Estiu a Brasov

 

El vestit vermell, potser amb un estampat de flors, els cabells recollits i els braços com ales desplomades, movent l’aire de manera desordenada i rítmica. Corre, s’enfila sobre els testos de la terrassa, s’inclina sobre la barana, agita una bossa de plàstic. Definitivament, està ballant. Una coreografia estranya, maldestra i tan alegra que sembla trista. Està lluny, en una de les moltes terrasses que s’encaren al sol com poden. Desapareix, hi torna més tard, amb un vestit blau i amb un paper blanc a la mà, la mateixa dansa. Torna a desaparèixer, torna a sortir, vestit verd i manta vermella sobre el cap, torna a ballar. Cada cop mou més els braços i menys les cames. Els seus braços son forts, els moviments criden.

Em pregunto si saltarà. És una setena o vuitena planta. Em pregunto si hauria d’avisar algú. Ella entra al pis. Ja no en surt. Al cap d’una estona, un colom s’asseu a l’arbre de la seva terrassa. Sembla que no hi ha res a témer.

 

El tren és com un forn. La gent entra i busca el seu seient, amb cares vermelles i mirades enrabiades. Ella porta els cabells recollits en una cua massa alta, pantalons massa curts, samarreta massa estreta, sabatilles de color de rosa i es queixa de tot el que li ha passat durant les vacances. Ell seu davant d’ella, és calb, porta pantalons pirates del mateix color de rosa i parla sovint pel mòbil. Al cap de mitja hora tothom sap en detall els diners que li deuen els clients per les peces de segona mà que els instal·la com si fossin noves. És baixet i la suor li regalima per sobre la panxa. I, de cop, el veig que s’aixeca, s’asseu al costat d’ella, li agafa la mà i l’hi fa un petó. Així, com si res. Com si ho fes cada dia. I ella riu com si rigués cada dia.

Em pregunto si, en algun moment de la seva vida, sabran reconèixer la sort que tenen.

 

A mig camí acostumo comprar-me una ampolla d’aigua, en una d’aquelles botigues petites i fosques, on tenen de tot. Avui hi ha un noi a dins, parlant amb la venedora. No deu tenir més de vint-i-pocs, ella. Quina mala cara, que t’ha passat alguna cosa. Sí, se m’ha mort la mare. Estàs de conya. Penses que es pot fer conya amb una cosa així. No fotis. Com ha passat. Va anar a treballar a Itàlia, com cada any, i en tornar, se li va gangrenar la cama i la hi van haver de tallar i... No aguanto més. Surto sense comprar-ne res.

Em pregunto si era veritat o no. La noia no reia. El noi havia rigut al principi, després la veu se li havia tornat petita.

 

 

El primer dia que la vaig veure la vaig batejar: la senyora Mig-pas. A primera vista semblava la típica àvia que camina tan a poc a poc que sembla que no es mou. D’aquella edat indefinida que, amb sort, tenim les dones quan passem dels 70. Anava mudada, amb pantalons clars i brusa conjuntada, amb barret marró i bossa en bandolera. Va trigar vint minuts a fer uns 10 metres. Vaig sentir compassió, empatia, por. L’endemà, a la mateixa hora, la senyora Mig-pas hi tornava. Aquest cop em vaig fixar que el barret era blau, del mateix color que la bossa, un model diferent del del dia abans. La seva cara no mostrava tristesa. El tercer dia, i tots els altres, la vaig veure, sempre a la mateixa hora, caminant a mig pas els 40 metres fins al carrer i tornant, sense presses, ni paraules, sempre mudada, sempre diferent.

Em pregunto d’on treu la força per no renunciar. I ja no sento gens de por.

Es fa difícil saber si la pluja ha parat del tot o encara no. Per sota els arbres continua caient aigua i els bancs, impertorbables, com guardians d’absències fugisseres, estan molls. En tot el parc només es veu un noi. Amb mig cap rapat i jaqueta de pell, mira d’un costat a l’altre, desorientat. Decideix seure al primer banc, sense fixar-s’hi. Es queda quiet, la mirada tremolosa, les gotes de pluja sobre les mans. Sosté el ram de flors, embolcallat en un paper lluent, cap amunt, com un trofeu que no es mereix.

Em pregunto quant trigarà la noia. Em pregunto si hi arribarà. Em pregunto quan tornarà a ploure.

 

 

La ciutat és gran, però els parcs la fan propera. Sempre m’assec a un extrem del banc. És la meva manera introvertida de deixar la porta oberta. Avui s’hi acosta una senyora gran, amb una veu suau, que costa de sentir. Porta mitges, barret d’estiu, arracades d’or amb pedres blaves i un anell a joc. Fa frases llargues i correctes, li agrada parlar. En té prou d’algun interrogant i d’una mirada atenta. Qualsevol pregunta senzilla enceta històries d’una vida plena. Però buida. Més de 40 anys sense fer amics a la ciutat dels parcs. Un germà com a suport, ara paralitzat. I tan maca que n’és, la ciutat. I tants viatges, i tants somnis. Cada matí s’esforça per sortir de casa: si caic, com a mínim que caigui al carrer, on em veurà algú.

Em pregunto quantes senyores es queden assegudes en una cadira, al costat de la porta, sense forces, ni ganes de sortir, a la ciutat dels parcs.

 

 

El veí de la primera planta

 

Fa anys que l’observo. Viu a la primera planta d’aquell edifici lleig, massa alt i ple d’esquerdes, del temps de la dictadura. És un barri mig abandonat, encara que molt cèntric, com un petit món passat que ha sobreviscut dins de l’altre, el present. Allà, els arbres han crescut tant que amaguen la gent. O la gent es transforma en arbres, difícil d’esbrinar-ho.

Fa un temps es dedicava a empaperar l’escala de l’edifici amb folis d’A4, escrits a mà, amb una lletra lligada, molt bonica, per cert. No feu soroll després de les 10 de la nit. No poseu la televisió massa alta. No deixeu els cotxets al replà. No aparqueu davant de l’entrada. No parleu malament dels vells. Bé, això últim potser no hi sortia, però tot l’altre -i més- sí.

L’any passat s’asseia, cada dia, fins que es feia fosc, a la finestra del menjador. No saludava, però no parava de rondinar, cada cop que hi passava algú. La seva mirada hauria pogut fer mal, si s’ho hagués proposat. Sort que la distància entre ell -instal·lat a la seva senyorívola primera planta- i nosaltres, els ciutadans senzills que teníem l’honor de compartir parets i aire amb ell, era considerable. Quan parlava, li sortien galls a cada inici de frase i les mans se li movien com ocells engabiats. Feia oracions molt correctes, amb subjecte i predicat, i les pronunciava amb ràbia i gotes de saliva. No sé si era sord o només sentia el que li convenia. Mai no contestava, si li preguntaves alguna cosa.

Les males llengües, o sigui les veïnes del replà, havien penjat plantes i draps a la banda dels balcons que donava cap al seu pis, per no veure’l, i explicaven que, de jove, havia estat Algú. O sigui algú del Partit. Que havia tingut diners, responsabilitats i dona enjoiada. Que el cotxe de luxe aparcat davant de la seva finestra, el que es rovellava una mica més cada hivern i que tenia les rodes desinflades, era seu. Un malparit, vaja. A ell no li dirigien la paraula.

Aquest estiu, no el veig mai. Hi ha la finestra oberta i, a dins, se sent la televisió. Diria que massa alta, pel seu criteri. Sempre el mateix canal, un on fan notícies i debats sobre les notícies i notícies sobre els debats del dia abans. Dia i nit. A vegades, cap al vespre, la finestra s’il·lumina una estona, curta. O això m’ha semblat veure. No hi ha papers amb prohibicions enlloc. Les plantes dels testos que hi ha davant de la seva porta estan tan seques que no sé si encara viuen. Les he començat a regar, per si de cas. Hi vaig de puntetes, a la nit, perquè em fa por que el vell rondinaire no em senti. Potser senzillament vol deixar morir les plantes, com va fer amb el cotxe, penso. Ves a saber.

Ha passat ja mig juliol i la finestra i la televisió continuen obertes. A qualsevol hora, per més aviat o tard que sigui. Cap altre senyal de l’home. Les veïnes s’encongeixen d’espatlles i s’afanyen a entrar, perquè tenen alguna cosa al foc. Era molt vell, deixen anar, de tant en tant. Se’m fa un nus al coll cada cop que hi entro o surto.

La bona notícia és que una de les plantes ha ressuscitat. Creix uns centímetres cada dia i sembla que vol florir. El carter ha deixat una carta per l’home que havia sigut Algú. Em pregunto si la hi hauria de pujar. Continuo tenir por. Qui sap si té una pistola, dels temps quan els comunistes vivien molt millor que els que no ho eren i sabien que tots els altres els odiaven. Qui sap les històries que explicaria aquest home. Qui sap si encara és viu.

 

A l’asfalt, sota la seva finestra, oberta i amb la mateixa cantarella de televisió, avui hi ha un gat. És negre i escanyolit. Menja una cuixa de pollastre. Sembla sencera. El gat no té pressa, s’hi recrea. Sí, pot ser que l’hagi portat d’un altre lloc i que hagi decidit cruspir-se-la just davant de la finestra del iaio enfadat. També pot ser que algú la hi hagi tirat per la finestra. Tot pot ser.