Un bon dia, un dels herois
més innocents va arribar al poble amb un captiu una mica diferent. Com que la
seva peculiaritat no semblava impedir-li l’exercici d’un treball digne (per
dir-ho d’alguna manera), no li va donar gaire importància fins que els veïns no
van haver començat a tafanejar davant de casa seva i a parlotejar a mitja veu
quan creien veure-hi algú a dins. Cada dia els murmuris de la gent pujaven una
mica més de to, fins que es van tornar eixordadors i ja no li permetien gaudir
de la migdiada com abans. Per recuperar la pau, l’home va decidir entregar el presoner
a l’àvida curiositat popular i tornar a la guerra per buscar-se’n un altre.
L’objecte de les
apassionades especulacions tenia una aparença perfectament normal. El que el feia
diferent era l’absència d’un òrgan fràgil, tímid i, paradoxalment, xerraire. I
de fet, el més curiós de tot tampoc no era tenir o no tenir llengua, sinó la
seva capacitat de regeneració. Per dir-ho clar, aquest ésser desgraciat,
arrencat com un queixal corcat del seu espai, no només -per algunes
circumstàncies que tenen a veure amb la bogeria i la geografia però no prou
exponencials com per alliberar-se dels límits estrictes d’un conte curt- havia
perdut la llengua, sinó que, a força de pràctica, d’esforç i d’una mica de sort,
n’estava desenvolupant una altra. La nova no era ni de lluny tan ben feta com la
de l’altra gent, i el seu aspecte repulsiu feia venir ganes de mirar cap a un
altre cantó si el seu propietari tenia la mala idea d’obrir la boca. Però així
i tot, el presoner l’havia començat a fer servir per una sèrie d’assumptes,
entre els quals el més important era parlar. I vet aquí el motiu de les xafarderies
dels profans: podia parlar però ho feia d’una manera inintel·ligible, fent
servir exclusivament números. Al principi tothom creia que ho feia a propòsit,
per riure-se’n. Per boig. Si pot dir
números, ha de poder dir substantius, i verbs, i adjectius, deien els que
el sentien, donant-se copets de colze i rient per sota el nas. Més tard, van anar
perdent la paciència i la bonhomia, i els cops ja els donaven al presumpte neo-llangardaix
amb poders auto-regeneradors, i aquests ja no eren tan fluixos. Els nens li
xiulaven i li tiraven pedres. Els vells l’escridassaven i li escopien. Les
dones li pessigaven els braços i li esparracaven la roba, ja de per si esfilagarsada
i vella, i els homes el sacsejaven fins que queia a terra com un sac buit. Així
i tot, no hi havia manera de fer-lo entrar en raó ni de treure-li res més a
part de números, repetits sense descans ni esperança. Els últims dies, ja ple
de morats i ferides, espantosament sec, amb els ulls engrossits i pàl·lids al
mig d’una cara sense expressió, les extremitats toves i l’alè feixuc, només
podia xiuxiuejar uns pocs mots, sempre els mateixos:
vint-ú-dotze-dotze-cinc-vintiú-tretze-cinc-dotze-ú-dotze-dotze-cinc-catorze-set-vintiú-ú
El van portar davant del
jutge i aquest, en vista de la seva negativa a parlar com Déu mana, el va condemnar
a rebre cent fuetades. L’excusa, com tantes vegades en la història de l’espècie,
va ser que els números que repetia constantment i la seva llengua malmenada
però encara viva, eren cosa del dimoni. No va aguantar dret ni deu segons. El
van continuar pegant fins que de la boca li va regalimar un fil de sang fosca,
mig blavosa. En veure’l així, sense oposar resistència, buit de llàgrimes i de crits,
la gentada es va enfurismar encara més. S’hi van acostar, i alguns, els més
valents, el van copejar amb les botes brutes de fang. El presoner ja no es
movia. Tenia els ulls tancats i una mena de pau sobtada li havia obert els
llavis en un intent grotesc de somriure. El cos s’esquerdava com una magrana
madura i la sang li travessava lentament els porus de la pell, banyant els peus
dels botxins, els de les seves dones i els dels seus fills, els del jutge del
poble i els del seu escrivent, els de tots els éssers vius que en aquell moment
estaven fora de les seves cases, respirant l’aire contaminat de supèrbia i
udolant enfollits. De cop es va fer silenci. Un silenci que pesava com una
muntanya i estrenyia els caps i els futurs. El presoner semblava un manyoc de
boira a punt d’esvair-se entre les mans assassines. Dins de la seva boca, una
llengua estranya, diferent de la dels altres, que era bífida i verda, anava
repetint:
vint-ú-dotze-dotze-cinc-vintiú-tretze-cinc-dotze-ú-dotze-dotze-cinc-catorze-set-vintiú-ú
