Diuen que sempre és bo
il·lusionar-se. Amb el que sigui. Encara que les il·lusions no es compleixin, o
que es compleixin però que això ens faci deprimir encara més, perquè les
il·lusions complertes i les il·lusions imaginades són com dues rectes que, en
teoria, mai es poden intersecar. Mentre dura, el procés aporta molts i variats
beneficis al nostre organisme. El problema surt quan s’acaba, perquè costa recuperar
el tonus mental previ. Però el que més costa és tornar al moment quan pensàvem
que era bo il·lusionar-se.
L’Eva no sortia de casa sense
el seu paraigua plegable, el mateix de sempre, amb estampat de fulles blaves
descolorides sobre fons blau menys descolorit. Es podia deixar l’esmorzar, les
ulleres o el moneder, però mai mai mai s’hauria deixat el paraigua. El guardava
a terra, davant de la porta d’entrada, i cada matí l’entaforava dins de la
motxilla, a l’estiu, o a la butxaca de l’abric, a l’hivern, i se l’enduia per
tot arreu. En tornar, el deixava al costat de les sabates, on, nit rere nit, aquest
l’esperava, pacient com una mascota vella. No recordava ni on, ni com, ni qui havia
trobat a l’altre, però acceptava la seva interdependència amb resignació i una
certa dosi de plaer: el paraigua s’havia convertit en una part més de la seva personalitat,
útil, fidel i, fins i tot, de finalitats terapèutiques.
L’Eva era dona de poques
paraules i rutes exactes. A les set i trenta-sis en punt acabava de tancar la
porta amb clau i baixava per les escales els tres pisos que la separaven del
carrer. A les set i trenta-nou arribava al semàfor i esperava set segons justos
perquè l’homenet vermell es posés verd i comencés a caminar, a grans gambades, igual
que ella. A vegades, si plovia o feia molta calor o havia dormit malament,
només havia d’esperar dos o tres segons. Un sol dia, feia anys, hi va arribar
quan ja era verd i, com que s’havia parat igualment, per costum, una dona
baixeta li havia tocat el braç, passa, passa,
maca, que és verd. Era el dia que s’havia fet el test d’embaràs i havia sortit
negatiu.
En travessar els dos trams de
l’avinguda, sempre fa una pausa al centre, per assegurar-se que no hi ha cap
cotxe que giri, i després s’afanya cap a l’altre costat. Mai no veu el Micra
gris de l’Adam que passa a dos metres justos per darrere d’ella, a la velocitat
de tretze km per hora, apurant les últimes pampallugues de taronja. Arriba a la
feina a les set i cinquanta-nou, saluda a tothom de cop, amb un sol gest,
treballa fins a dos quarts d’onze, quan va al lavabo i aprofita per fer un cafè
i un intermezzo social amb les noies del seu departament. Plega a les tres en
punt i és dels que no es queden mai a fer hores extra, per més ben pagades que fossin:
ja en tinc de feina, a casa meva, acostuma
dir, sense somriure, i corre cap al gimnàs.
L’Adam porta ulleres de pasta
i la cara mal afaitada, amb talls més o menys cicatritzats i algun pèl blanc oblidat
per sota la barbeta. Viu sol i cada nit, mentre es menja l’entrepà de tonyina de
llauna davant de la tele de cinquanta-cinc polzades, pensa en la conveniència
d’adoptar un gat. Els gossos no li agraden, els troba massa dependents. Els
gats, en canvi, se’ls imagina egoistes com ell, adaptables a un humà solitari i
d’escasses necessitats. Tothom l’anima a compartir rutines i pis amb una
mascota (si no li és possible fer-ho amb
una persona, xiuxiuegen quan ell ja és lluny), però ja ningú no se
l’escolta quan repeteix cada dia, d’esma, que sí, que m’ho estic pensant, i tant que sí. Li agrada fantasiejar
amb la imatge d’ell –un ell transfigurat,
de cabells espessos i caminar enèrgic, que sap que encara habita alguna estança
d’aquest cos massa visible, massa flàccid i massa pesat– que es troba, de casualitat,
amb algú de l’oficina, mentre passeja el gat blanc i acabat de pentinar, amb
ulls verds fosforescent... Ep, para el
carro. Si és un gat, no el trauràs a passeig. Això només es fa amb els gossos.
Tant de bo tingués algun company per anar a córrer o a pujar muntanyes. Des que
va acabar la universitat no ha tornat a fer res de divertit. Tot és feina i més
feina. Un gat li aniria bé. S’espolsa les engrunes de pa del jersei, deixa el
comandament de la tele a terra i s’estira al sofà. Avui tampoc té ganes d’anar
al llit. Li fa mandra anar-hi i gairebé sempre es queda a dormir al menjador,
roncant en companyia d’un mixet blanc, arraulit en somnis sobre el seu pit.
L’Eva surt del gimnàs a les
cinc en punt, dutxada i animada. Si tingués amics, aquest seria el moment quan
els trucaria per anar a fer una cervesa i criticar les iaies massa maquillades
o les nenes que fumen i ensenyen mig cul, coses d’aquestes que fan riure la
gentada que ocupa els cafès. Com que no té cap amic, cada dia veu menys iaies
maquillades i més gent que riu. I vinga a
riure, de què dimonis deuen riure tant, es pregunta retòricament cada tarda.
Passeja una estona a pas lent, amb compte de no tocar ningú, dissimulant la incomoditat
amb somriures que es volen empàtics i només són exagerats. A vegades passa per
la biblioteca, mira la lleixa de les novetats, toca amb la punta dels dits un
parell de llibres que semblen nous, n’obre algun amb indiferència, escombra la
sala de lectura amb una mirada àvida de trobar-ne una altra i s’acaba emportant
cap a casa algun volum que sap que no llegirà però que li farà companyia per
uns dies. A un quart de set ja ha esgotat totes les endorfines alliberades per
l’exercici i sap que només li queda una última esperança de trobar un
príncep-gripau, o de veure una nau extraterrestre, o que li surtin ales, o que
li passi qualsevol altra cosa meravellosa i altament improbable: anar al súper.
No és que els supermercats fossin llocs de molta freqüència de miracles, però
aquest és a prop, tenen tonyina i pa integral per al sopar i normalment
aconsegueix intercanviar un parell de frases rialleres amb la caixera o algun
client despistat. A les vuit ja està instal·lada al sofà, en pijama i sota
manta, a l’hivern, en pijama i sense manta, a l’estiu, amb l’entrepà de tonyina
de llauna dins d’un platet blau cel i amb un tovalló a joc, una infusió
digestiva al costat i el comandament de la tele a l’altre. Mira estones de notícies,
tertúlies, documentals, mitges pel·lícules i el temps de l’endemà. A les onze
en punt, es renta les dents, posa el platet dins del rentaplats, es pren la
melatonina, treu el coixí de l’armari i se’n va al llit. Dorm amb un coixí divertit,
que fa anys va trobar en una paradeta de Nadal de la Rambla, un coixí en forma
de gat, amb ulls, orelles i bigoti. El coixí és suau i tou i a l’Eva li agrada
adormir-se pensant que algun dia, potser d’aquí a uns quants anys, tindrà algú
suau i tou i viu, respirant al costat -ara buit- del llit.
Al matí, l’Adam es desperta
suat i de mala llet, i sempre fa caure la fotografia on ell i la mare, una
joveneta amb rínxols rossos i pigallada, riuen abraçats davant d’un mar tan
blau que sembla artificial. Recorda molt bé aquell matí d’agost, quan el pare
se’ls va emportar al poble de la costa on treballava en un edifici que els amos
volien modernitzar. Feia molta calor dins del sis-cents blanc i havien abaixat
les finestretes del tot. Sol al seient del darrere, el nen de vuit anys, un
Adam petit i amb els somnis intactes, reia amb els ulls tancats i els cabells
esvalotats per l’aire que semblava fresc en tocar-lo. Pocs mesos després hi va
passar aquell accident que mai ningú s’espera i ell i la mare es van quedar
sols. Aviat les galtes pigallades de la mare es van tornar seques i arrugades i
l’Adam no la va veure riure mai més.
Haurà de prendre alguna cosa
per dormir millor, no pot ser que continuï així. Després del cafè i un tall de xocolata
negra 85%, s’anima una mica. Es dutxa i s’està molta estona davant de l’armari,
pensant quina camisa agafar. Entre les vint-i-cinc camises hi ha diferències
tan minses que ningú les notaria a primera vista: una té ratlletes vermelles,
una altra, dobles ratlletes vermelles, una altra, ratlletes marrons, i així
fins a la número vint-i-cinc. Per a ell, en canvi, el gran dilema del dia és decidir
quina camisa és la més adequada al seu estat anímic. Gairebé sempre tria l’última
que havia rentat i conseqüentment posat en el primer penjador, però està convençut
que la decisió li pertany de manera absoluta, més enllà de deus, destins i
altres supersticions, fet que li acaba provocant dubtes metafísics: no entén
per què alguna camisa es gasta més que d’altres i ho atribueix a causes lògiques
però insignificants que no val la pena investigar.
Aquell dia l’Eva havia sortit
de casa com sempre, a les set i trenta-sis. Va arribar al semàfor com sempre, a
les set i trenta-nou. Va esperar els set segons abans que aquest es posés verd
i va començar a travessar el carrer fins a l’illa del mig, on es va parar i va
mirar cap a la dreta, d’on no venia cap cotxe. Va fer un pas, després un altre
i, al tercer, una gota calenta i inesperada va impactar just en la seva galta.
En menys d’una mil·lèsima de segon, ho va entendre i es va quedar paralitzada.
S’havia deixat el paraigua.
Aquell dia l’Adam va sortir de
casa decidit a passar per la protectora d’animals. Ja estava fart de pensar-s’ho.
No podia concentrar-se, ni deixar de mirar el mòbil: tenia per norma no
parlar-hi si anava en cotxe, però avui sentia una urgència que l’empenyia a
trencar les seves pròpies normes. Volia anar a buscar un gat i volia fer-ho ja.
Necessitava trucar a la protectora. Necessitava prendre ja la decisió tantes
vegades posposada. No podia perdre ni un segon més. Com si l’hi anés la vida.
Gairebé s’ha passat la
cantonada del semàfor. Els nervis l’atabalen i les rodes xerriquen fort quan
pitja el fre i gira el volant. No sap què és això, aquesta sensació
d’imminència, aquest xivarri interior. No veu la dona parada al mig del pas de
zebra, amb la cara pàl·lida i les mans esteses cap endavant. Només sent el cop,
fort i sec. Només un. Al mig del vidre de davant, cau una gota de pluja,
transparent i lenta. Només una. S’aguanta sense caure, a punt de caure. Com un
impossible punt d’intersecció de dues rectes paral·leles.
