diumenge, 17 d’abril de 2016

Llàtzer

En Llàtzer podia haver estat un home feliç. Era llest, alt i posseïdor d'un petit somriure, entre escèptic i confiat, que obria moltes portes. Havia estudiat a la millor universitat, havia trobat feina de seguida i s'havia comprat un loft cèntric i un descapotable discret. Havia provat sensacions noves i s'havia enamorat un parell de vegades. No mirava factures, no anava al metge i no sortia amb dones que volien tenir fills. Podia haver estat molt feliç.
Un dia, en despertar-se tot sol en el seu llit immens, va entendre que no podia continuar mentint-se: mesurar el temps en objectius assolits en lloc de segons no l'havia fet feliç. Tot el contrari.

No va trigar gens a acomiadar-se de la feina, vendre el descapotable i el loft i buscar el pont més proper. Enfilat sobre la barana, sobre un fons de gratacels inútils, va fer l'últim esforç: es va arrencar el Rolex i el va llençar al riu. Darrere seu, la gent s'afanyava d'esma, sense girar el cap. 

L'endemà, amb un somriure d'orella a orella, en Llàtzer entrava al país on el temps no existeix perquè ningú té prou diners per malgastar en rellotges.
                                                                      

Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.