S'ajup i espera que el cor li torni al pit.
Toca l'asfalt amb les mans i escolta. Mira intensament a la dreta.
Després, a l'esquerra. De nou a la dreta. No es mou, no parpelleja,
no respira. No sent res. No veu res. Torna a mirar. Torna a escoltar.
Pega l'orella a terra i espera durant una llarga estona, fins que la
cara se li posa vermella i als ulls se li nota la tremolor. Estreny
els punys amb desesperada impotència i deixa anar un renec. Com
saber si s'acosta algun cotxe? Com calcular el risc de creuar? Com
arribar a l'altre costat? Com fer-ho, Déu meu?
Al cap d'un parell d'hores,
esgotat i incapaç de decidir-se travessar la carretera que separa el
passat del futur, torna a casa i es prepara un cafè amb llet
descremada, com cada dia.
